AMB POESIA I EL COR

 Vibracions íntimes de l’aigua

juguen amb les roques d’un penyasegat,

esperant un somriure de la terra

i una abraçada de la llum del nou dia.

Braves les ones multipliquen encaixades,

unes llargues, altres curtes,

mentre confien en l’esperança del temps.

El festeig passional encen el foc de rocs i aigua,

la sorra serà el llit on fareu l’amor,

els dies que un raig de sol fa l’ullet.

Perfum llaminer del fon marí embriaga els llençols,

ventijol de l’est obsequia amb un suau massatge,

aigua i terra gaudeixen maridatge.

Les onades de tempesta es tornaren carícies amigues,

les frescors de la sorra les reberen a la platja

i el sol de dia,

la lluna de nit,

explicaren al cosmos la lliçó de l’amor.

Desitjos d’amor que no tenien resposta

amb massatges de llum obriren els ulls.

Una mirada demana un petó,

els braços es creuen,

desitjos s’entreguen,

la sorra amb l’ajuda de l’aigua

escriu,

silenci, s’estimen,

han descobert l’amor.

EL SENTIMENT ÉS LLIURE, NIU D’ART POÈTIC

 

                                                              El mar pot ser un blau llençol

amb la vora ben planxada...

   i el cel pot ser els dos coixins

on aviat compatirem espais.

Rosa M. Pasqual (Cardedeu)

 

La força de l’amor anima el desig i la il·lusió. La natura sent en les seves estructures de palau còsmic la veritat de relacions humanes. La natura viu  l’amor. L’aigua i l’aire alenen les passions humanes sentint-se peces dels íntims sentiments de les persones. La immensitat del blau marí és el llençol que guarda els secrets de l’abraçada fent de coixí el cel perquè d’estimar també en saben els éssers humans. El cel i el mar, coixins i llençol, si les relacions són pacífiques o turmentoses, no deixen mai d’alenar l’amor. La natura és sempre imatge d’infinit, i l’ésser humà s’hi sent projectat en les alegries i les penes, com les tempestes en mar i cel no malmeten mai la seva identitat i en la tranquil·litat de la calma, la pau de les relacions humanes dona més intensitat a la vida.  Mar i cel són imatge de l’infinit etern, mirall projectant la llum del sol, de la lluna i les estrelles, comunicant a la ment humana que els seu ésser és imatge de projecció divina. I és precisament, com resa el poema amb “on aviat compartirem espai” el perquè les relacions humanes sense transcendència el vent se les emporta i les ones del mar les ofega. El sentit poètic mena de la mà per descobrir en la intimitat humana la realitat de l’infinit. Sense amor transcendent les relacions humanes esdevenen només temporals perquè no descobreixen “on aviat compartirem espais”. Missatge poètic llegit en les pàgines de la natura.