NO PUC DEIXAR D’ESTIMAR

 

 

L’amor no és una passió dominant,

la seva força no es pot definir,

estimar és una exigència de ser.

Però que és estimar? Quan s’estima?

L’amor és veritat i no fa diferències,

les diferències dels humans l’amor les respecte.

He d’estimar a tothom?

I respondre l’insult amb un somriure.

Pare, perdona’ls, no saben el que fan,

Jesús moria crucificat, estimant,

També als seus botxins.

Jesús em demana que estimi a Putin?

A Putin i a tots els criminals,

i si el moment ho porta,

perdonar al criminal que em mata.

Jo no puc deixar d’estimar.

Estimar és molt més que el goig del sexe,

el petó és molt pobre al costat d’un mos de pa al qui té gana.

Una abraçada és un plaer,

però és més amor defensar el maltractat per la policia.

No puc deixar d’estimar.

L’amor verdader acusa el malfactor donant-li la mà

i ensenyar-li a demanar perdó.

Estimar és respecte i perdó.

Abraço la persona i amb humilitat

recrimino l’odi del seu comportament.

No puc deixa d’estimar,

només l’amor crea convivència en pau.

Amic que m’insultes, m’odies i maltractes

accepta una abraçada.

LA POLÍTICA EM FA PLORAR

 

                                                        L’ètica dels pobles no entén d’abraçades,

els seus ulls són vius i no hi veuen,

i la pau és un mite coronat de rocs.

Les paraules no són font d’amistat,

es converteixen en eines de mort.

La política quan parla fa plorar,

condemna innocents,

guardona mala gent,

i la terra es nega donar fruits bons.

La política quan vol ser ella

omple de morts el seu poble i els altres,

no entén d’abraçades,

només vol cops de puny.

La riquesa dels seus, una fàbrica d’armes,

les lleis de govern,

vigilants armats a punt de matar.

Ser ric i que el contrari mori

pensament de futur,

ombra de l’arbre del benestar.

La política no vol entendre la llibertat,

la llibertat del llibre de la vida

que ordena

creixeu i multipliqueu-vos i

pobleu la terra.

 

 

 

LA MILLOR FESTA ESTÀ EN EL COR

  

Les Festes Majors dels pobles les viu l’estiu,

l’escalf de la natura, emoció del poble.

Un poble sense cor no canta ni balla.

El cor de la gent dels pobles estima les festes,

expliquem el programa i coneixerem el cor.

La música enamora,

el ball és emoció d’abraçades,

els peus es mouen, es  belluguen i reclamen petons.

Els petons a la Festa envegen el sol i la lluna,

també volen ser llum.

Una festa és sempre l’alegria dels ulls.

Captar la veritat dels moviments,

intuir el ritme de les passes en la dansa,

admirar el moviment dels braços en els salts,

gaudir de la calor de les mans en les encaixades,

sublima la imatge,

i la imatge esdevé l’excel·lència de la Festa Major.

LA CALOR VOL DIALOGAR

 

El sol s’ha rebel·lat contra els humans,

no entén el eu comportament,

massa humans moren per injustícies humanes.

La seva rebel·lió és una rebel·lió d’amor,

els humans no estimen.

El sol els estima i els obliga a pensar.

Els que haurien de pensar, no pensen,

i el foc crema els boscos que són fraternals.

El bosc quan crema sap que les cendres esdevindran vida,

els arbres i el bosc saben patir. Seran millors.

Pensen també els humans?

El dolor de les persones és sempre fraternal?

Que lluny estan els humans del saber dels arbres!

Jo vull dialogar amb el foc que crema.

El sofriment em farà entendre l’amor.

A la nit, quan dormia, la calor em parlava,

el sol que et fa patir, t’estima,

accepta, no tinguis por, sigues fidel,

seràs més amor i el món serà feliç amb tu.

El sol i tot el cosmos et volen per germà,

t’estimen.

LA POESIA ES PASSEJAVA PEL POBLE

 

Era la festa major. La calor era la gran protagonista. I el raigs de sol recitaven i cantaven. A les nits, a l’hora del repòs, si la festa reposa, el llençols esdevenien fulls de llibre del poemari del dia. Els carrers del poble se sentien estimats quan la lluna i les estrelles a les nits esdevenien rapsodes de la festa que els ciutadans porten al cor. Als pobles la poesia no els deixa mai abandonats. La poesia no és vanitosa, és humil i senzilla. Li agrada que la gent l’estimi. Es deixa estimar en tots i cadascun del indrets, en els més engalanats i en els més oblidats. En la festa major dels pobles la poesia se sent recitada en els teatres, balls, concerts, àpats de festa, trobades esportives i enyorant l’aigua vora el riu en temps de sequera. La poesia sempre es viva, no li falta mai l’aigua de la vida. La poesia viu. La millor poesia no es troba en els llibres, es llegeix en els cors de les persones més humils i senzilles. El pobre de diners i ric en dignitat és poesia. La viu. Els carrers dels pobles, els dies de festa major escolten els millors recitals en els passeigs de les persones dignes que caminen descalces perquè no tenen diners per comprar espardenyes. La gent pobre, senzilla i humil també recita poemes de festa major que el sol de dia i la lluna i les estrelles de nit escolten recitats per l’aire. La força creativa de la poesia és tan potent que desvetlla el desig de ser poesia a tots els ciutadans que es llencen al carrer sota els rètols ES FESTA MAJOR. La darrera setmana de juliol, no em passejava pels carrers de Parets del Vallés, però en els silencis del dia i de la nit una veu molt humana em repetia a cau d’orella: estima la poesia. És la festa major de tota la gent.

ENAMORAT DE L’AMOR

 

Un dia de llum del més de maig,

l’amor va escriure la meva història,

jo només era amor,

creació d’un altre amor immens,

íntima abraçada del pare i la mare,

fruit d’un arbre d’arrels de la terra,

il·lusió de les fulles que canten,

obra d’art dissenyada per Déu.

Estic enamorat de l’amor.

M’enamoro dels que odien per amor,

estimen la meva pobresa,

les seves obres d’amor són la mort dels odiats,

i jo els estimo,

un gran amor, diu el llibre del cel,

estima els enemics. No els hi vull cap mal,

també són cridats a la  vida eterna.

El meu amor pot obrir els seus ulls,

els meus ulls els obrí la Creu del Calvari.

Estic enamorat de l’amor,

de l’amor dels altres, ells i elles,

tots els humans som fills de Déu.

Jo estimo el meu Pare.