L’ÀNIMA DEL MEU POBLE ENAMORA

 

Els carrers del meu poble, catifes vermelles,

respiren la pols que besa al caminar,

i es tornen abraçades de trobades captives,

el meu poble té un gran cor que estima.

Cada façana és un bes que alena conviure,

i a la gent dels carrers agermana.

Viure l’escalf d’un poble que viu solidari

esborra les taques i el vent escampa la pols.

Miracle del cosmos,

la pols dels caminants repartint petons.

La pols dels carrers del meu poble,

artista que de les façanes en fa imatges,

segells de les cartes curulles de versos,

cartes llegides per les estrelles del cel blau.

El passeig em regala l’escalf del foc del meu poble.

és un goig i un plaer compartir l’escó del veïnatge.

L’ànima del meu poble m’enamora,

m’aplaudeix i de la meva vida en fa

imatge orgullosa en el museu del seu art.

Josep Mayoral

les teves petjades pels carrers de Granollers

han escrit un poema i creat una obra d’art.

FE I AMOR DEL MEU POBLE

 

Els camins de la història sovint són rocosos,

és difícil caminar-hi,

i els contraris de la fe i de l’amor

els sembren d’espines per fer caure i fer mal.

Tinc fe en el meu poble i l’estimo,

perseguit i escarnit respon amb treball,

la cultura fonament de les seves muralles,

no tanca portes, facilita l’entrada a tothom.

Esclau, no oblida el seus deures,

treballa la terra que fruita pa de vida,

conrea la ment amb filosofia germana,

medica amb fe guarint malalties,

i estima amics i enemics.

Profeta fidel dels missatges del cosmos,

lector atent de lliçons de la terra,

enriqueix el seu jo.

Portant la creu de l’avui,

segueix el camí del futur transcendent,

creu, espera i estima

el jo de la pau coronat de llorer.

Catalunya, avui és fe i esperança,

Catalunya, demà serà pau i amor.

Catalunya és el jo de l’evangeli,

Catalunya és  mà estesa als humils,

Catalunya és  veu de  democràcia global.

Fe i amor del meu poble.

DESCALÇ

 

El contacte de la terra i de l’aigua,

acompanyat de l’acaronament de l’aire,

desperta en el meu cor

il·lusions per entendre les estrelles.

M’agradaria caminar descalç pel camí blau del cel.

Quan camino descalç

em sento més natura i més a prop del cel blau.

A vegades les espines em parlen,

s’ho passen bé xuclant gotes de la meva sang.

Aleshores, les roses somriuen, són vermelles,

se senten germanes meves.

Caminar descalç sobre la neu

el fred explica les seves històries;

trepitjar descalç brasses d’un foc,

fa entendre la veu del dolor,

jugar amb els peus nus amb l’aigua del mar,

fa viure paraules d’eternitat.

Les sensacions de la natura són paraules de vida.

Els peus són també ulls que miren i oídes que escolten.

El cos humà és paraula del món.

NUESA, MISTICA DELS COSOS HUMANS

“Jo soc una muralla,

Els meus pits en son les torres.

I ara soc als seus ulls

com la qui troba la pau”

(Càntic xels càntics VIII,10)

 

Nus, ell i ella, dormint a la platja,

escoltaven el cant de les estrelles.

A l’alba, al sortir el sol,

una onada, del somni en feu veritat,

obre la porta de la gàbia,

i l’ocell hi penetra cantant.

La llum del sol petoneja la parella

mentre una veu marina canta

els besos de la vostra boca son dolços,

dolços com el vi dels pits de l’estimada.

Quan l’amor embolcalla l’ànima

els ocells refilen al seu vol,

la fauna salta d’alegria,

i una cançó de la coral del cosmos

repeteix al compàs de la batuta del vent

els humans quan s’estimen

son flora i fauna de l’amor etern.

Els seus genitals quan s’abracen

les seves llavors fruiten aspirants a l’infinit.

L’erotisme és desig que dignifica els cossos.

El Càntic dels càntics es fa llum

quan la dona ens diu:

Jo soc una muralla,

els meus pits en son les torres.

I ara soc als seus ulls

com la qui troba la pau.

Quan es contempla un cos nu,

es contempla una imatge de Déu.

LA TAULA PARADA

Una taula a les cases uneix la familia

la taula ens espera, la mare crida.

No totes les taules conviden al mateix àpat,

àpats de la paraula fan crèixer el pensador,

àpats de feina treballen el creixement solidari,

àpats d’esbargiment alegren les festes.

Cada espai de la vida té la seva taula,

també l’amor,

aquesta està parada al cor.

I pot seure tothom a la taula del cor?

La resposta hauria de ser sí.

Hi té cadira un captaire?

N’hi té, també, l’enemic?

A la taula no hi ha de faltar el pa de la vida.

Tampoc la copa de vi de la passió amorosa.

Quan els convidats s’aixequen de la taula del  cor,

s’han tornat un xic més persones dignes?

L’has parada només per amor?