Els
anys de la guerra i el primers d’un cop acabada, la gent passava molta gana.
Els diumenges eren moltes les persones que s’apropaven a la casa dels avis a omplir
el cistell per passar la setmana. Algunes demanaven permís per omplir un sac de
naps, que volien pagar. L’oncle els deia que anessin al camp, l’omplissin sense
malmetre cap fruit i quan li preguntaven què valia, responia, avui sou
vosaltres, demà puc ser jo que us ho demani. Ompliu el sac, ja està pagat. Una
bona llavor per fer-me aprendre a estimar als altres, principalment als més
necessitats.
Els
avis i els oncles foren mestres de la meva vida. El plaer d’haver après les
lliçons d’una casa de pagès em fa sentir més humà, quan sembla que la meva
etapa em demana repòs.
Tenia
dotze anys quan vaig començar l’etapa religiosa de la meva vida d’uns trenta
anys de durada. En aquests trenta anys la poesia, l’esport i la filosofia foren
fonamentals, encara que sembli mentida, amb domini de l’esport. Em va fer
guanyar tres medalles. La d’argent de la Federació Catalana de Patinatge de
gel, la de bronze al mèrit esportiu escolar de l’Ajuntament de Barcelona que
vaig rebre de la ma del Sr. Samaranch i una altra d’argent de la Federació
Catalana d’Handbol. L’ esport m’impactà amb molta força per la seva capacitat
pedagògica. De fet la meva dedicació sempre fou en el camp escolar.
La
poesia i la filosofia les demanava el meu ADN. La filosofia, que és l’amor a la
saviesa m’ha demostrat el sentit de la llibertat humana que és el dret a
equivocar-se. La intel·ligència i la racionalitat són facultats humanes per
reaccionar si descobreixes l’error per arribar a la veritat. I seguint aquesta
idea l’avi de noranta anys pensa que cal dialogar amb els pensadors de tots els
temps perquè la diversitat d’idees és
fonamental per a la convivència. No he oblidat el que ens va dir un professor
sacerdot en la classe d’història: el comunisme serà recordat pel seu missatge
que influirà en la història. Dos fets en la història tenen el mateix sentit,
acostumo a dir: si Franco hagués estat rus i Stalin espanyol, la història
hauria estat la mateixa a Rússia i a Espanya. La història m’ha portat a valorar
la política i a defensar la llibertat dels pobles. I aquest concepte de la política
la meva poesia també el viu. Referent a la relació d’Espanya amb Catalunya en
el poemari CATALUNYA, MARE TÈSTIMO hi vaig incloure aquest poema: CAP ON
CAMINES ESPANYA? “El mar i les muntanyes dibuixen la teva imatge / navegar i
volar et conviden a ser,/ i t’arrossegues per camins de ferro./El missatge del
teu futur és la paraula i la idea,/ ni paraula, ni idea dissenyen el teu jo.
/És trista la imatge que es , contempla / i les estrelles ploren. /Espanya,
erres el camí del teu futur./ Penses que ets gran i ets molt petita,/la
grandesa la viuen les persones humils,/ i té un nom, dignitat./ No tota la teva
gent la porta escrita al seu cor,/només els més pobres, els que més estimen./ Pobra,
Espanya,/ aquells que et diuen que ets gran et fan petita,/ i les estrelles
admiren la dignitat en els humils./ Espanya, si vols ser gran,/ la Verge, que
és mare i la tens per patrona / t’ensenya el camí, /no és de ferro, és d’amor.”
Una
breu filosofia del meu sentit polític. Vaig intentar militar en dos partits
polítics catalans, però fou curta la meva militància. El meu pensament no
quadrava amb el dels dos partits. No em
pregunteu el nom.
Els
anys dedicat a l’ensenyament em menaren al pensament polític per defensar els
drets i deures de la dignitat de les persones. I en l’arrelament d’aquest
pensament i va col·laborar en gran manera l’esport. En aquells anys,
sortosament superats, en els que l’esport era un contrari a l’estudi, jo
defensava que sense intel·ligència no es podia ser un bon esportista. I la
història ha demostrat que l’esport és un gran aliat de la intel·ligència i
l’afavoreix. L’esport és un factor pedagògic de la convivència humana. Un fet.
