L'objectiu d'aquest blog és una passejada cultural pel món de la poesia i del teatre i conèixer la creativitat poètica de casa nostra.

dijous, 31 de maig de 2018

SENSE DEIXAR DE REMAR



                               Les aigues del mar són el mirall de la vida,
                               cada instant, mentre remo, contemplo en l’aigua la meva mirada,
                               l’aigua em guia i em diu com he de remar.
                               Les ones revoltes demanen força i serenor,
                               les ones tranquil·les aconsellen pau i constància,
                               les nits de mar quieta són nits d’oració.
                               La barca tranquil·la m’aconsella repós.
                               Les nits de mar brava em demanen fe i confiança,
                               la barca es gronxa portant il·lusions.
                              A l’albada la barca em demana que remi,
                              el port és encara llunyà,
                              el sol de dia i la lluna de nit em diuen tu ets la barca.
                              La ment el timoner,
                              els braços els rems,
                              el cor el vent que engreixa les veles,
                              i tu el passatger que navega cap el port de vida temporal i eterna.
                              El port del temps és el trampolí envers el port etern.
                              Remar són els teus deures de fill de Déu.

dimecres, 30 de maig de 2018

Guanya la cursa





                                                Quan esperar és  virtut
                                                ser més ràpid no vol dir ser millor,
                                                una aturada, sovint, evita un risc,
                                                i a la vida, la paciència és pedagoga de curses.
                                                Les pàgines del llibre de la història
                                                plenes de curses ràpides medicinals,
                                                de curses lentes profètiques
                                                i de curses lentes i ràpides, un fracàs.
                                                Saber programar curses
                                                evita riscos i mal de caps.
                                                Les curses  intel·ligents i prudents,
                                                asseguren l’arribada.
                                                Catalunya intel·ligent i prudent
                                                corre segura, la meta és a prop,
                                                guanya la cursa.

dimarts, 29 de maig de 2018

Viure poèticament a Bel·loc d’Urgell


Hi ha moments a la vida en que descobreixes la intensitat dels sentiments en la humilitat. La humilitat pot semblar pobresa quan la realitat és riquesa de l’esperit. La poesia em va portar a Bel·loc d’Urgell gràcies als petits miracles de la tecnologia. És incitadora la relació tecnología-cultura. I quan la relació agermana poesia i música la intensitat emocional  es projecta vers l’infinit. Una amistat nascuda en les xarxes fou el cordó umbilical del naixement de la nova amistat amb un poeta, esdevingut gran amic que signa els seus poemes Bep d’ Utxí. Ell i els seus pares, una riquesa infinita de relacions humanes. I la nova amistat va florir amb un recital poètic del meu darrer llibre de poemes, SÓN ELLES, un humil homentage a la dona. El recital, podriem dir que es va desenvolupar a dues veus, la paraula amb so humà, i la música amb so de guitarra. Un agermanament paraula-música que des de la intimitat li donava a la trovada el cromatisme de l’arc de Sant Martí. La presentació de l’acte a cura de Bep d’Utxí em va fer viure la meva identitat amb una renovada il·lusió plena d’humanisme i de respecte a totes les persones. I en aquesta vivència que m’afalagava, la rapsoda i les dones que introduien els poemes li donaren un valor afegit de solidaritat amb la veu que respirava passió i l’emoció que convidava a viure amb dignitat. I en la centralitat del recital la persona protagonista de la història. La humilitat i la senzillesa no són signes d’inferioritat sinò una lliçó d’humanismes a aquelles persones que es pensen les mestreses de la història. El grup de persones que a Bel·loc d’Urgell van protagonizar la trovada poética pertanyen al grup, segons el poeta, configuradores autentiques de la història. La convivència d’un país configurada per sentències legals és una convivència sense base perquè està mancada de la legitimitat creativa de la veu del poble. I en un recital senzill i humil, un grup petit de persones d’un poble petit van fer honor a la història. Perquè la història la configuren les persones no els polítics, els juristes i les forces de seguretat. Amb la dignitat del jo personal es viu la poesia de la humanitat.

