Lliçó poética-artística dels meus amics i mestres

L’amic Xavier Roig em convida a meditar assegut a la platja, sentint-me vaixell que amb la veu de les ones del mar m’endinsa en la immensitat i em diu a l’oída, la immensitat del mar és molt afagaladora però hi ha un altra immmensitat que l’horitzó et fa albirar,la immensitat del més enllà de la vida. És una gran escola la platja. FE FERRÉ ens obre els ulls amb senzillesa que ens porta a rebelar-nos. “Respiro / i és un acte de rebel·lia./ Per què parteix de l’impuls de saber-me viva” i a les hores la vida esdevé un foc interior que dirigeix la rebel·lió i omple de dignitat la persona. Saber viure és una lliçó que ens dona el mar amb la seva platja i les seves barques, sobre tot les humanes. I en aquesta rebelió que demana la vda BEP D’UTXÍ ens ensenya un gran mestre de la vida, quan aquesta es mou en la pobresa però la persona és humanament digna i ho manifesta amb “ pas ferm no obstant, i un somriure als llavis”, un somriure ple de “tot alló que duu als honmes a ser savis”. Però ser savi ho palesa quan el nostre jo és feliç amb la lliçó apresa de la vida s’ ha esdevingut digne. “Orfe d’havers, un d’hisendes,/ ubèrrim però, d’il·lusions i somnis/ que encabeix ditjós a les butxaques”. I RIERA ALBÓ PAU-MARC ens ensenya què s’ha de fer per assolir la felicitat, “no hi ha res mès fàcil / d’omplir / que de llum, l’espai / quan s’ha fet neteja”. I en el treball que suposa hi trobem el consol perquè “no hi ha mal que per sempre duri”. Netejar-nos del mal, saber trobar la felicitat en la nostra veritat particular i seguir  els consells de la rebeldia de l’ànima ens porta al goig de la immensitat del mar de la vida amb el cel blau infinit. L’art i la poesia ens menen a ser persones.

AMB POESIA SÓC MÉS LLIURE

L’expressió poètica d’una persona, comunicada amb la mirada, és la definició de la intensitat i el poder de la seva llibertat. Per què la poesia transcendeixi  les idees,  necessita   les emocions i passions que capta la mirada i conserva en el silenci interior. Una paraula acompanyada d’una mirada penetrant  i d’un batec del cor converteix el mirar de l’altre en desig i en gaudi que embollcalla la idea. El meu amic Josep Lleixà ens fa saber que el poeta mai està sol, amb aquest haikú:”Jo no estic sol / perquè sempre hi ets tu / en somnis íntims.” Quina millor intimitat quan la teva amiga o amic són ells mateixos poesia. Hi ha moments en l’existència dels que són poesia que els hi sembla que veuen visions per la força amb  que la natura tramet silenci als seus il·lusionats missatges. Sóc amic de buscar exemples en l’atzar i he clikat en la pàgina del meu amic, Bep perdona, i m’he trobat amb aquesta joia: “ Cristallets de Lluna plena / que devallen fent pampallugues / com a fina pluja de fulles / amarades d’aigualera. / Cristallets de vidre d’estrella / que com barca marinera / solquen l’ona joganera / en els oceans del firmament. / Res de res, tot invenció poética/  Però vet aquí que la vida ens sorpren / i vola al vent (sense ales) / i parlen les mirades (sense veu),/ i s’escau així que la veu / es feta de cristallets d’aigua neta”. Qué són els cristallets d’aigua neta sinò pura poesia de la natura que s’apodera del cor de les persones? Llegir poemes, que són pluja per a l’inspiració de persones enamorades de la bellesa de la natura, s’esdevé un éxtasi transportador a l’infinit del desig més universal que es defineix per felicitat. El meu amic i parent Swami Satyananda, en el seu llibre MAUNA (La enseñanza del silencio) hi reprodueix aquest poema de la poeta hindú Prema Panduranga, sobre les  excelències del silenci, que és el millor ambient de la poesia. Diu: “El habla necesita compañía, el silencio  necesita  soledad. / El habla quiere conquistar a los demás, el silencio quiere conquistarte a ti mismo./ El habla crea amigos i enemigos, el silencio és amigo de todos./ El habla necesita respeto, el silencio tiene ya este respeto./ El habla està relacionada con la tierra, el silencio és trascendente. / El habla educa, el silencio exalta. / El habla tiene limitaciones, el silencio es ilimitado. / El habla necesita esfuerzo, el silencio mucho más. / El habla és humana, el silencio es divino./ Mentras hablas te oyen otras criaturas, en silencio puedes oir al Creador, El silencio te lleva a la quietud de la mente, luego a la introspección, a la purificación, y finalmente, a la liberación.” La poesia és el silenci de les paraules que en l’interior de l’ànima esdevenen llibertat infinita.