Un jugador del meu equip de futbol va cometre una falta greu que l’àrbitre no
va sancionar. Amb un crit, aturo el joc, i el trec del camp. L’àrbitre em va
donar la raó. Al pròxim partit, l’àrbitre de torn, el va felicitar pel seu
correcte comportament. En l’actualitat és un ciutadà honrat i molt amic. En els
nostres anys vint del segle XXI, continuo estimant l’esport però no puc
acceptar la manipulació que la gran economia en fa. No és pedagog sinó un
creador de grans diferències socials. Un exemple més de la urgència que pateix
la humanitat d’una nova era defensora dels drets humans.
Amb
la jubilació, la darrera etapa de la meva vida em convida a reflexionar com he
viscut i perquè. El com l’accepto però el perquè no el sé explicar. Hi ha pel
mig molta casualitat. En un curset sobre l’evangelista Sant Marc i el filòsof
Nietzsche el conductor ens parla de la sort i ens va dir: a la nit, abans
d’anar a dormir, feu una examen sobre el que heu fet durant el dia preguntant
el perquè i us trobareu sense resposta.
La sort, la casualitat hi juga fort en
la nostra vida. He escrit al principi que vaig néixer invàlid i la sort hi va
jugar un paper important. No em va curar però em va obrir el camí. El meu pare
i un oncle acabaven de ser pares i al
coincidir en el mercat de Vic, mentre ho comentaven una senyora gran que
passava pel seu costat, es va aturar i els hi va dir: veniu a casa i coneixereu
el meu fill que va néixer esgarrat com he sentit que dèieu. El van saludar i la
seva mare els va donar l’adreça del metge de Barcelona que el va operar. El
mateix va fer el miracle perquè jo pogués caminar. No sempre és fàcil trobar la
solució del problema. La natura té cops amagats.
Superats
els noranta anys m’agrada reviure els temps passats i aquesta satisfacció em va
fer escriure un poemari sobre la meva infantesa, titulat CAMINS D’INFANTESA
D’UN NEN DE PAGÈS i el darrer poema ho confirma, dient: he arribat als noranta
anys / i encara soc / aquell nen de pagès.
És
en aquest temps de reflexió quan l’escriure omple més els dies de la meva vida.
Quan escric tinc la sensació que dialogo sentint-me més realitzat. Escriure
serà l’epíleg de la meva vida. Visc la germanor universal allargant la mà a
tothom en el meu interior pensant quina pot ser la meva aportació a la
convivència humana. I en aquesta reflexió l’evangeli és la veu de la meva
consciència. I encara que el poemari ES PERD EL SENYAL de Joan Margarit fa
pensar en l’arribada del silenci, el meu cor em diu que no calli i que la meva
música la interpretin les meves paraules escrites. COCTEL DE L’AVI recorda en
els seus poemes que els moments de la vida són brindis que arriben amb l’ajuda de BUFA EL VENT
escampant les alegries tornades a viure en les ESTONES AMB EL MEU SILENCI. Els
títols dels meus poemaris son filosofia humana d’inspiració bíblica en GLOPS
ERÒTICS DE SOSPIRS BÍBLICS que beuen en els llibres bíblics, igual que SON
ELLES, dones bíbliques protagonistes de la història. La poesia em recorda la
germanor amb la natura en EL MAR FA L’ULLET A LA FINESTRA i ELS ULLS DEL TEMPS
PLOREN compartint la lliçó de la història que et porta a proclamar CATALUNYA,
MARE T’ESTIMO.
El
poema POESIA del llibre de Joan Margarit amb la metàfora d’una roca significant
la vida, resumeix el meu pensament de la raó de ser. Llegim: “Com va ser per a
Sísif, / la vida per a mi és aquesta roca./ La carrego i la duc a dalt de
tot./Quan cau torno a buscar-la / i, agafant-la entre els braços,/ la pujo
altra vegada./ És una forma d’esperança./ Penso que hauria estat més trist / si
mai no hagués pogut pujar una roca / sense cap més motiu que per amor./
Portar-la per amor fins al més alt.”
-Avi,
perdona’m. He imitat la teva forma d’escriure i volia donar-te una sorpresa. He
passat moltes estones a la vora del foc escoltant-te i demanant-te anècdotes i
moments de la teva vida. Avi, jo vull ser com tu, m’agrada escriure. He llegit
tots els teus llibres. No et sap greu, veritat?
