M’enamora la
remor de l’aigua,
de la pluja
quan pentina camps, muntanyes i valls,
dels rius
quan de bon matí entonen l’himne de l’univers,
dels pantans
que festegen amb la llum a les muntanyes,
dels oceans
i mars obrint els seus palaus als humans,
de l’aigua
de l’aixeta per rentar-nos les mans
de l’aigua
dels tolls dels carrers , vidres trencats del cel blau
de l’aigua
del got de la taula que rega l’interior del meu cos
de l’agua de
l’ampolla que he comprat per la mare
de l’aigua dels
meus ulls que signen el poema del meu jo.
M’enamora
l’aigua, gran joguina del món. El seu joc és el meu.
Desitjo
estimar-la per entendre els seus poemes,
aquell poema
que escriu configurant els núbols,
aquella
escultura-poema que dissenya el meu cos,
aquell ocell
que picoteja al riu afinant la seva veu.
Guitarra, violí violoncel, cítara i arpa
que posaren
música a les lletres de les tronades,
desitjo entendre
i parlar-hi
per gaudir
la veu de l’aigua quan diu
us estimo.
Assegut en
el banc d’una font,
encisat amb
la parla de l’aigua,
en un somni misteriós,
una veu que
no era humana,
sóc la veu
de l’aigua que tant anheles entendre,
escolta
humà, el missatge que m’ha confiat Déu.
L’aigua
estima tant els humans que és humanitat en el vostre cos
com els humans
també sou aigua en el cosmos.
Per què els
humans no apreneu la lliçó i us estimeu a vosaltres i al món?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada