L'objectiu d'aquest blog és una passejada cultural pel món de la poesia i del teatre i conèixer la creativitat poètica de casa nostra.

divendres, 22 d’octubre del 2021

EL COR TRENCAT DE LA LLUNA

 


A l’albada,

el crit d’un estel

trenca un cor que sagna.

Un gemec, crida, ¡mare!.

Plouen llàgrimes del cel,

germanes de gotes de sang,

són paraules de mare.

Aquella nit,

la lluna

dirigia una coral d’estrelles,

cantava amors del cel blau.

A l’alba, la llum de la lluna i el sol

dibuixen en fulles d’ones del mar

petons de pluja regalant vida.

Solcs vermells a les galtes de la mare

espanten el cor d’una filla.

No ploris estrella,

li diu la mare,

son petons del sol.

A la vesprada,

quan se’n va a joc,

li crido, bona nit

i l’omplo de besos.

L’amor del sol i la lluna,

abraçada de pare i mare.

S’acomiaden la lluna i el sol.

El palau de les aigües obre les  portes,

el palau dels núvols, balcons i finestres,

i en cada palau llits de somni.

La lluna, en el silenci, estima.

El sol en els remors de l’existir,

pateix frisances que cremen,

frisances del petó del sol

i una cançó de bressol.

La lluna i el sol en la pau del capvespre,

juguen el joc de l’amor.

Recreen la nit i el dia,

son pares del palau de la història.

El sol i la lluna a l’albada,

gaudiren l’encís d’unes veus infantils.

Nens i nenes catalanes,

cantaven, jugant al despertar el nou dia,

“La lluna, la pruna,

vestida de dol,

sa mare la crida,

son pare no ho vol.

La lluna, la pruna

i el sol matiner

sa mare la crida,

son pare també”.

El petó que es feren el sol i la lluna,

desprès de la pluja d’aquell matí,

disparà tots els colors al cel,

l’esclat de l’arc de Sant Martí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada