L'objectiu d'aquest blog és una passejada cultural pel món de la poesia i del teatre i conèixer la creativitat poètica de casa nostra.

dilluns, 21 de setembre de 2020

SENSE FE NO VAIG ENLLOC

 La fe mou muntanyes ens diu l’evangeli,

i el temporal Glória com ajuda a tenir-ne?

La humanitat també és culpable,

i el pecat exigeix penitència.

El temporal Glória és efecte del canvi climàtic,

la humanitat n’hi té part de culpa.

I és culpabe perquè no té fe en les persones dignes.

Egoïsme contra dignitat.

El temporal serà vençut,

també l’egoïsme,

però la felicitat humana depèn de la dignitat,

i sense fe només triomfa el mal de l’egoïsme.

El temporal Glória,quin nom! porta malviure a casa nostra,

i el seu nom anuncia felicitat.

Un temporal polític persegueix la dignitat dels catalans,

i ens diuen que ho fan en nom de la pau.

A la victòria només hi porta la fe,

fe en les persones dignes i sobre tot fe en Déu.

La dignitat porta a la felicitat eterna,

la verdadera GLÒRIA.

Amb fe entendrem els missatges de la natura.

Sense fe no es va enlloc.

CATALUNYA EL MEU AMOR

 


“Desvetlla’t, tramuntana, / vine migjorn / bufa sobre el meu jardí / i que s’escampin els teus perfums / que entri el meu estimat al seu jardí / per assaborir-ne els fruits saborosos” (Càntic dels càntics,IV,16)

Sento veus a la porta de casa,

preparat pel passeig de bon matí

i quan començo la caminada

una veu a cada orella em dóna el mateix missatge.

Catalunya, la teva estimada t’espera.

sobre el seu llit d’enamorada somriu perquè recorda

les teves paraules d’un amor de bogeria.

Que n’ets de bella estimada, li deies,

els teus ulls són coloms  del meu desig,

la teva cabellera, les delícies dels meus ulls,

les teves dents m’ensenyaven a menjar l’amor,

els teus llavis pintaven cors en les meves galtes,

i el teu coll m’ajudava a fer el cim de la passió.

Els teus, pits, font de vida dels teus fills i filles

regaven l’aliment  per conviure en llibertat.

La teva bellesa, al cim de Montserrat,

Catalunya, em deia, viu amb i en mi

no em deixis amor meu,

tu i els teus gemans i germanes sereu lliures,

la vostra esposa i mare serà independent.

diumenge, 20 de setembre de 2020

DESCALÇ

 El contacte de la terra i de l’aigua,

acompanyat de l’acaronament de l’aire,

desperta en el meu cor

il·lusions per entendre les estrelles.

M’agradaria caminar descalç pel camí blau del cel.

Quan camino descalç

em sento més natura i més a prop del cel blau.

A vegades les espines em parlen,

s’ho passen bé xuclant gotes de la meva sang.

Aleshores, les roses somriuen, són vermelles,

se senten germanes meves.

Caminar descalç sobre la neu

el fred explica les seves històries;

trepitjar descalç brasses d’un foc,

fa entendre la veu del dolor,

jugar amb els peus nus amb l’aigua del mar,

fa viure paraules d’eternitat.

Les sensacions de la natura són paraules de vida.

Els peus són també ulls que miren i oídes que escolten.

El cos humà és paraula del món.

EL MEU CAMÍ

 


Dues llums convergeixen en el meu caminar,

la llum dels meus ulls que em guien per la terra,

la llum de l’esperit que m’ensenya a ser jo.

Valls i muntanyes volen sentir les meves petjades,

mars,  llacs i rius desitgen rentar els meus peus,

els meus ulls agraeixen les vibracions que embogeixen el meu cor.

la terra diu que m’estima.

L’ombra dels arbres, un repós en el meu pelegrinatge,

en silenci, alena  els ulls de l’ànima,

sense una imatge plena i digna,

el meu jo caminarà a les palpentes sense futur.

El meu camí de la terra no té horitzó

si el camí de l’ànima no el coneix el meu jo.

Dues llums convergeixen en la vida,

la llum del cosmos que em parla d’infinit,

la llum del  jo que alena la meva transcendència.

Les dues llums neixen del mateix amor,

de l’amor del Déu creador del món.

El meu camí coneix la seva trajectòria,

el meu jo l’ha de voler conèixer.

divendres, 18 de setembre de 2020

CINC ROSES BLANQUES

 


Els pètals de les roses blanques

són pàgines del llibre del cor.

Geloses, quan el sol les desperta,

escriuen en cada pètal un poema,

sentiments de tots els colors que el blanc integra,

i les papellones a plena llum del dia,

els llegeixen, els aprenen i els reciten.

La llum demana als ocells que els musiquin,

al vent que passegi el perfum llur per boscos i jardín,

i als die de pluja a l’aigua

gaudir enamorada els batecs de cada lletra.

Les roses blanques del roser,

ballarines de les músiques del cosmos dansen en els teatres

sinfonies inspirades en les passions de la vida,

creades per l’amor.

De bon matí, el meu roser alena roses blanques,

jo sóc el meu roser,

la rosa de la vista intueix en la llum l’art de la vida,

la rosa de l’oída gaudeix amb els compassos de les passions,

la rosa del olfacte dóna vida als plaers de les flors,

la rosa del gust saboreja els regals de la terra,

la rosa del tacte agermana la felictat humana.

Les roses blanques del meu roser em fan viure l’amor.

dimecres, 16 de setembre de 2020

APRENDRE A ESTIMAR

 És veritat que l’amor és la llei universal?

Mils i de milers d’anys d’història,

l’odi encara és rei.

Les presons, plenes,

la  misèria mata milers d’éssers humans cada dia,

i els poderosos fabriquen armes de guerra,

la mort és  triomf fals de la humanitat.

L’amor no és llei pels poderosos,

el seu amor es dìu odi, hipocresía i maldat.

El poder no estima,

la humanitat no viu la pau global,

només el pobre d’esperit se sent digne i estimat,

perquè ell és amor.

Sap viure amb el que té i és solidari,

qui no estima, egoísta, roba als altres per tenir més,

és llei que domina el món.

sabrá algun dia el poder qué és l’amor?

El segle XXI confesa que n’hi ha per molt de temps.

Pobra humanitat,

pobra per culpa del poder i la riquesa,

rica en la dignitat dels pobres que saben estimar.

Els pobres sembren cada dia la llevor.

perquè mort abans de néixer?

La resposta és odi, llei del poder.

Els homes i dones del poder

sabran estimar algún dia?

dimarts, 15 de setembre de 2020

Aigua i terra s'estimen

 Vibracions íntimes de l’aigua

juguen amb les roques d’un penyasegat,

esperant un somriure de la terra

i una abraçada de la llum del nou dia.

Braves les ones multipliquen encaixades,

unes llargues, altres curtes,

mentre confien en l’esperança del temps.

El festeig passional encen el foc de rocs i aigua,

la sorra serà el llit on fareu l’amor,

els dies que un raig de sol fa l’ullet.

Perfum llaminer del fon marí embriaga els llençols,

ventijol de l’est obsequia amb un suau massatge,

aigua i terra gaudeixen maridatge.

Les onades de tempesta es tornaren carícies amigues,

les frescors de la sorra les reberen a la platja

i el sol de dia,

la lluna de nit,

explicaren al cosmos la lliçó de l’amor.

Desitjos d’amor que no tenien resposta

amb massatges de llum obriren els ulls.

Una mirada demana un petó,

els braços es creuen,

desitjos s’entreguen,

la sorra amb l’ajuda de l’aigua

escriu,

silenci, s’estimen,

han descobert l’amor.

dilluns, 14 de setembre de 2020

AMB EL COR A LA MÀ

 


Camino amb esperança il·lusionada,

els meus ulls albiren aquella llum desitjada,

la llum que els enemics converteixen en mentides,

i el meu cor, bategant fort em diu, no perdis l’esperança.

La il·lusió, que escolti cada dia les paraules del meu cor,

cada dia em fa més català.

