ADÉU, LLÀGRIMES DEL COR

 

 

Trobo a faltar la teva companyia

has dit adéu  al jardí de la terra,

desitjo abraçar-te en el jardí de la glòria.

Les teves absències

son silencis del forn de l’amor.

El temps, caliu de la vida,

fermava en la terra les teves petjades,

petjades presència d’absències,

batecs del cor.

Les llàgrimes del cor són mans esteses,

esteses vers el futur

esperant retrobar-te

convertint el meu jo en arbre del cel

que com el teu

fruita la vida que només és amor.

La carta del teu comiat,

l’he rebuda en el silenci,

ll món té missatgers,

que recorden la teva amistat,

i que pregui al Pare que

en tingui amb Ell a la glòria.

BALES LLUMINOSES

 

El bé i el mal es barallen,

és temps de guerra,

el crim es vesteix de bondat.

L’odi disfressat de fraternitat.

Els arguments de la guerra defensant la pau

vestits de llum

creen il·lusions en les mirades,

no t’hi apropes,

aquella llum signe d’allargar la mà,

gaudeix en el seu objectiu criminal,

causar la mort al contrari.

Record d’avi,

de nen rabents li deien adeu.

La guerra i la pau

es donaren la mà.

Una estreta de mentida.

Les bales, llum del poderós,

condemnaven a la foscor al feble.

Quin era el missatge?

Mentir dona poder.

INNOCENTADES EN VERITATS

 

 

 La història innocent mil·lenària

porta enganxada a l’esquena una llufa.

La convivència manipulada per la mentida

fa de la pau un bocí de riquesa,

i un plat a vessar de pobresa.

La vida ferida

gemega l’absència d’aliment de l’esperit,

a la taula universal

no hi caben els que ploren en la misèria.

Fets històrics,

innocentades en veritats,

acusen i condemnen al mateix temps,

innocents sempre els rics,

acusats sempre els pobres.

La convivència una vall de llàgrimes,

vall de llàgrimes d’alegria,

vall de llàgrimes de misèria.

És única la vall,

el seu conreu enganya,

i els fruits,

uns són de vida,

molts son de mort.

La convivència,

innocentada de veritats.

LLENGUATGE DE L’AIGUA

 

 

L’aigua parla i jo escolto un poema,

no deixa mai de parlar-me.

Quan no l’escolto, plou,

sovint les gotes paraula són petons,

i quan més estima

vol que es trepitgin volves blanques,

aquelles volves que blanquegen camins i muntanyes.

L’aigua somriu acaronant,

els humans la fan seva gaudint el seu tacte.

Estima tant...!

Escolto el que diu,

Amic, amiga, jo també soc tu.

L’aigua parla dintre meu,

arreu del teu cos em trobaràs,

soc artista de la teva figura.

L’aigua em parla personalment,

en el moviment de les ones del mar,

s’apropa a besar-me els peus

prenent el sol a la platja.

M’allarga la mà quan admiro els rierols que canten,

m’abraça quan camino,

els raigs d’aigua, companys,

s’identifiquen amb els meu vestit,

em diuen

quan l’aigua es tu, tu ets una flor.

ABRAÇADES DEL SOL

 

 

 Per la llum del sol cada dia és festa,

reparteix abraçades,

els arbres li envien petons,

versos de les seves fulles.

Els ocells amb els seus vols

vesteixen de joia valls i muntanyes,

i les papallones xuclen la bellesa de les flors.

Per la natura cada dia és festa.

jo sento l’abraçada del sol,

la llum convida als meus ulls,

s’extasien davant la bellesa,

i en dies de núvols,

senten en la nineta els seus petons.

Les mans i braços

juguen descobrint en el meu cos

noves sensacions de colors.

Encaixades i abraçades

el sol transforma en raigs de llum,

batecs del cor,

notes de melodies de la coral del cel blau.

 

LA PAU DEL MEU POBLE

 

La pau per ser veritat s’ha de viure,

he de ser jo pau si la vull pels altres.

La persona de pau és un mirall que convida,

desperta desitjos de ser,

i al seu pas, la seva petja és cobeja.

Si jo estimo, ensenyaré a estimar,

Si jo odio, escamparé enganys,

si jo soc veritat, il·luminaré els camins,

si jo soc mentida, sembraré de rocs les contrades.

Si jo vull la pau del meu poble,

he de ser amor i veritat.

La meva llibertat ha de ser-ne el mirall,

la meva imatge ha de sembrar llavors del desig,

El meu país és el camp,

sembrat amb amor i veritat

la pau creixerà i el fruit serà  convivència.

Si jo, tu i ell som fruits de pau

totes les llavors sembrades desvetllaran el desig

i el colom de la pau  volarà lliure en el cel del meu poble.

ABRAÇADA DE BENVINGUDA

 

 

 Al cim d’una muntanya,

l’abraçada de l’aire em fa mirar el cel,

un paisatge ple de llum m’allargà la mà

i una veu amiga eixida del silenci,

el que veus és casa teva,

em diu fent-me un petó,

estima-la.