VALOR POLÍTIC DEL COLOR GROC

En el jardí del meu cor,

una rosa de color groc plora i somriu.

El groc, riquesa de l’esperit,

pobresa dels polítics del poder.

La veu de la gent omple la rosa d’entusiasme,

el color groc és companyia de l’amor.

L’amor de color vermell,

company en l’arc de Sant Martí,

la il·lusió de color verd germá en el mateix arc,

vermell, verd i groc són l’esperança d’un poble,

groc i vermell en la seva bandera,

verd, la força del vent que l’oneja cel enlaire,

tres colors, esperit d’un poble,

il·lusionat, esperançat i ric el cor,

Catalunya.

El color groc de Catalunya en els seus ulls llagrimeja,

està trist,

Espanya ha traït la germanor,

ha traït el groc en el futur del nou estat.

El groc somriu,

els colors de la bandera de l’estat nou,

groc i vermell,

onejaran triomfants en el cel de les estrelles.

L'esport de la vida

Superar els entrebancs és llibertat

L’esportista entrena les seves facultats,

prepara el seu cos,

conrea la ment,

i l’espai de joc el convida a ser lliure.

Lliure en la técnica,

lliure en la táctica,

lliure quan guanya i quan perd.

La llibertat rau en trobar-se ell mateix quan juga.

La vida és un partit curull d’obstacles,

la ment ens fa lliures mentre pensem com evitar-los,

el pensament ens fa lliures quan ens ensenya a superar-los,

el cor ens fa lliures quan gaudeix les emocions del partit,

l’enteniment ens fa lliures quan ens demostra perquè guanyem o perdem,

la veritat ens fa lliures quan el joc és el meu jo,

l’amor ens fa lliures quan perdent o guanyant abracem el contrari.

La llibertat és el meu jo si no perdo la il·lussió de jugar

l’esport de la vida.

Ser petit, però infinit

La llibertat no té fronteres,

és,

el seu camí viu esperit d’indefinit,

la pancarta d’arribada proclama

entrada a l’infinit.

L’esperit de Catalunya camina,

passos curts d’intensitat immensa,

són lliçons pels passos llargs massa febles,

que no avancenn, ni superen,

es queden,

no poden aturar els passos curts,

caminen amb desig de llibertat.

El desig intel·ligent d’un poble és invencible,

la seva meta, la independència,

la seva independència la pau de convivència universal.

SER FELIÇ SENTINT-SE ESCLAU

La llibertat no és un regal,

un do de vida,

ningú la pot encadenar.

Quan la llei és música de guerra,

em sento soldat de pau.

Quan l’enemic em vol veure mort,

li regalo un alè de vida.

Quan el més fort m’encadena,

li dóno gràcies per emmarcar els meus drets.

La llibertat és el foc encès del meu cor,

amb els seus batecs em diu que sóc.

Jo sóc jo a la presó i entre la gent,

jo sóc jo, malalt i sa,

jo sóc jo, odiat o estimat.

jo sóc jo, una pinzellada del món global,

Lliure o esclau,

la meva llibertat me l’ha donat Déu.

Jesús va ser lliure clavat a la creu.