Només sent català farè el món més lliure,

perquè si jo sóc lliure,

la humanitat també ho és un xic més en mi.

Xirinacs em dóna la mà i m’acompanya,

puja la muntanya amb el cor a la mà,

no defalleixis, em diu,

arribar al cim és la victòria,

t’hi espera la mare Catalunya.

diumenge, 13 de setembre de 2020

ALLÀ D’ALT DE LA MUNTANYA

 El cim de la muntanya és lluminós,

sóc petit, als seus peus,

herbes i pedres em conviden pujar-hi.

Lentament, i l·lusionat,

envejo la perdiu, que al meu pas aixeca el vol,

sentint la veu del cel blau quan alena el cor,

mentre els meus dits s’enamoren d’una flor blanca.

El rellotge no m’apressa,

cada pasa, el cim és més aprop,

i allà d’alt de la muntanya

una pedra gran em convida a meditar.

Un suau ventet em canta una cançó,

canta la immensitat que els meus ulls contemplen encissats.

En silenci, musicat per la llum i el vent,

una veu interior em diu

que n’ets de feliç estant en el palau del pare.

I el teu pare és Déu.

Caminant, lentament, torno a casa.

M’emporto la joia del sentit d’eternitat,

i quan obri la porta de la meva llar,

pensarè, humil, és una cambra del palau del cel.

La immensitat fa de la meva petitesa

la grandesa de la dignitat humana,

immensa perquè és imatge de Dèu.

LA PAU DEL MEU POBLE

 La pau per ser veritat s’ha de viure,

he de ser jo pau si la vull pels altres.

La persona de pau és un mirall que convida,

desperta desitjos de ser,

i al seu pas, la seva petja és cobejada.

Si jo estimo, ensenyarè a estimar,

Si jo odio, escamparè enganys,

si jo sóc veritat, il·luminarè els camins,

si jo sóc mentida, sembrarè de rocs les contrades.

Si jo vull la pau del meu poble,

he de ser amor i veritat.

La meva llibertat ha de ser-ne el mirall,

la meva imatge ha de sembrar llevors del desig,

El meu país és el camp,

saonat amb amor i veritat

la pau creixerà i el fruit serà  convivència.

Si jo, tu i ell sóm fruits de pau

totes les llavors sembrades desvetllaran el desig

i el colom de la pau  volarà lliure en el cel del meu poble.

AMB C0NFIIANÇA I DIGNITAT

El meu jo porta un segell de dignitat,

no el puc traïr,

el del poble, que va veure’n nèixer.

Català em va fer la història,

a Catalunya la natura assignà la meva vida

i amb la seva identitat he de ser universal.

El meu jo no és enemic de cap altre jo,

tots els altres jo són amb mi constructors de pau.

La pau és el cor de la humanitat,

batega repartint la sang de vida d’orient a occident,

de nord a sud.

Des del meu jo amb humilitat i fe,

amb confiança i dignitat,

he de fer que aquesta sang regui la meva vida.

Ho han d’assolir tots els jo de la terra.

Amb confiança i dignitat

serè fidel als missatges del cor, no el puc traïr.

Dissortadament massa jo no confíen, ni creuen,

i el jo global de la humanitat està malalt.

Pot el meu jo ser medecina?

Amb confiança i fe respectant a tots els altres.

Amb el respecte, el cor de la humanitat

mourà per artèries i venes la sang de l’amor.

A ON VAS TANT DE MATÍ?

 A la llera del riu,

m’ha cridat una flor blanca,

vol ser princesa del meu jardí.

Les flors blanques són les reines de les flors,

són l’abraçada a totes les flors de color,

simbolitzen la universalitat de l’amor.

Una flor blanca m’espera a la llera del riu,

és amiga de la terra, de l’aigua i el vent,

vol recordar-me que jo també sóc,

aigua, terra i vent.

Em diu, no oblidis que també ets  foc,

el foc ha cuinat el teu jo

cuinant aigua, terra i vent.

I un altre foc

hi ha barrejat l’esperit.

La lliçó que m’ha donat la flor blanca

a l’acomiadar-me m’ha dit:

no siguis orgullós

l’artista d’aquesta cuita

no és l’home, és el seu Creador.

Olora el meu perfum i enten el missatge.

dissabte, 12 de setembre de 2020

NO HI SÓC

 ON ets, em pregunto, al segle XXI?

No estic segur d’haver-hi arribat,

no és l’espai i el temps que jo voldria.

Però hi sóc i no m’agrada ser-hi.

què he de fer?

Només tinc una resposta ser jo.

Els que es creuen responsables de la història

m’ho deixen ser?

Només puc ser-ho si sóc català,

i la política d’Espanya em nega aquest dret.

La meva llibertat no accepta,

serivirè la humanitat essent  català global.

Si hi sóc com esclau.

des de l’esclavatge pot el meu jo ser lliure?

La meva fe em diu,

que si el meu esperit és lliure

la meva lluita d’esclau per la llibertat del món

farà independent  la Catalunya que jo estimo.

En aquesta lluita, hi sóc.

divendres, 28 d’agost de 2020

AMB POESIA I EL COR

 Vibracions íntimes de l’aigua

juguen amb les roques d’un penyasegat,

esperant un somriure de la terra

i una abraçada de la llum del nou dia.

Braves les ones multipliquen encaixades,

unes llargues, altres curtes,

mentre confien en l’esperança del temps.

El festeig passional encen el foc de rocs i aigua,

la sorra serà el llit on fareu l’amor,

els dies que un raig de sol fa l’ullet.

Perfum llaminer del fon marí embriaga els llençols,

ventijol de l’est obsequia amb un suau massatge,

aigua i terra gaudeixen maridatge.

Les onades de tempesta es tornaren carícies amigues,

les frescors de la sorra les reberen a la platja

i el sol de dia,

la lluna de nit,

explicaren al cosmos la lliçó de l’amor.

Desitjos d’amor que no tenien resposta

amb massatges de llum obriren els ulls.

Una mirada demana un petó,

els braços es creuen,

desitjos s’entreguen,

la sorra amb l’ajuda de l’aigua

escriu,

silenci, s’estimen,

han descobert l’amor.

dimecres, 26 d’agost de 2020

EL SENTIMENT ÉS LLIURE, NIU D’ART POÈTIC

 


                                                              El mar pot ser un blau llençol

amb la vora ben planxada...

   i el cel pot ser els dos coixins

on aviat compatirem espais.

Rosa M. Pasqual (Cardedeu)

 

La força de l’amor anima el desig i la il·lusió. La natura sent en les seves estructures de palau còsmic la veritat de relacions humanes. La natura viu  l’amor. L’aigua i l’aire alenen les passions humanes sentint-se peces dels íntims sentiments de les persones. La immensitat del blau marí és el llençol que guarda els secrets de l’abraçada fent de coixí el cel perquè d’estimar també en saben els éssers humans. El cel i el mar, coixins i llençol, si les relacions són pacífiques o turmentoses, no deixen mai d’alenar l’amor. La natura és sempre imatge d’infinit, i l’ésser humà s’hi sent projectat en les alegries i les penes, com les tempestes en mar i cel no malmeten mai la seva identitat i en la tranquil·litat de la calma, la pau de les relacions humanes dona més intensitat a la vida.  Mar i cel són imatge de l’infinit etern, mirall projectant la llum del sol, de la lluna i les estrelles, comunicant a la ment humana que els seu ésser és imatge de projecció divina. I és precisament, com resa el poema amb “on aviat compartirem espai” el perquè les relacions humanes sense transcendència el vent se les emporta i les ones del mar les ofega. El sentit poètic mena de la mà per descobrir en la intimitat humana la realitat de l’infinit. Sense amor transcendent les relacions humanes esdevenen només temporals perquè no descobreixen “on aviat compartirem espais”. Missatge poètic llegit en les pàgines de la natura.