Catalunya




                                             Quan esperar és  virtut
                                             ser més ràpid no vol dir ser millor,
                                             una aturada, sovint, evita un risc,
                                             i a la vida, la paciència és pedagoga de curses.
                                             Les pàgines del llibre de la història
                                             plenes de curses ràpides medicinals,
                                             de curses lentes profètiques
                                             i de curses lentes i ràpides, un fracàs.
                                             Saber programar curses
                                             evita riscos i mal de caps.
                                             Les curses  intel·ligents i prudents,
                                             asseguren l’arribada.
                                             Catalunya intel·ligent i prudent
                                             corre segura, la meta és a prop,
                                             guanya la cursa.

dilluns, 28 de maig de 2018

CATALUNYA, HEROÏNA DE LA LLIBERTAT




       Temporals d’aigua i vent són companys amics de la pujada al cim,
       escalar a plena llum del dia extasia la mirada dirigida a l’indinit,
       escalar desafiant la força del vent anima les mans a no defallir,
       escalar sota un temporal saona el cos i encoratja l’esperit,
       escalar amb la llum de la lluna transforma la passió en éxtasi,
       escalar és cada instant que multiplica les hores de l’escriptor del jo històric
       escalar és el desig sublim que ha posat l’escala de l’eternitat.
       Catalunya escaladora de la muntanya de la història del futur  somiat.
       Somiar és el poeta que escriu el poema de l’ahir, de l’avui i del demà.
       L’ahir de Catalunya recorda fites milenàries escalant, navegant i sobre tot vivint,
       l’avui és l’instant ple de cadenes invalidant idees dels herois del futur,
       el demà és l’esperança de l’heroïsme en llibertat al cim coronat de la muntanya.
       La història de Catalunya és poesia de llibertat.

diumenge, 27 de maig de 2018

Per què sóc lliure?...




                                   Sóc lliure perquè sóc diferent.
                                   Sóc lliure per què avui he de ser millor que ahir.
                                   Sóc lliure perquè el meu futur és ser infinit.
                                   Sóc lliure per cada dia ser més jo.
                                   La meva llibertat ningú me la pot pendre,
                                   Té un fi, la mort,
                                   la mort marca el cim de la muntanya del ser,
                                   la meva llibertat
                                   em demana que escali la muntanya del bé,
                                   els obstacles no m’han de fer por,
                                   la meva llibertat, desitja i pensa,
                                   ho té tot per fer el cim.
                                   La vida acompanya a conquerir-lo,
                                   la mort et proclama vencedor,
                                   la llibertat t`ha fet infinit.
                                   Per aixó sóc lliure.


dissabte, 26 de maig de 2018

PANCARTA D’ARRIBADA




                                Una copa i  corona de llorer,
                                premi a l’atleta que creua primer la pancarta d’arribada.
                                Els atletes, en l’esport són persones,
                                els atletes en la història, són els pobles.
                                La pancarta d’arribada, independència,
                                la corona de llorer, llibertat.
                                La cursa no ha estat  fàcil,
                                entrebancs de totes menes entorpien l’ascensió,
                                superada la pancarta,
                                dos àrbitres denuncien antiesportiu l’atleta,
                                corria sense nombre de control,
                                hi afegeix el guanyadpor de sempre al veure’s superat.
                                L’atleta, malgrat tot, és coronat,
                                La cursa ha estat neta,
                                esportivament correcta,
                                només l’enveja corromp les normes.
                                Corona de llorer i trofeu de guanyador,
                                davant la taula del jurat, rep Catalunya.

divendres, 25 de maig de 2018

No vull que manipulin el meu jo




                                           Sóc un avi a tocar els noranta,
                                           quan miro enrere m’avergonyeixo del meu ahir.
                                           L’àvia em deia Joanet, no tinguis por,
                                           les bales xiulaven davant els vidres de la finestra,
                                           i els oficials d’un i altre bàndol només manipulaven 
                                           pistoles.
                                           Joanet, no tinguis por,
                                           la iaia t’estima, demà s’acaba la guerra,
                                           i els diumenges tornarem a Missa.
                                           El primer diumenge vaig passar por,
                                           soldats amb fusells amb baioneta calada
                                           rodejaven el capellà.
                                           Era massa nen per entendre 
                                           perquè missa i guerra es donaven les mans.
                                           L’àvia em va ensenyar a no tenir por i a ser nen.
                                           També el saber ser nen, m’ha ensenyat saber ser avi.
                                           Durant molts anys van manipular el meu jo,
                                           ara que sóc avi, vull ser el jo verdader.
                                           La política, la religió i la justicia m’ho prohibeixen.
                                           Prou li pregunto a Déu per què?
                                           La meva natura em diu tens intel·ligència, pensa.
                                           I dies i hores filosofant
                                           el meu esperit amb veu de l’univers m’ha dit
                                           només assoliràs ser jo,
                                           quan siguis netament català.