ATURADES EN EL MEU PASSEIG

Llegir un poema és per a mi una aturada en la meva vida per reflexionar el seu missatge enriquint la meva cultura al conèixer alló que sent la gent i ho tramet. Llegir un llibre és una visita a domicili en la que amb un diàleg virtual els altres em parlen i dialoguen compartint idees i passions. Les aturades d’avui corresponen al meu passeig per facebook i m’he aturat a reflexionar sobre els quatre primers poemes que la xarxa m’ha ofert. Curosament força amics personals m’alliçonen amb els seus poemes i els tres primers que m’han aturat en el meu caminar ho són.

BEP D’UTXÍ  ha publicat un poema quins primers versos ens diuen:” Queda una bona ganyada / a la popa de la corbeta / i un trau august com un afrau / entre el tercer i el segon pont de sotacoberta”. Un viatge mariner de no massa bons auguris ni per a la nau, ni per als mariners, metaforitzant l’existència humana. Però el no desanimar-se i continuar remant la recerca acaba triomfant amb la presència d’una referència natural, en el poema “un llabós de kètnia” que fa endevinar a la llunyania un port per poder amarrar la corbeta, el vaixell de la vida navegant el mar de l’existència.

FE FERRÈ FERRATER,  psicóloga i poeta, coneixedora dels camins de la vida i dels problemes de les malalties, ha escrit aquests versos:”Va ser un silenci / que es va enganxar sota la pell / i va romandre quiet / com un espai tancat entre les cel·lules”. El cos humà és un espai tancat, cobert per la pell que protegeix les cèl·lutes totes dels òrgans del cos i recloses en el silenci, la persona escolpida en el cos se sent capaç d’enfrontar-se a tots els problemes perquè la seva lluita l’ha preparada  per l’adéu final a la vida.

JÚLIA BADAL BASTO. Còpio el problema perquè la millor reflexió és ell mateix en el record del darrer adéu a l’espós. Al cel sia. Poema: “No voldries que plorès / ens hem estimat / fins el darrer alè,/ la darrera mirada./ Has brodat el teun comiat / amb seda fina / sabies que et quedava / poc temps.., molt poc. / Sempre t’estimarè”. L’eternitat de l’amor és la raó , la veritat i la força de la vida amb projecció eterna.

NÚRIA GARCIA, del seu Bagul de paraules, ens regala un poema en el que s’hi llegeix:”La intensitat de viure i com viure’l / no ens ve de sèrie, ni està previst en cap llibre / quan es navega per aigües tèrboles / i l’aire no fa moure el velam” La navegació amb totes les seves dificultats trova en la mateixa navegació, en l’existència humana, la raó i la força per trovar-nos a nosaltres mateixos, la nostra illa. I la Núria ens ho diu molt clar, que aquesta illa és el propi jo, perquè el jo és poesia i acaba el poema dient:”aquesta illa ets tu poesia”.

Sacrifici d’independència

Anul·lar la veu d’un poble

és cremar la llibertat en hipòcrita ofrena

a un déu que no és infinit, ni humà.

El sacerdot, govern, que sacrifica

involuntàriament enalteix el patiment,

el sacrificat, oferint la seva vida,

proclama obertament la hipocresía de l’oferent.

Catalunya, víctima en el sacrifici,

enalteix la seva imatge i es fa més digna.

Catalunya sacrificada injustament i per orgull,

transforma el patiment en joia,

palesa al món la seva veritat,

esdevé poble lliure que molts d’altres imitaran.

El sacrifici d’avui

és olor de santedat per demà.

Demà el sant esdevindrà rei

i el sacrificador obligat penitent.

Catalunya, sacrificada, ahir,

lliçó de llibertat al món, demà.

Navegant pel mar de la cultura

 Un somni m’ha aconsellat que amb la meva barca m’endinsés mar endins. Havia descobert jardins poètics en les illes del mar de la cultura i m’he disposat a visitar-les. Una vegada he començat a remar una estrella m’ha dirigit a una illa d’una brillantor peculiar. El nom de l’illa era POESIA VISUAL. El poema, ni com anell al dit. Una barca de rems alliçonadors, com si preguntès al navegant si els rems seus eren culturals o de guerra. TONI PRAT va concebre el poema visual, que acompanya aquestes notes. Quan vaig arribar a l’illa, vaig dir que la meva navegació buscava poesia de pau. Una veu a caun d’orella em va dir, aquesta barca no la mouràs si els teus rems no són culturals i poètics. Pujo a la barca i en la recerca d’una altra illa. Em va remoure l’urgència de les relacions d’amistat. Era l’illa LETRAS-SENTIMIENTOS-AMISTAD. Hi escriu en castellà, el poeta ÀLEX EDUARDO CASTILLO, el seu poema va ser una encaixada de la universalitat de la paraula denunciant la fragilitat de la vida quan la persona es dominada pel fred que desmantella l’entorn. “Trepándose la vida / sobre insaciables sorbos de frígidas iras / su corazón se repele / rehusàndose a palpitar / incansablemente dejando / sin noches a la luna / sin guarismos a la suma / sin pulso al pensamiento / i sin mundos al infinito”. Un avís pels navegants per la vida. Apresa la lliçó de la negació contra el pensament positiu, abandono un xic encongit  la illa anant en la recera d’una altra de valors positius. I em trobo amb un rètol que diu: Benvinguts a la LITERATURA D’INSOMNI. I sobre la sorra de la platja un paper blanc mogut pel vent arriba a les meves mans. Els signa NÚRIA RICOMÀ MUNTANÈ. Llegeixo: “Entre daurades parets / guardo secretament / alló que des d’anys / ha preservat ma pell.” La interpretació em portà a entendre que en l’interior del seu cos hi preservava la dignitat de la seva intimitat. La identitat del ser jo. Al deixar l’illa em donava la impressió que els rems volien volar i de fet volaren cap a l’illa POESIA VIVA EN CATALÀ, en la que un curt poema d’ISRAEL CATALÀ, definia la veritat de l’ésser humà. “La llum, la vida, / tot és en mi, recorda-ho / perquè t’estimo.” El nervi de la poesia catalana, de la poesia d’èlit i de la poesia del poble, és sempre el mateix, l’amor. Sense amor l’existència humana és un pou sense fons. Una vegada visitada l’illa el meu jo neguitejava, tenia pressa per continuar la navegació i el motiu era enriquidor. Una pancarta ho deixava molt clar. Illa dels VINCLES DE POESIA,  amb un vincle que RIERA ALBÓ PAU-MARC va remoure l’ànima:”Posar música / a les paraules,/és fer vibrar el cos./… la vida que no vibra / no se sap si és vida / no.” Música i paraula redefineixen la integritat humana en quan el cos sense esperit és mort. La navegació per les diferents illes a mesura que va coneixent-les omple els pulmons d’aire fresc, el cor batega immens i la mirada només busca sorpreses i en troba una altra. En una festa de l’illa NOMÉS POEMES, una veu femenina recita el poema de JOSEP RIBERA VALLÉS, que acaba amb aquests dos versos:”He vingut a quedar-me./ No em demanis miracles.” Una ullada per les vivències i moviments de l’existència humana remouen el desig de l’infinit, quedar-se. Les illes visitades empenyen mab força a voler-ne més. I a poca distància un focus potent il·lumina AMANTS DE LA POESIA. Dóna la impressió que és l’illa del gran espectacle de l’amor. I aquesta illa ens porta al teatre espectacle del poeta FIDEL PICÓ, el seu bloc PARAULES EN ROIG on si llegeix un poema que ens fa pensar en el temps del poeta que escriu i els seus records i “de quan de molt ja fa bastant./ Tot és un fluir, un fràgil enigma,/ moltes besades i déficits de records;/ un minúscul i lleuger desordre vermell…” Els records són una companyia constant en la poesia i d’una especial humana en la poesia amorosa. JOSEPA RIBERA VALLES,  poeta que es mou en l’illa REVERSOS GRUP POÈTIC, ens convenç amb un breu però intens poema: “El que estimo / tot plegat també és amor./ És la teva vida i la meva passió / per defensar les coses”. I aquests raigs de llum que il·luminen l’amor ens el fa sentir en la nostra mirada molt intensament el poeta XAVI LLAGOSTERA  que en una fita de l’illa POEMES I FADES, hi ha deixat escrit un poema amb aquesta estrofa final “I si jo fos ment? Voldria estar dins el teu cervell / per saber qué desitges en cada moment i, sense / haver-ho de preguntar poder servir-te a l’instant”. Un poema en la ella és una pintura i ells voldria ser la roba que acaronès les intimitats d’ella. L’extensió de l’amor humà. I en l’illa LA NIT A POETA  hi trobem una felicitació a Helga amb unes paraules díficils però intenses: “Aquests dos de vida mos,/ anys de temps on tenim, bons / moments de vida de molts” Acabo la navegació, torno al meu port amb la celebració en comú  de l’aniversari de la vida  de tots els poetes.

Prudència germana de llibertat

La llibertat és un dret,

la prudència una qualitat humana,

negar la llibertat sense diàleg

una imprudència.

Fer complir la llei amb violència,

una renúncia a la condició humana.

La llibertat reconeix el dret a equivocar-se,

la prudència aconsella,

amb intel·ligència ensenya a no repetir l’error.

La llei està al servei dels drets sense excepció,

a la veritat li assegura llibertat,

a l’error li ensenya a ser lliure.

La llibertat verdadera

mirall de la íntegra imatge humana.

Els poetes companys amics del meu viatge

Facebook també és un portador de felicitat que agermana. M’agrada sovint descobrir fites poètiques que conviden a seure a la taula del temps i escoltar la veu d’un poeta o d’una poetesa que et descobreix el llenguatge de l’univers. És aquella veu, tal vegada, desconeguda o aquella altra agermanada ja en el temps, que fent-he companyia et parla al cor perquè gaudeixi el ser i admirin els ulls l’infinit. En el  passeig d’avui, BEP D’UTXÍ m’ha ensenyat a navegar, a no tenir por i descobrir en la corbeta de la navegació les passions i emocions del ser mariner com cal, de ser el jo en el mar de la vida. IMMA FORMENT, contemplant la natura li pregunta al seu amor si se’n recorda de l’amor que va viure sota un arbre i mullant-se en l’aigua d’un rierol. En l’esperit de la natura s’hi descobreix la singularitat de les manifestacions personals d’amor. IGNASI CARBONELL, m’ha ensenyat a escoltar el cant d’un ocell i de contemplar el seu vol per descobrir-hi on s’amaga  la força de la llibertat i com la llibertat fa que visquis amb més intensitat poèticament. VICENÇ VERNET, m’ha transportat al meu interior  per ensenyar-me on rau la força del ser jo i de com el jo és l’essència poètica de l’existència humana amb projecció sublim. ISRAEL CLARÀ, amb senzillesa i humilitat m’ha portat s descobrir una flor l’essència de la vida i la immensitat de l’ésser humà. La flor és la raó del jardí, com la vida humana pot ser la raó del món. JOSEP SÄNGERMAN troba en el poder d’un sonriure aquella eina anìmica que t’acompanya en el treball  forjador del jo per descobrir la veritat del teu ser. ISIDRE OLLER, amb una metáfora extreta del diari dinar o sopar filosofa en la imatge d’un got dret o tombat l’explicació de la veritat de viure. Senzillament l’estona que he dedicat a conèixer el pensament poètic escampat per facebook ha omplert el meu esperit  d’humanitat perquè m’ha fet veure en relació amb el ser humà, primer quan s’ès amor, com es descobreix i quina és la seva projecció en el món. Una gran lliçó de dones i homes, poertes, que amb la seva poesia escampen desitjos de felicitat i ensenyen com fer-los realitat. Els poetes, amb els pintors, són els ulls del món.

POBLES CREATIUS

   

Els diners no són  creativitat,

massa sovint obliden el seu paper,

volen ser amos, només són servidors.

Gran traició de la història,

fer un esclau del poble creatiu.

Crear és un servei de dignitat,

la dignitat no es compra ni es ven,

es viu.

L’Europa dels nostres dies,

amb  diners esclavitza i fa més pobres,

no és veritat la seva lluentor,

el seu resplandor és amarat.

És trist que pobles creatius no siguin lliures.

L’orgull i la supèrbia els hi neguen la veritat.

El poble creatiu, manipulat i oblidat,

en la seva imposada foscor,

és ell.

És una pena que la supèrbia no vulgui gaudir

la bella llum del seu esperit.

Catalunya gaudeix d’una veritat lluminosa.

És la seva vida, la raó de voler ser.

Per començar somiant…

El desig neix en la mirada,

és com un oasis en el desert que regala aigua i fruits,

desvetlla il·lusions de conquesta,

demana a la ment que traci  el camí.

Un got d’aigua de la font de l’oasi,

és esperit d’esperança de llibertat,

alimenta el cos i aviva el pensament,

el desert esdevindrà camí de llibertat.

Catalunya camina pel desert bastit per ingnorants aliens,

no defallirà,

la font del seu oasis ha engreixat  armes intel·ligents,

l’espasa filosófica desfà mentides,

el sabre de la història desvetlla fonaments,

el corn del vigilant crida a formar

l’exèrcit de la cultura afila les idees,

les seves armes,

l’artilleria de la ciència descobreix nous canons de veritat,

la caballería avança pels camins segura i serena

i les portes de la llibertat

les obre la gent amb la força de la veu, que és el seu vot.

L’oasis català  transforma el desert

en un estat independent, lliure i solidari.

La bandera catalana oneja

en els marlets dels núvols de la història.

NÚVOLS I POSTRES

Les tempestes són pluges que malmeten arbres i fruits,

les arrels de l’arbre xuclen l’aigua,

rebroten i l’any vinent tornen a fruitar.

Els arbres desafíen la sed,

els arbres desafíen les tempestes,

els arbres, a vegades, moren víctimes d’un llam,

desafien la sed, les tempestes i els llams,

i un any sí, i un altre també donen fruits.

Petits i grans els abasten,

són postres a l’hora dels àpats.

Els núvols de tempesta ignoren el goig de l’hora de les postres.

Catalunya, hort frondós d’arbres fruiters,

pateix greus tormentes que amenecen els fruits.

A l’hora de les postres les fruites de l’hort

són fruits saborosos de l’hora del postres.

Catalunya, prepara la collita,

l’hora dels postres no és llunyana.

Catalans i catalanes a l’hora dels postres

gaudiran l’àpat-celebrant la independència.

NO PERDRE L’ESPERANÇA

La il·lusió és una flor del desig,

la natura el  jardí de mil plantes en flor.

Els colors de les flors

pinten la imatge de la humanitat,

els éssers humans són flors.

En plena primavera de la vida

pensaments i sentiments són flors de l’amor,

són esclats de vida que salten, corren i ballen,

i els vents del plaer escampen arreu.

Pètals de flors es gronxen en cordes de llum,

són glops d’esperança

que alimenten els cors,

il·luminen els ulls

i la mà amiga obre la porta d’estances de l’art més sublim.

L’esperança, pedagoga,

alliçona artistes del museu de la vida.

La millor pintura és el teu jo, si el jo és amor.

NO EM DIGUIS NO

Camino pel bosc pensant en ella,

em tormenta la seva absència inesperada,

li vaig allargar la mà i li vaig dir no.

Sense paraules, ni mirades, gira l’esquena

se’n va.

Trist, vaig plorar, i els pètals d’una flor

van aixugar les llàgrimes.

No em diguis no, m’havia dit.

La pregunta que m’havia fet només tenia una resposta,

No.

Vaig ser sincer,

No vaig intuir l’abast de la pregunta.

És trist perdre una amiga per ser sincer.

Dir la veritat és amistat?

Si és veritable amiga, quan ho repensi,

tornarà i m’allargarà la ma.

Llum viva d’esperança

 L’oli pur de la llanterna de la llibertat,

regalima en els dits i els cors dels bons catalans,

el ble manté viva la flama,

el sol i la lluna li han assegurat la seva brillantor.

Núvols de tempesta,

senten el rebuig de les estrelles,

els vents catalans han decicidit fer-los fora,

 si alguna nuvolada regala la seva aigua,

és per treure la pols de la bandera,

i més brillant que mai,

onejar-la al cim de la muntanya llibertat.

Els ulls dels bons catalans són estrelles del firmament independent,

els cors, mantenidors incansables de l’oli del foc lluminós,

i en el front hi llueix la paraula independència.

El Cant de la senyera, Els segadors i El cant del poble,

ressonen en tots i cadascun dels racons dels països catalans.

Llum, esperança, llibertat.

LLÀGRIMES I SOMRIURES DE LLIBERTAT

Plorava, asseguda al marge del camí,

amb un ganibet a la mà

li habien prohibit parlar.

Et tallarem la llengua si denuncies que t’hem robat.

Catalunya plorava i a la vegada somreia,

demostrava fortalesa i convicció,

plorava  injustícies del poder,

somreia a la veritat del seu jo.

És trist no ser lliure per ser, estar i fer,

és un goig veure com els mals enforteixen la identitat.

Catalunya serà independent i lliure,

el tracte injust té els dies comptats.

La fe de la seva gent aixuga les llàgrimes,

el somriure fou fortalesa en el camí.

Una llàgrima i un somrís

signen la sentència de qui amb un ganibet a la mà

volia robar la independència en llibertat.

Asseguda en un marge de la història

Catalunya guarda en l’arxiu del seu cor

llàgrimes i somriures.

LES OLORS DEL MEU JARDÍ

A pagès, al costat de l’hort hi havia una jardí,

roses, clavells, margarides i lliris,

les flors més preuades.

A l’àvia li agrada fer rams de flors,

me les feia olorar i somreia.

una taula sense flors és trista,

em deia,

I el menjar és més bo

amb flors.

El gust del paladar i els perfums al nas

alegren la sobre taula.

La iaia no hi és, ara sóc avi,

el jardí de la casa de pagès és el meu país,

m’agrada escriure, llegir i treballar,

em penso que oloro les flors

i els colors grocs i vermells de certes flors

esdevenen aliments del meu cor.

M’agrada olorar els perfums de la bandera catalana,

l’essència de la bellesa del meu jardí d’avi,

Catalunya.

LES ESTRELLES CANTEN

Amb sorolls d’armes

les veritats ferides per la venjamça

donen sang a la terra.

Saonen sentiments i alenen desitjos,

surt el sol a l’horitzó

i una barca de rems porta a la platja un capdill,

el poble.

Les seves petjades humitegen la sorra,

els solcs del seu  trepitjar

les estrelles acaronen

i la platja

esdevé hospital que retorna integritat als ferits.

Surt el sol

la llum, exèrcit de la vida,

de la paraula  en fa armes de victòria.

La barca del capdill

navega vers l’horitzó curulla de llum i colors,

la fada de la llibertat

lliurarà al capdill la nova bandera.

Asseguda a la barca una noia aixuga les llàgrimes,

fa un petó a la bandera,

la coral de les estrelles omple l’univers amb notes de l’himne

d’una Catalunya triomfant.

La veu de les campanes del meu poble

Campanes d’esperit poètic i musical,

parlen amb la seva gent,

la del seu poble, la dels seus amics i amigues.

La veu de les campanes

entona el cant de l’existència humana,

plora, quan una persona mort,

somriu, quan una persona neix,

canta, fent més sublims les festes,

és música de la vida quan l’amor n’és  director.

La veu de les campanes

penetra  intimitats del cor.

La veu de les campanes del meu poble,

és suau i dolça com la veu de la mare,

acarona els seus fills,

els gronxa en llurs braços,

els omple de petons i canta

dorm, fillet, dorm, fillet de la mare.

La veu de les campanes del meu poble

veu de quatre dones,

Eulàlia, Rosalia, Maria i Teresina,

grup poètic musical

en l’escenari del campanar del meu poble.

Eulàlia, ens parla de la sang vessada per amor,

Rosalia, del cant en feia missatge d’amistat,

Maria, la maternitat divina de la història,

Teresina, la mística de la vida és la lírica del cor.

Nord, surt, est i oest,

quatre mirades del campanar,

esperen el missatge de la mare.

La seva veu se l’emporta el vent,

la seva música,

la pluja l’escriu en la seva partitura

i en els prats verds de la vila

les mares expliquen històries als  fillets.

La veu de les campanes del meu poble

explica la vida de petits i grans

a les estrelles del cel blau.

La nit és el palau dels somnis

                                             
                                          (Nit estrelladsa, de Vincent Van Gogh)

M’agrada la nit per què em sento rei,

ningú em mana,

i les estrelles esdevenen amigues i companyes.

Em conviden a conviure amb fades i follets,

i les hores no són temps, són intensitats del meu cor.

La nit no és alliçonament, no és mestra,

és palau on les estances són desitjos i emocions,

i quan tornen, de matinada, les hores,

els somnis esdevenen fets

i els fets modelen la imatge.

La nit tria els colors,

el dia hi posa els pinzells,

i l’ésser humà esdevé l’obra d’art.

Els somnis són les sintonies dels colors

i l’obra d’art la sinfonía de la vida.

La nit és el palau dels somnis.

LA MEVA VERITAT ÉS HISTÒRIA

Jo sóc jo amb la meva veritat,

és una petita font de la història,

brolla la convivència.

La meva veritat és història,

global, és convivència universal,

individual, però global.

El color de la meva veritat

pinta l’obra d’art de la humanitat

amb els colors del jo, tu i ell.

És trist, però, a vegades,

la veritat d’algun jo, tu o ell,

no és creïble i la pintura no és art.

El jo, el tu i l’ell,

si no són veritat, no són.

No són història de convivència en pau.

LA MEVA LLIBERTAT ÉS LLEI

Jo soc fill d’un pare amb poder infinit,

m’ha creat lliure,

respecta les meves veritats i les meves mentides.

M’allarga la mà i m’ajuda a ser jo,

a descobrir la meva veritat.

Amb veritats i mentides es basteix la història,

la història és verdadera amb la veritat de cada jo.

Només un pensador etern

enten la realitat del sí i del no.

Els altres pensadors

uns defensen el sí, altres el no,

i estan obligats a saber conviure.

Saber conviure és la veritat de la història.

I per saber-ne, les armes són sobreres,

només és útil la paraula.

LA MEVA BARCA

Llegia i pensava assegut en la meva barca,

la línea de l’horitzó em dictava paraules de vida,

quan una gavina,

reposant a proa,

diu

la llibertat crida la teva barca a navegar.

Per què?, pregunto a l’ocell

Tu ets la barca que vol gaudir la llibertat,

navega,

l’horitzó t’espera,

guanyada la línea,

la llibertat seràs tu.

S’apropen les ones,

la barca és mou,

sense rems, ni motor navega mar endins.

És la llibertat que fa de la vida, veritat,

i amb la veritat

saludant l’horitzó,

una gavina em diu a cau d’orella,

la llibertat ets tu.

El cor s’emociona i fa un salt mentre crida

jo sóc la llibertat.

La llum és la meva força

Els estrebancs de la vida,

recorden la pujada a les muntanyes.

A ple dia, amb la llum del sol,

la pujada difícil és tranquila,

la llum dóna forces.

Avui com ahir, al començar el dia,

Catalunya m’espera al cim de la muntanya de la història,

coronar-la és plenitud,

coronar-la és omplir els pulmons d’esparança,

coronar-la és sentir bategar el cor curull d’il·lusions,

coronar-la és gaudir l’abraçada dels amics i amigues,

coronar-la és respirar profunda la llibertat,

coronar-la és estimar la meva Catalunya independent.