 

diumenge, 19 de juliol de 2020

FOLLIA DE LA IMATGE



Els ulls han fet la foto,
penjada a l’exposició de la ment,
el cor esclata foll de desitjos.
El cervell envia missatges,
la natura regala colors.
Natura i jo es donen la mà,
la natura vol pau en la bellesa,
el jo reclama viure la passió del cor.
Bellesa, joia del sentiment,
desitja veritat de pensament,
El jo vol l’abraçada,
i la natura el joc de la il·lusió.
La vida humana és joc,
la natura estadi de la trobada.
Follia de la imatge,
enamorament del jo.

CONTINUAR PENSANT



La mirada és àngel de la ment,
assegut, passejant,
els ulls forneixen l’ànima d’il·lusions.
La ment pensa,
el cor batega,
la mirada busca desitjos.
Pensaments i sentiments,
fills de la mirada.
Pensant es troba el camí,
sentint s’assegura el caminar,
arribat a la llar
repòs, foto del jo global.
Pensar alimenta el jo.

divendres, 17 de juliol de 2020

NO EM CANSO DE CONTEMPLAR-TE



 La vida és una pantalla oberta,
els temps són instants que parlen.
Cada persona
és pantalla oberta a la mirada,
contemplada i escoltada,
aplaudida sovint, i, a vegades, xiulada.
El suport de les imatges,
la força de dignitat, amb la seva llum,
es reflexa en el goig de les mirades.
Genera felicitat la imatge de cada humà?
La feblesa d’una capsa de  cartró,
esdevé força del diàleg  de la imatge.
No em canso de contemplar-te,
missatge que els cosmos vol escoltar.
Esdevindrà veritat si cada persona és digna.

dijous, 16 de juliol de 2020

LA IMATGE, LA CARTA



La dignitat és segell d’amistat,
la imatge, la carta,
llegida per ulls enamorats,
curulls de desig de captar els batecs
del  missatge.
Llegir la carta és fer-la vida de la teva vida,
desvetlla somnis,
aplana els camins de l’amistat.
Tu ets la carta,
m’allarga la mà nerviosa,
m’omple els ulls de plaers,
i en el moment del silenci,
la carda recorda ser companya en la distància.
Tu truques a la porta del meu jo,
jo et miro els ulls curulls de records.
L’he llegida la carta,
només falta que el segell parli.

dimecres, 15 de juliol de 2020

LES CAPSES MISSATGERES ALLIÇONEN



Desplegar una capsa,
per respirar l’aire net del bosc,
el bosc ho desitja.
Les fulles dels arbres i les plantes,
dits que polsen les cordes del vent,
amb la seva música
l’arbre se sent persona.
La copa de l’arbre,
desitja amatent el diàleg còsmic,
humanitat i natura donant-se les mans.
La llum i la pluja li diuen al bosc
els humans són capses desplegades,
llegeix-les,
les seves paraules són les nostres,
les seves músiques, són les nostres,
el seu art, és l’art nostre,
encara hi ha humans que estimen el bosc.
El sol, l’aigua i l’aire,
a l’ombra d’un arbre,
canten amb els humans
l’himne universal  de l’amor còsmic.

dilluns, 13 de juliol de 2020

LA LLUM QUE ET VA TOCAR



Buscava escoltar batecs d’un cor que estima,
la llum,
la capsa amb els braços oberts,
no bategava.
Cap paraula de ben vinguda,
només silenci,
per què les persones no abracen les capses?
La llum va fer un tomb, se’n va anar,
tornà enrere pel flaire d’un alè.
La capsa amagava un misteri,
l’aire de la capsa i l’alè humà
jugaven a cuit i amagar amb els raigs de sol.
La llum es va sentir vida,
el seu alè, el de la capsa i el dels humans,
eren batecs del cor del món.

diumenge, 12 de juliol de 2020

PODER DE LA MENT



La dignitat de l’existència humana,
només la descobreix una ment blanca,
No s’escriu en pàgines de la història.
En una ment blanca
la veritat és la llum.
Escapa a moltes mirades,
és el cor qui encén llum en l’esperit.
Només una ment neta i blanca
sap llegir la veritat de la vida.
No tots els humanes són bons lectors.
Ments que no són blanques
es mouen en el negre de la mentida,
la paraula no és força de pau,
el seu argument és odi i guerra.
On són les ments blanques de la pau?
Només elles dignificaran la història.

QUÈ I QUI EM PERSGUEIX?



Pau interior perseguida,
anades i tornades,
caminades sense control,
quin cuc rossega la meva ment?
El cor em diu que no m’aturi,
els paisatges són abeuratges amargants,
mentre el dia a dia és martiri.
Què i qui em persegueix?
Un microbi, que els ulls no veuen,
amenaça de mort tots els humans.
misteris de l’existència,
buscava en les meves curses
medecina preventiva del meu ser.
La natura m’ha dit que soc jo.
Les plantes m’aplaudien al meu pas,
Ees ocells em regalaven les seves músiques,
una ensopegada m’obrí els ulls.
Fes un petó a la terra,
no tinguis por.
El virus m’ha ensenyat a ser jo.

divendres, 10 de juliol de 2020

INSTANT AVUI, TOTALITAT DEMÀ



Memòria,
museu del jo, tu i ell,
somni de capses de museu,
respira essències de flor.
Ahir, que alena el demà,
obrint els braços al blau del cosmos,
aspira perfum del mar de demà.
Racó mariner pintat de desig,
la memória recomana a la ment
el seu record,
que el llegeixi,
i al jo, tu i ell
que els instants de l’avui,
demà seran,
obra d’art infinita.

dijous, 9 de juliol de 2020

VEURE’T, DESIG D’ESTIMAR



La ment d’un artista de la vida,
sala d’exposicions de l’art del desig.
Amor, il·lusió creativa,
demana amb els ulls
presència i abraçada.
Obrir una carta,
obre la porta a l’ésser estimat,
perquè freturós hi truca.
La vida és temps curull de desitjos
esperant el carter d’il·lusions.
El paper escrit de la missiva,
foto metàfora d’una mirada amorosa,
miracle convertint-la
en la nostra foto.
Dues mirades al futur,
demanant esdevingui present infinit.
Et vull veure, cridava el cor dels amants,
la carta feu el miracle.
La història de la vida
galeria d’art del desig,
exposició permanent d’obres d’art del cor.

dimecres, 8 de juliol de 2020

FUGIDIDA



Fuig i perqué?
L’entorn l’ha fet presoner,
l’espai és la seva presó.
Sensació rara de ser,
esforç de trobar-se,
acompanyat pel silenci.
Topalls de vida són barrots,
entrebanquen els sentiments,
gambada persegueix passions,
el jo busca llibertat.
Veu de natura recorda,
La llibertat és jo,
no fugis,
ets presoner perquè no penses.

dimarts, 7 de juliol de 2020

ULLS I COR SÓN GERMANS



Les llàgrimes dels ulls,
taques en la pintura de la vida,
exigències del cor.
Silencis guardians,
controlen en el full blanc del jo
sensacions del cervell de color vermell.
Cor i ulls, pinzells exigents,
copien la cursa dels pensaments.
Desconcerta la història humana.
Petits descontrols,
gemecs de moments perduts,
il·lusions de voler ser més,
fugint.
Silencis, dolors, exigències,
urgència de no perdre el ser.
No podia deixar de mirar-te,
vida que et mous per ser.

diumenge, 5 de juliol de 2020

TENS RECORDS?



Entendre  sons del món,
no sempre és fácil.
Porten veritats difícils,
deformen l’oída,
escampen rumors d’incomprensió.
No és fàcil callar l’entorn,
ni quan afalaga, ni quan critica.
Veritats calladles
esperen el jo que les estimi,
aquel jo que sap que també és món.
Ambient canviant d’esperances,
acompanya arreu filosofia del cor.
Batecs de lliçons,
oída difuminant ensenyances,
història que en cada moment repeteix,
tens records,
el jo no és jo si no escolta paraules del món.

dissabte, 4 de juliol de 2020

EL BLANC ÉS CASA MEVA



Una vida blanca,
felicitat total difícil de gaudir.
Estic contenta,
una amistat em saluda
no entenc com m’ha descobert.
El silenci immers en art blanc
penetra la ment,
revoluciona els sentits,
la veritat és la meva advocada.
Emocions desconegudes,
procuren la meva companyia,
em miren,
dibuixen un intent de ximeneia,
lliure de fums,
visc la meva veritat.
El blanc és casa meva,
Els batecs del meu cor,
notes de la cançó d’amor de la vida.

divendres, 3 de juliol de 2020

VERITAT D’UN JO



Jo perdut en el món.
imatge del no,
humiliació d’un progrés d’il·lusió.
L’entorn desfigura,
una força aliena i desconeguda
ha fet del jo una bola de fum,
una pilota inofensiva que no entra en joc.
El jo es rebela,
Desig pasional el dilueix,
negror pulveritzada alena el color blanc,
rebelió, voluntat de ser.
Blancor de veritat del cosmos,
àngel de veritat,
integrant el negre del voler
il·lumina ulls del jo.
Descobreix intimitat d’infinit.

dimecres, 1 de juliol de 2020

RECERCA AMOROSA DE NIT



Tots els colors són germans,
s’estimen,
de nit, foscor , farga de l’esperit,
de dia, llum, taller de la veritat,
farga i taller generer amor.
Foscor, llaminera de llum,
pateix ferida d’agulla d’art d’estimar,
ferida de besada blanca, victòria passional.
Transparència blanca, raig de vida,
investiga secrets íntims de foscor.
Emocions desvetllades,
aplaudeixen incissiva visita;
respirs delerosos de farga noctura,
modelen figura d’l·lusió.
Foscor,catedral d’amor a la nit,
Llum, catedral d’amor a ple dia.

dimarts, 30 de juny de 2020

ELS GENETS DE L’APOCALIPSIS TESTIMONIS DEL VOLCÀ DE L’AMOR



Expressió, que obnubila la ment,
acusa absències fugitives de veritats i mentides,
no fa cap servei a la vida,
es manipula la mort.
Horitzó de fi del món,
revolució, a la terra, del bé i del mal.
Quatre genets esperonen llurs cavalls,
controlen els bullicis d’esperances i pors,
i un d’ells vol controlar les pors de la mort.
No ho enten,
la llum i la mort semblen germanes,
i la llum li dóna la clau pequè obri la porta,
de quí pregunta el genet,
dels bons respon la llum,
dels bons que s’abraçaren a la creu de Crist.
L’amor crucificat ha fet el gran miracle.
Els genets de l’apocalipsis n’han estat testimonis.

dissabte, 27 de juny de 2020

TENIM TOT EL TEMPS A LES NOSTRES MANS



El temps modela la nostra imatge,
joguina que encara ens vol nens,
il·lusió que la passió ens modela.
No és el joc del quatre cantons,
l’esport del temps no el fan quatre pilotes.
Un filósof de l’espai ha fet entendre:
La psiquè que és
intel·ligència,
racionalitat,
memória,
voluntat,
juga l’esport del temps.
No té camps, ni pistes,
se juga en el jo.
No hi ha mitges parts,
són somnis de nit.
El jugador de la llum del dia
és un jugador d’insomni.

dijous, 25 de juny de 2020

NO OBLIDEM LA NOSTRA IDENTITAT



Perduts en el cosmos,
el pensament, ocell de l’ànima
vola vers l’infinit
i la paraula s’ajoca en llurs cors.
Volant, sentint-se ocells,
neden en l’aire volent ser peixos,
preguntant qui són ells.
No te’n recordes,
bateguen llurs cors a una veu,
som nosaltres.
Perduts en l’espai net,
el temps havia furtat la memòria llur.
Allargats els seus cossos,
angles del cosmos recordaren ser arxius,
i un àngel de la història,
miraculós ventet de la terra
obra els armaris,
s’emporta  documents,
i fan el regal: recobrar la memòria.
Joiosos el dos jo comenten contents,
el cosmos ens estima,
l’estimem nosaltres?
Veus dels vèrtex del món cantant
diuen que sí.
No torneu a perdre l’ hàbit d’estimar.