dijous, 24 de maig de 2018

No hi ha cap victòria fàcil




                              Les lluites dels sentiments tenen la paraula per arma,
                              les derrotes les denuncien les llàgrimes,
                              les paraules i les llàgrimes poden ser germanes.
                              Una victòria d’idees i passions,
                              té per escut les diferències,
                              perdre o guanyar pot millorar la convivència.
                              Una lluita amb la paraula que acaba amb una estreta de mans,
                              és  victòria de viure la pròpia veritat.
                              La meva veritat pot ser la teva mentida,
                              la meva mentida, la teva veritat.
                              És difícil d’entendre,
                              la germanor entre tu i jo
                              és  victòria difícil que l’amistat fa fàcil.
                              Mentida i veritat, pols passionals de la vida
                              conviden al diàleg i a estrènyer les mans.



dimecres, 23 de maig de 2018

MISSATGE DEL FRED I LA CALOR




                                A l’hivern quan la gebra pinta de blanc el paisatge,
                                el fred et convida a tenir cura del jo.
                                L’escalfor d’un raig de sol allarga la ma al fred,
                                el sol manté viva la il·lusió de ser,
                                el fred tè cura de la veritat del teu jo.
                                El calor i el fred són amics de la vida,
                                companys del viatge de l’ésser humà.
                                L’home i la dona pensen i actúen,
                                tenen fred i calor,
                                viuen.
                                El fred enforteix la  imatge,
                                el calor la converteix en obra d’art.
                                L’escalf d’un raig de sol,
                                escrit en un paper blanc,
                                projecta al món la veritat catalana.
                                El món només contempla el fred,
                                l’espanta la  vivesa del sol.
                                Tan difícil és entendre el missatge de la calor i el fred?

dimarts, 22 de maig de 2018

LLIBERTAT JUSTA O INJUSTA




                                Les reixes de la finestra presonera,
                                saluden els primers raigs de l’albada,
                                són desitjos d’esperança,
                                desitjos encadenats per l’odi.
                                Les presons del món pregonen la venjança,
                                venjança dels presos i venjança dels presoners.
                                La venjança és  desigual,
                                una porta cadenes, l’altra porta pistoles.
                                Son les presons imatges de la injustícia?
                                La veritat d’un pres pot ser mentida d’un jutge?
                                Un i altre són humans,
                                són lliures,
                                la veritat de la llibertat de cadascú defineix els seus actes.
                                El pres i el jutge poden equivocar-se.
                                Com trobar la veritat de la justícia?
                                Amb quina llei?
                                És el gran problema de la humanitat.


dilluns, 21 de maig de 2018

Les pedres del meu camí…



                                   Els camins de muntanya fan obrir els ulls,
                                   necessiten la teva identitat,
                                   volen ser coneguts,
                                   i estimats pels  vianants.
                                   Trepitjar la terra d’un camí,
                                   és amor si cada petjada regala aromes de petó.
                                   Les pedres i els tolls d’aigua inviten al goig de caminar,
                                   no són enemigues, ni enemics,
                                   els enemics són aquells caminants que no t’hi volen,
                                   caminants que l’omplen d’entrebancs el teu camí.
                                   El cim de la muntanya el volen nomès seu,
                                   tenen enveja dels qui fan petons a les pedres,
                                   somriuen als tolls d’aigua,
                                   i miren el cim il·lusionats.
                                   Tenen enveja, quan somriuen,
                                   els seus ulls contemplen les lleis que entrebanquen el caminant,
                                   i les lleis són per fer esclaus.
                                   Tenen enveja i odi del caminant que busca la llibertat,
                                   que essent esclau sap somriure,
                                   l’esclavatge el venç l’amor.
                                   Qui  enveja i odia no pot estimar,
                                   el seu cor no és pedra, ni toll d’aigua del camí,
                                   el seu cor és enemic del sol i la lluna,
                                   mai farà llum, sempre en la foscor,
                                   odia l’amor verdader.
                                   El bon caminant,
                                   fa camí somrient a les espines que besen la seva sang.
                                   El sol i la lluna il·luminen  el seu camí,
                                   al cim l’esperen les estrelles.

diumenge, 20 de maig de 2018

LES ESTRELLES EM PARLEN



                                Escolto aplaudiments de palmes de llum,
                                allà d’alt en un escenari blau,
                                amb fades que dansen i follets que canten.
                                Contemplo abraçades sota l’arcada del claustre,
                                una doncella rep l’anell de nova princesa.
                                Vestida de blanc
                                 i cabells rosos al vent
                                 besa les estrelles que seran  ses germanes.
                                 Bandes de colors de cada estrella
                                 porten escrit el seu nom.
                                 La reina de la festa ordena la rotllana,
                                 amb la nova estrella al bell mig,
                                 La copla de música dels follets
                                 toca  La Santa Espina.
                                 Les derreres notes escampen la nova al blau,
                                 la reina de la festa fa un petó a la nova estrella,
                                 li col·loca la banda amb el seu nom mentre li diu
                                 benvinguda, nova estrella, Catalunya,
                                 has assolit la independència dels pobles del món.

dissabte, 19 de maig de 2018

La veu del meu poble





                                    Els pobles parlen al carrers i a le places,
                                    els dies de sol i els dies de pluja,
                                    i la vida transcorre en pau.
                                    El parlar de la gent humil i senzilla
                                    és llei natural que les estrelles celebren,
                                    i el sol il·lumina.
                                    Només l’orgull duns pocs que es creuen déus
                                    transgredeixin
                                    convertint la pau en odi.
                                    Jo escolto la veu del meu poble,
                                    és llei natural,
                                    és la llei d’amor i  pau.

divendres, 18 de maig de 2018

El President del Niu d’art rapsode a Sant Sadurní de Noia


POESIA A LES CAVES és una festa poètica que durant el mes de maig se celebra els divendres en quatre caves de Sant Sadurní de Noia. Les caves són: El celler de LA FASSINA, Caves Jaume Giró i Giró, Caves Recaredo i Caves L’Origena. Avui 18 de maig la festa l’organitza Caves Recaredo i un dels tres poetes convidats és el paretà ISIDRE OLLER. No debades les vinyes i el vi era tema poèticc ja en els vells temps de L’Antic Testament de la Bíblia, com ho palesa el llibre Càntic dels càntics. El President del Niu d’art de Parets és un poeta d’una intensitat filosòfica i passional que arriba a l’ànima, com ho palesa el seu llibre THE WIND CRIES MARY. Està en la línea de la poesia actual com ho confirma la presència de noms com Vicens Altaió i Lluis Calvo. Isidre amb la seva presència a POESIA A LES CAVES fa un pas endavant força important en el procès creatiu literari, perquè no és només un excel·lent poeta sinò un profund pensador i sobre tot un gran enamorat de Catalunya. La seva producció literarària no és extensa, només un llibre, però intensa, que el sitúa en la bona línea. Hi ha un poeta espanyol que l’ha fet famós un sol poema “Ojos claros serenos…”. He tingut la sort de llegir un llibre inèdit, i l’he animat a publicar-lo, molt profund en el tema social i en el paper de les persones en la societat. Estic convençut, que en la seva condició de President del Niu d’art aportarà noves idees culturals i poètiques i l’entitat que presideix fará un nou pas important que refermarà Niu d’art en el mapa cultural de Catalunya. Endavant, Isidre, el futur es teu.

