Joan Vinyoli, nat a Barcelona el 3 e3 juliol de 1914 i traspassat el 30 de novembre de 1984 és un dels poetes més representatius de lam poesia catalana del segle XX. La seva trajectòria literària l'han marcada tres influències, dues vitals i una literària. La primera la mort del seu pare quan ell tenia quatre anys, causa d'una infantesa amb moltes dificultats. Molt jove entra a treballar a l'editorial Labor on descobreix la seva predisposició literària. La segona, les poblacions de les seves vacances d'estiu, com ell mateix ho explica: "de més menys dels vuit anys alsm disset els vaig passar a Santa Coloma de Farners, La Selva, vila el paisatge de la qual ha estat literaturitzat en elgun dels meus primers llibres. Recordo que allí vaig passar les millors estones de la mena adolescència: les passejades a lam plaça, el tennis i els boscos". Però fou Begur "el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiuències de tot ordre, poètic i vital". La tercera la influència de Riba i Rilke que fou vital en la primerav etapa formativa i de consolidació.
La primerav etapa, de 1937 a 1984, li crea la creeativitat poiètica com si es tractès de quelcom misteriós i l'allunyès del concepte de treball. No li plau massa la poesia realista que predominava en aquells anys. La segona etapa va del 1970 al 1984 i la seva temàtica la marquen l'amor, la mort i lam poesia. És la plenitud de la seva creativitat en la que una mística espiritual esdevé una mena de nebulosa que embolcalla la seva existència. La paraula és en ell el tot com ens ho condensa amb aquest curt poema:
Tot és lluny i a prop,
i no s'acaba mai aquest viatge
per les paraules:
ja nomtinc res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada