El meu pensament és llibertat

                                                            Pintura d'Adib Navarro

Un país sense gent que pensi,

país de bancarrota,

un país amb gent que amicalment discrepa,

és un país de futur.

Només la llibertat de pensament és democràcia,

democràcia és igualtat,

les diferències són exigències de la natura,

la natura vol una bona convivència.

Tothom, fins i tot pensant el contrari,

aporta motius de convivència.

La convivència és relació solidària entre diferents.

les diferències promouen les qualitats de la gent,

qui serveix per governar,

qui serveix per obeïr,

qui serveix per pensar,

qui serveix per escoltar i dissentir,

qui serveix per crear  belles arts,

qui serveix per crear música,

qui serveix per ensenyar,

però tothom ha der servir per estimar.

L’amor és la llei de l’art de conviure,

l’amor en totes les seves veritats.

És la llei de les lleis.

Amb el cor a la mà

Camino amb esperança il·lusionada,

els meus ulls albiren aquella llum desitjada,

la llum que els enemics converteixen en mentides,

i el meu cor, bategant fort em diu, no perdis l’esperança.

La il·lusió, que escolti cada dia les paraules del meu cor,

cada dia em fan més català.

Només sent català farè el món més lliure,

perquè si jo sóc lliure,

la humanitat també ho és un xic més en mi.

Xirinacs em dóna la mà i m’acompanya,

puja la muntanya amb el cor a la mà,

no defalleixis, em diu,

arribar al cim és la victòria,

t’hi espera la mare Catalunya.

La llibertat del meu poble

Em sento interiorment lliure,

una força aliena em diu que no ho sóc,

jo no renuncio al meu jo.

És possible ser lliure i esclau?

Jo sóc català, d‘espanyol me n’han fet.

Penso i treballo en català,

sóc, segons els meus orígens,

no sóc, per llei de conquesta,

Sent i no sent una veritat m’acomnpanya

sóc persona independent,

el meu pensament és lliure,

ningú el pot esclavitzar.

La llibertat és pensament

serà mare d’un renaixement,

serè fill d’una Catalunya independent.

La veritat de la meva llibertat,

derrota de l’injusta  conquesta.

Jo estimo al meu país

No em fa por arriscar-me per la seva llibertat,

la seva llibertat és la meva,

és la llibertat amb que Déu m’ha creat.

La meva llei és l’amor,

estimar a Déu de tot cor i al pròxim com a mi mateix.

Aquesta és tota la llei per regir la humanitat.

Les lleis dels humans que la incompleixen,

no són lleis d’amor, són lleis d’odis i enveges.

I aquestes són les lleis que em volen fer complir.

La meva llei per Catalunya és l’amor,

la natura l’ha gravada en el meu cor,

la fe li afegeix la transcendència divina

i cap injustícia de lleis humanes evitarà

arriscar-me en el compliment de la llei de l’amor.

El meu passeig per un jardi de flors

La presència de blogs en el facebook esdevè un autèntic regal poètic perque cadascun és un jardí de l’univers de la poesia, jardins que amb el saonament de les llàgrimes d’un poeta o poetesa et permeten bastir un pom de flors per ornamentar la taula del cor. Gaudir de l’alè de les plantes regalat per les seves flors fa del passeig una sensacional abraçada d’emocions humanes i de les vibracions apassionades del físic de les persones. En el passeig d’avui una salutació amb la mà estesa del cos humà amb la seva nuesa tramesa amb la dolcesa de la seva pell ens aconsella amb quina predisposició he de fer el passeig amb les meves lectures de poesia. I és en el blog LETRAS-SENTIMIENTOS, que el poeta Carlos Melean m’obra els ulls advertint-me que la nuesa predisposa a la llum  i al gaudi de les essències naturals del ser humà. “Desnúdate / poro a poro / creando un  nuevo universo / impregnado / con el perfume/ de tu piel.” I aquest regal de la naturalesa el descobreix Roger Casadesús Tort en el poema publicat a LA NIT A POETA amb el títol Empentes, dissenyant l’espai on cal moure’s per assollit la felicitat independentment de les dificultats que es trobin en el camí. “Sota els núvols / era abans de moltes coses,/ eren tants /  que sols i grans de temps emprat, / ploure,/ …Vinga pels carrers de la ciutat,/ mullats, feliços, enamorats, / i mal tapats, / còrrer.” Ploure, no és problema i còrrer, la solució. La poesia contínuament ens acompanya a travès de la natura, perquè en ella s’hi troba en l’aigua la identitat humana. I és Núria Ricomà, que en un poema publicat a LITERATURA D’INSOMNI, ens porta a descobrir la dolçor del benestar en l’aigua de la pluja. “Plora el cel i no és d’enyor / ni d’absències, ni dolor / peles de mel vessen / pel teu bonic record.” La poesia és viva en el pensament de cada ciutadà. Les llàgrimes són l’aigua de les pluges humanes i és Jana Abril, amb el seu poema “Avui el cel plora” qui ens ho fa viure a NOMÉS POEMES. “i és que des d’allà dalt,/ esgarrifat per les barbaritats / i desgràcies humanes,/ no ha pogut retenir les seves / llàgrimes”. I és precsiament l’aigua qui ens porta a entendre la veradera realitat humana. La Bíblia ens diu que Déu creà la humanitat, l’home i la dona en igualtat. I la dona ha tingut un joc molt especial. Ens ho recorda Anna Ramon amb el poema Besàvia, publicat a POESIA VIVA EN CATALÀ reflexionant sobre el procès de l’envelliment sene oblidar mai el servei dels altres. “Vista des del cor, l’àvia esdevé única./ No són arrugues el que li solca la pell, no; / són sols plecs d’una seda / que elabora prudent el temps,/ abstenint-se de decadència.” I és Israel Clarà que en un poema publicat a VINCLES DE POESIA qui ens posa davant els ulls la importància del procés formatiu de la dona en la convivència humana. “Ets la dona que un dia fou nena / que es tornarà l’anciana en el bressol / d’aquest poema…./ L’oblit del temps – demanes – i compleixes / el desig absolut de retrobar-te:/ ser les tres dones d’una sola essència, /les tres alhora, pura i plena nena / que esdevindrà la dona  que es fa vella.” I en a quest flaire de passions humanes que es respira no hi podia faltar el desig d’un poble d’homes i dones que ens exposa Joan Gimeno en el poema “Quasi sextina” publicat a REVERSOS GRUP. “Ara farem un país de nova planta / de les antigues llavors de fa tres segles / i sembrarem jove vida als camps i als marges /que florirà molt joisa obrint-se a uns dies / que seran de segur d’immensa glòria / i ens permetran retornar a l’antic llustre”. La poesia no és només un servei i és molt més que una lliçó de convivència perquè és l’anima dels pobles.

QUIN ÉS EL CAMÍ…?

Fins quan necessitarè el paraigua?

L’arc de Sant Martí resta amagat i l’esperança és esquerpa,

la tempesta amenaça la meva casa,

i l’aigua comença a socavar els fonaments.

Els camins enfangats i molts d’ells eliminats

desanimen la meva voluntat de reparar les desfetes.

A la vora del foc, reflexiono i medito.

Al mal temps, bona cara, diu la saviesa popular.

Jo també tinc la solució,

si sóc bona persona farè bona cara,

desvetllarè somriures al meu entorn

i els ulls de l’univers em respondran amb l’arc de Sant Martí.

Els temporals són missatges de futurs millors,

són consells de la natura als humans per aprendre a ser persones.

Només la bona cara de la humanitat

ajudarà a sortir de la tormenta i a viure bon temps.

Som tots els humans caminants de “bona cara”?

Jo vull ser persona

El meu jo en la història té un signe,

ser

i un objectiu saber estar i fer.

Ser, estar i fer,

síntesi d’un programa global.

Les meves relacions i els meus actes

defineixen la meva identitat.

Els honors solcials i polítics no són honors

si no sóc una persona digna,

la dignitat és la meva veritat i justicia,

i els honors poden ser la meva indignitat.

Jo vull ser persona digna,

poder dir no quan l’honor m’obliga mentir,

poder dir no quan l’honor em fa prevaricar.

Si i no són dues paraules definidores del meu jo.

No a l’autoritat indigna,

Sí a la persona pobre que em demana un mos de pa.

Serè persona si la meva dignitat no la compra el diner.

Els honors i les riqueses no em faran persona digna.

La meva fe és la meva força

La meva fe és la meva força

Creure, obeïr una autoritat que no veus,

és urgent, la necessites,

és invisible com el teu esperit,

i atrau irresistible a qui l’escolta en el seu silenci.

Pateixes en l’ànima una presència que no veus,

i dóna forces.

La fe d’esdevenir diví amb l’èsser invisible.

Un ésser finit, com l’home i la dona,

sentint aspiracions d’un més enllà

pot aspirar a ser infinit?

Aquest és el meu desig,

aquesta la meva fe,

jo crec en Déu, creador, rei i jutge,

M’ha ensenyat a patir per culpa de lleis inhumanes,

patir i creure són eines de treball pel regne celestial.

Ser o no ser, aquesta és l’incògnita.

creure o no creure, aquesta la solució.

LA VERITAT QUE VULL SER

L’horitzó em regala cada albada la llum,

és  fita que la natura ha col·locat en el meu camí.

La fita natural té valors de transcendència,

el temps és finit, la transcendència infinita.

La intensitat dels meus instants és el termòmetre,

mesura el valor dels meus pensaments,

la veritat de les meves idees,

i la bondat de les meves passions.

La llum de l’horitzó vol la meva imatge per mirall,

ser mirall en cada moviment de futur.

Enlluernar, pot menar a l’error

il·luminar, projecta veritat.

Jo vull ser llum

Riu avall…

Solitari l’arbre,

crescut al marge d’un rierol muntanyenc,

escolta la música de l’aigua riu avall.

Riu avall,

títol de la cançó escrita per les seves fulles.

Les fulles dels arbres

són artistes del violí del vent.

Toquen, canten i ballen,

moltes fan del curs del riu la seva sala de ball.

Una serp d’aigua

li va fer un petó a la fulla caiguda de l’arbre,

no tinguis por,

l’aigua és una bona amiga

i gronxant-te sobre les ones,

arribaràs al gran palau que desitgen tots els rius.

Moltes pedres et faran carícies,

les flors dels marges et regalaran perfums,

els peixos del riu et lleparan gelosos,

les granotes al teu pas et poden fer plorar,

i quan arribis al mar,

el sol de dia alenarà la teva música,

la lluna de nit vetllarà els teus somnis.

A les albades descobriràs que tens moltes germanes

i la teva cançó Riu avall

arrencarà dels teus ulls verds

aquella mirada que enamora i roba els cors.

Recordaràs que les fulles  dels arbres

són  músics dels violins del vent.

La vostra veritat és  música del cosmos.

Riu avall porta les notes musicals de cada instant.

Esperit d’una festa de poesia

L’alegria no estoca, ni es veu,

només se sent.

És la flaire de les flors de la vida,

la joia de sentir l’abraçada universal.

Poesia és gaudir l’alè de l’entorn,

alè del mantell que cus la gent que estima.

Poetes i rapsodes, creadors de convivències,

alenen de goig els cors d’amigues i amics.

Una festa de poesia omple de perfums

el teatre del poble i del cosmos.

Els poetes escriuen poemes,

els rapsodes reciten poesies,

poetes, rapsodes i oients són poesia.

Niu d’art poètic de Parets

ànima de festes de poesia,

crea el poema de la gent del seu poble.

Viure la poesia

Poesia és la mística de la vida humana,

el fruit d’un conreu del jardí de l’esxistència.

Sacrifici i felicitat, llàgrimes i somriures

modelen la imatge de les persones,

la natura l’enriqueix amb els seus colors,

i la paraula esdevé veu de l’esclat de llum.

És l’arc de Sant Martí multicolor definidor del blanc.

La poesia és el blanc de la humanitat,

conjunt de colors de veritats i passions,

projectat a l’espai del silenci que de la foscor en fa llum.

La llum esdevé poesia filla de l’amor.

Poesia és l’expressió del ser humà que estima.

És humà tenir sentiments

El mestre dels sentiments és l’amor,

no estima qui fa befa del sentimets dels altres,

i tampoc és humà perquè no respecta les diferències.

Sentir no és odiar,

sí és odi destrossar els signes sentimentals d’un poble.

És greu aquest comportament,

i valora en negatiu la dignitat del destructor.

La convivència és exigent,

demana diàleg amb les diferències enemigues,

negar-lo

significa renunciar a ser humanitat.

L’amor no té sentit històric sense contraris i diferents,

i l’amor és la base imprescindible per viure en pau.

Si el meu llaç groc és motiu d’escàndol,

qué pobre és el país que no respecte els sentiments.

La meva lluita per Catalunya

No necessito fusells ni pistoles,

l’arma de la victòria és el meu jo.

La meva força, sentir-me fill de Déu,

i en el meu cor estimar tots els humans,

els amics i els enemics.

Si jo aconsegueixo la llibertat d’esperit

Catalunya serà més lliure en mí,

i si tots els catalans assoleixen la mateixa llibertat,

Catalunya encara serà més lliure en tots.

La veradera llibertat és filla de l’amor.

Què em demana l’amor per la llibertat del meu poble?

Tenir cura de la seves muntanyes i rius,

respectar el conreus del seus camps,

gaudir del cant del seus ocells,

nedar en companyia dels seusn peixos

i sota la copa d’un arbre

escoltar els missatges de la pluja.

Catalunya em farà més savi i poeta de la vida

i amb ciència i poesia

l’exèrcit de l’amor de Catalunya serà invencible.

PARETS DEL VALLÈS AMB CIUTADANIA POÈTICA

El poble vallesà serà una vegada més capital de la poesia popular catalana amb la celebració de la XXXI edició del Festival de Poesia al Teatre de Can Rajoler el dissabte dia 20 d’octubre a les 18h. La tradició poética va arrencar de la mà d’aficionats de la població, recolzats per entusiastes de Mollet, Artès i Granollers. Era la dècade dels anys seixanta del segle passat, organitzant un festival de poesia que la població feia seu amb entusiasme. Aquestes persones entusiastes de la poesia foren l’avanguarda del que seria fa ja trenta anys i escaig el Niu d’Art Poètic de Parets del Vallès. Amb l’arribada de la democràcia se li va donar un identitat més catalana, dedicant el premi de poesia inèdita al català, d’acord amb el que resa el reglament fundacional de promoure el català en el marc de la poesia. Però el Niu d’art no ha donat mai l’esquena a la poesia castellana perquè en el concurs de rapsodes, un dels dos actes centrals de la festa, un dels dos poemes recitats pot ser en castellà o altres idiomes si s’escau. Perquè el Niu d’art poètic és i vol ser cada dia més amic de la poesia en tots els idiomes i ja ha assejat algun recital amb la presència de poemes en les diferents llengües que es parlen en l’actualitat a Parets del Vallès. Promoció que es fa i es vol fer amb la centralitat del català. En el moviment poètic que promou el Niu d’Art hi figuren, i hi han figurat poetes destacats de la literatura catalana. En el festival de la poesia del més d’octubre s’atorguen els premis dels concursos de poesia inèdita i de poesia visual i del concurs de rapsodes. Una veritable festa de les lletres catalanes amb un caràcter molt remarcat de la poesia com identitat de la persona. I ho és perquè viure poèticament és una expressió que cada dia fa més fortuna, com la fa també la de viure esportivament. La poesia gaudeix d’una característica extraordinària en la definició de persona, la paraula. I la paraula en ella mateixa és integradora d’humanisme. I el Niu d’art poètic de Parets del Vallès viu intensament aquesta incidència de la poesia en els humans fins a l’extrem que considera la vida de cada persona com el poema que defeneix els seus valors. El Niu d’art poètic convida a tota la ciutadania de la població a omplir de gom a gom el teatre de Can Rajoler escribint amb el seu entusiasme el poema de l’any. Dissabte 20 d’octubre a les 18 h. sentim-nos tots poetes.

Veritat de la justícia

La justícia és garantia de l’home just,

salvaguarda de l’honor i sanció del deshonor.

L’arma del just és la paraula en veritat,

l’arma de l’injust la mentida com argument.

El just és la seva imatge, el seu mirall,

l’injust simula la seva imatge, el fruit podrit.

A vegades alguns jutges no tenen olfacte,

busquen que el temps podreixi

l’arbre saonat que dóna bons fruits.

Jordi Sànchez i Jordi Cuixart

dos arbres que la presó no corcarà mai,

la seva saó és més forta que la llei

i la llei esdevindrà conreu de la seva llibertat.

És injust el segle XXI amb innocents a la presó,

i culpables en llibertat.

La meva llibertat és Déu

La llibertat és irreal sense la justícia divina,

la llibertat és un do que modela la imatge humana,

i la grandesa dels humans rau en el fet de saber ser justos,

ser just vol dir ser imatge del teu Senyor.

Hi ha qui pensa ser just escollint el senyor del mal.

l’objectiu de la llibertat humana és merèixer el llorer de la glòria,

la grandesa de la llibertat és la corona de l’infinit,

el mal mai és infinit, sempre és finit.

El gran servidor de la llibertat és la mort,

la mort, no l’instrument injust que mata,

és el guardià de la vida que obre les portes de la veritat,

la justícia infinita i eterna.

El just no tem la mort,

és el porter del palau de la glória.

És germana de la vida que cronometra el valor

de la cursa de la vida. El temps rècord de la veritat.

Handball Granollers en el cor

Va nèixer amb força la germanor esportiva,

pedagogia  arrelada amb  il·lusió de futur

engendrà esperances mirades amb ulls tendres,

volien ser campions.

Amb la pilota a les mans,

sentir-se important enriqueix el ser i el fer,

madura creixent  aspirant a campió,

i nascut nen, l’handbol Granollers juga entre els millors.

Trofeus de campió a les vitrines

desvetllen admiració i lloances arreu del món.

Una copa millor, adorna la vitrina del meu cor,

B.M. Granollers sempre ha jugat l’handbol dels millors,

Sempre ha lluitat en el cim més alt.

La seva història és poesia en la meva vida,

veure’l jugar, aplaudir una obra d’art,

una pel·lícula d’escultures en moviment.

Llegir la seva història, una filosofia de vida

i escoltant els missatges dels seus vents esportius

la passió d’un poble que se sent més poble.

La seva medalla d’argent viu la seva història en el meu cor.

La meva fe em fa més català

La llibertat em fa independent,

la independència insolidària genera enemistat,

ser lliure significa urgència solidària,

solidaritat humana no sempre  prou eficient.

Pot caure en el buit

caure en el buit, sentència de mort,

mort la convivència.

Les relacions humanes mancades de fe en l’altre

reclamen la presència d’una fe més ferma.

Una fe que declara als humans

atletes d’una cursa d’arribada més enllà del món.

La fe d’una vida més plena,

d’una vida que rep la mà estesa d’un ser superior,

sublima la humanitat

i en el seu esperit hi respira l’alè d’un ser infinit.

Aquest alè alimenta la meva vida.

Sòc persona catalana amb projecció divina.

El pòdium

La vida és un camí  d’arribada incerta,

l’esportista corre coneixent la seva meta,

igorant on està plantada.

Cada pas i cada gambada han de ser la veritat,

si una pedra entrebanca

el dolor causat ha de ser medecina,

guareix el mal a l’instant i la cursa no s’atura.

La vida és cursa desconcertant,

caus i  no pots aturar-te,

una ferida no et permet reposar,

la vida, malalt al llit, el corredor,

la continúa amb els ulls buscant l’arribada,

la vida, sa i estalvi, el corredor,

la converteix en glòria al creuar la pancarta.

A l’hora de recollir el guardó

el pódium és el jo guanyador.

JOSEP BOVER, EL RAPSODE DEL VALLÈS

La mort ha signat el seu poema,

un poema de vida més que de paraules

amb cadències de fe i vivències d’amor.

Poeta de l’ànima sublimant el cos,

també li agradava ballar amb una dona

i al ritme dels seus peus, el seu cor repetia

t’estimo perquè ets dona amb l’amor de Dèu.

La ma estesa  norma de convivència

encomanava felicitat amb l’encaixada

i sovint, un ai!, dolor de l’esquena

li arrencava un somriure perquè era missatge diví.

Els batecs del seu cor esdevinguts poesia

eren  regal convidant a una vida transcendent.

Trepitjava ferm la terra que estimava

i enlairava a l’infinit la mirada

intuint el futur que la fe, l’amor i el dolor,

quan la mort li obrís la porta

i entrès a la vida divina que portava en el cor.

Rapsode de Vallès, home humil i sincer,

la poesia va teixir la seva vida

i al trucar a la porta de l’eternitat,

exclamà

Déu meu, sóc el rapsode del vostre amor.

La llibertat del meu poble

Ser lliure no és un caprici, és un dret i un deure.

El dret i el deure neixen en la dignitat de les persones.

Un poble mai serà lliure

Si els seus governants no són persones íntegres.

Tampoc ho serà si els ciutadans no són dignes.

Integritat del poder, dignitat del poble,

creadors de la imatge de convivència.

Pot esdevenir veritat la imatge

en una convivència amb diferències enemigues?

Catalunya em fa plorar,

no tots els catalans  som humans en dignitat.

Hi ha massa enemistat al carrer i al poder.

Les paraules no són de parlem-ne,

són monòlegs impotents sense fe, esperança i voluntat

en el bloc del sí i en el bloc del no.

És possible, poble meu, que el sí i el no dialoguin amb dignitat?

COM HE DE SER?

El cor batega fort de matinada,

obro els ulls, per la finestra entra un raig de llum,

aixeco els braços buscant l’abraçada del sol

i les mans les carícies de les estrelles.

El nou dia em trasllada al camp de batalla,

la lluita comença i els primers cops de llança

fracassen

les forces traixen la il·lusió de la pau.

Qué lluny n’estic de ser un bon soldat!

De genolls li prego al cel demanant ajuda,

un núbol m’alliçona amb un raig de pluja fina,

la senzillesa és la porta de les victòries,

no siguis orgullós, no et creguis un déu,

només ets un ésser humà amb objectius transcendents.

Fes com l’aigua de la pluja,

rega la terra del teu jo amb humilitat i esperança,

no tinguis enveges,

i l’amor serà la teva vida,

només l’amor és vencedor.

QUÈ EM DIU EL COR…?

Tota la nit l’ha embolcallat el silenci,

l’ha endinsat en la llar del foc volcànic de la llum

i a l’albada, les primeres llums del dia,

el silenci ha esdevingut veu universal.

Parlaven els mars i les muntanyes,

les plantes, els arbres i les flors,

parlaven els ocells, les serps i les feres

i una veu en diguè escolta què diu la natura.

Reia, plorava, saltava, ballava i cantava,

estrelles, sol i lluna

aplaudien els vendavals, les pluges i les tormentes,

i un arbre caigut, gemegava esperant la mà que l’aixequès,

La má l’aixecà, el xerracà, en feu estelles i  foc.

El seu fum des de la xemeneia dels humans

s’enlairava amb flaires d’agraïment,

en silenci clamava,

sóc esperit de la terra que els humans egoïstes

sacrifiquen, no estimen, només volen ser ells

i la terra respon enviant el seu esperit al cel.

La pau del món

                                                       Quan viurà la humanitat en pau?

Milers anys d’història esperant aquest moment

arribarà algun dia?

La pau és la fita dels homes de bona voluntat.

Com és el cor de cada humà?

Daniel en una visió va veure el món en lluita dividit,

fa mils d’anys d’aquesta visió

i el final feliç promès encara es fa esperar.

Per què?

Masa humans no entenen que vol dir cor net.

La mort no la tenen per amiga,

per a molts és instrument de glòria en la venjança.

Els poders que governen no s’entenen,

seuen a la taula i es traeixen

i la seva gent cada dia més pobra es mort de gana.

No escolten la veu del profeta,

la veu del profeta és la veu del poble,

i el poble vol persones de bona voluntat.

L’objectiu més gran de la bona voluntat

és l’amor universal,

estimar els germans

No estimem Déu si no estimem la gent.

Aquesta és la gran injustícia encara avui.

A on em volen portar?

Em sento impotent i desvalgut,

les meves forces les han encadenades,

no em deixen ser jo

desitgen la meva mort,

les meves idees els espanten.

Predicar la germanor és per ells un greu delicte,

creure en Déu més poderós que no pas ells,

és un crim contra el poder.

Le meves cadenes seran llibertat del meu pensament,

els barrots de la finestra de la presó

salvaguarden la llibertat de la meva fe.

L’esperança em diu a cau d’orella

la força de la paraula de la gent senzilla

derrotarà la supèrbia dels poderosos,

arribarà el jardí de la convivència en pau.

La supèrbia serà derrotada,

una abraçada i un petò

segelleran el document de la convivència.

Tots els humans podran dir en llibertat

sóc jo, jo sóc la meva llei.

Els barrots de la presó, avui, són raigs de llum,

les cadenes, aigua de pluja que rega el jardí,

l’escslavitud, el jardiner,

la supèrbia del poder rossega rabiós la derrota.

Els humans porten en  el seu pit

la imatge impresa del seu nou rei.

El JO etern.