LA PRESÓ UNA VENJANÇA



                                  És greu quan el poder no té sentiments,
                                  és orgullós i venjatiu,
                                  manipula el sentit de les paraules,
                                  si les paraules no són les seves, són  delicte.
                                  Quan el poder es venjatiu, converteix el delicte en crim,
                                   ha trobat la raó per empresonar.
                                   És molt greu que defensar la independència i treballar-la
                                   sigui un delicte criminal.
                                   Enten aquest poder que ser lliure significa practicar l’odi.
                                   Quants presoners ho són amb l’argument de l’odi!
                                   L’odi no acostuma ser del presoner, sinò de qui empresona.
                                   És trist viure en un país on no es pot portar la contrària.
                                   I més trist si es confesa demòcrata,
                                   quina vergonya!
                                   Les presons estarien buides si els governs fossin pedagogs
                                   I psicòlegs.
                                   Però no ho són, només dictadors amb la llei a la mà,
                                   Si fossin pedagogs estimarien
                                   i la lei esdevindria sobrera.
                                   Els que manen amb la llei només, rebutgen la religió,
                                   rebutgen l’evangeli
                                   es mofen de l’infern destinats als que prenen el pa als pobres.
                                   Al final de la vida,
                                   la mort pot obrir la porta de la presó dels governants inhumans.
                                   Quan la presó era la llei per governar.

dijous, 17 de maig de 2018

LA MEVA VERITAT





                                   M’il·lusiona en les nits estrellades somiar,
                                   somio que enamoro les estrelles,
                                   que em fan petons i m’abracen.
                                   M’agrada tenir estrelles en la meva vida.
                                   N’hi ha una que em torna boix,
                                   brilla robant-li resplandor a la lluna,
                                   dansa amb les seves companyes,
                                   estima els moviments que sòn paraules d’un poema,
                                   li demana a la copla de l’univers
                                   que toqui la Santa Espina.
                                   És l’hora de ballar la sardana amb les estrelles,
                                   és diada de llibertat universal.
                                   L’estrella que més brilla
                                   porta escrit en la seva diadema
                                   dolça Catalunya.
                                   Em desvetlla sobtada una il·lusió,
                                   jo sóc aquesta estrella lliure.

dimecres, 16 de maig de 2018

La meva llibertat és viure en català



 

                                   La meva llengua integra la meva identitat,
                                   sense el català el meu ser no té sentit.
                                   Sóc global per què sóc u,
                                   la meva presència al món és catalana,
                                   és meva, sóc Catalunya,
                                   les altres presències són germanes i amigues,
                                   però diferents.
                                   És la diferència, la paleta amb els colors del món.
                                   El gran artista
                                   ha aportat pinzellades catalanes a la imatge universal.
                                   Jo sóc global en el món per què sóc u,
                                   és el perquè de la meva llibertat.
                                   Els colors de la llibertat configuren  l’arc de Sangt Martí
                                   i rodant al voltant del món
                                   esdevenen el blanc global,
                                   el color de la pau en la llibertat.
                                   És un orgull
                                   la presència del meu color català en la pau.


dimarts, 15 de maig de 2018

Mirades de la lluna





                                                  La lluna profetesa
                                                  parla sense paraules, ni música,
                                                  nomès amb la mirada.
                                                  És misteriosa la mirada de la lluna,
                                                  els seus ulls no sempre miren igual,
                                                  però miren i parlen.
                                                  La cara de quart minvant,
                                                  llull esquerra li diu al dret
                                                  ajúda’m a entendre els núvols.
                                                  La cara de quart creixent,
                                                  l’lull dret li diu a l’esquerra,
                                                  recorda com és la llum del sol.
                                                  La lluna nova
                                                  amb els ulls molt oberts
                                                  estudia la llum.
                                                  La lluna plena
                                                  viu intensament la llum.
                                                  Les estacions de la lluna
                                                  són converses íntimes sobre la llum.


dilluns, 14 de maig de 2018

LA LLEI NO EM FA LLIURE





                                     És trist, Espanya, les teves lleis em fan esclau,
                                     només obliguen,
                                     no m’ensenyen a ser jo.
                                     No és just fer-me canviar d’identitat,
                                     jo sempre serè català,
                                    d’espanyol no en sóc,
                                    el meu DNI em dóna drets polítics,
                                    les teves lleis volen pervertir els meus drets i deures.
                                    No hi encaixa la meva filosofia de ser,
                                    viure a Espanya és un dret i pot ser un deure.
                                    Els drets i deures polítics tenen data de caducitat,
                                    els drets i deures naturals no caduquen mai,
                                    cap llei narural els pot suprimir.
                                    Una filosofia ensenya a compartir,
                                    l’amor,
                                    quan l’amor governa, la llei és sobrera.
                                    Espanya jo puc estimar-te,
                                    el meu amor no és amor de fill,
                                    la meva mare és Catalunya.
                                    Les lleis no estimen,
                                    només estimar és llibertat.