Una gran roca plana,

matalàs de les nits de somnis,

em feu de llit contemplant el firmament.

Besos de llum retrataven els meus ulls,

les meves mans enlaire saludaven l’infinit,

quan de sobte les estrelles em desitgen bona nit.

Somiava? Delirava? Vivia.

Es va fer curta la nit. Era dolç el dormir.

Quan l’alba em desvetllà,

la meva boca gaudia dolçors de mel,

la mare lluna alimentava el somni,

havia trobat casa meva de veritat.

El cim de la muntanya,

volia fer-me volar com els ocells.

El llac de la vall que m’esperava

dibuixava en l’aigua el meu descens de la muntanya.

El meu jo era un altre,

petonejava les pedres del camí,

gaudia amb la suavitat de l’herba que trepitjava,

demanava a les aus, ensenyeu-me a volar

i el mirall del llac que m’esperava

projectava al cel

la felicitat d’haver comprès:

el món és casa meva.

LA NATURA SEMPRE ALLARGA LA MÀ

 

 Les llàgrimes no són un fracàs,

sovint abraçada silenciosa,

la natura quan plora,

font de vida

no diu mai que no

i els ulls saben llegir.

L’aigua de font d’una vall,

també la d’una muntanya,

com l’aigua del rierol que va a la mar,

esdevenen mans i braços,

desitgen l’amor de la immensitat,

el mar de la vida.

Rius, llacs, mars i oceans,

encaixades de mans i abraçades,

humanitat i natura.

La humanitat canta i la natura riu.

Les llàgrimes esdevingudes lletres

creen poesia.

Poesia, encaixada sense fi.

UNA ESTONA AL BOSC AMB ELS ARBRES

 

 

La veu dels arbres,

gronxada per la remor del vent,

il·lusionada la migdiada,

explicava contes de fulles i ocells.

L’herba, llençol amarat de tendresa,

butaca de l’auditori de l’aire,

era jaç del diàleg dels ulls.

Llegir poemes escoltant refilets,

endolcia l’estona aplaudint fulles rapsodes.

És intimista la veu dels arbres,

el vent de la tarda embolcalla les rimes.

Surten ocells dels seus nius,

volen i posen damunt les espatlles.

Entonen un cant d’amistat,

amb refilets de lletres,

i a l’escoltar recitant un poema,

refilets de silenci musiquen les lletres.

Feliç moment gaudint l’amor dels ocells

al  Palau d’un bosc, casa de tothom.

 

 

LA PAU DEL MEU POBLE

  

 La pau per ser veritat s’ha de viure,

he de ser jo pau si la vull pels altres.

La persona de pau és un mirall que convida,

desperta desitjos de ser,

i al seu pas, la seva petja és cobejada.

Si jo estimo, ensenyaré a estimar,

Si jo odio, escamparé enganys,

si jo soc veritat, il·luminaré els camins,

si jo soc mentida, sembraré de rocs les contrades.

Si jo vull la pau del meu poble,

he de ser amor i veritat.

La meva llibertat ha de ser-ne el mirall,

la meva imatge ha de sembrar llavors del desig,

El meu país és el camp,

sembrat amb amor i veritat

la pau creixerà i el fruit serà  convivència.

Si jo, tu i ell som fruits de pau

totes les llavors sembrades desvetllaran el desig

i el colom de la pau  volarà lliure en el cel del meu poble

LA SARDANA DE L'HORT

 

La iaia amb el nen cada matí

passeja per l'hort de casa.

El plat a taula

sense verdures de l'hort és pobre

i les verdures aporten plenitud del cos humà.

La iaia ho sap i ho explica al nen.

Per l'hort aquell matí si movia un motí de festa,

i el julivert actuava d'organitzador.

L'àvia i el nen miraven i no entenien,

les plantes de l'hort

ballaven un sardana.

L'enciam hi aportava atenció i calma,

l'escarola, amistat en les amanides,

el pebrot força, vitamina i geni,

la ceba ensenyava a plorar d'alegria,

l'all necessitat, respecte el temps i medecina,

la mongeta tendra dona molt joc a la cuina,

el tomaquet artsita de la vista i el gust,

la bleda definidora de caràcter,

el carbassó refrescant, aigua de la vida,

els pésols metges dels sistema nerviós,

el bròquil reforç i medecina contra el càncer.

Totes les plantes de l'hort es donaven les mans,

acabada la sardana,

li deien a la iaia que volien figurar

en el plat a taula l'hora de dinar.

Volien ser importants com la vellesa

i felicitat de futur com el nen.

EXISTEIXEN ALTRES JARDINS

 

L’aigua amb els seus poemes,

ones del mar balancins d’emocions,

pluges suaus acaronant amistats,

pluges borrascoses de besos apassionats,

fonts de paisatges i de plaça de pobles

rius abraçant la terra, delícia de flora i fauna,

llacs de repòs, filòsofs dels paisatges.

Llenguatges de l’aigua,

missatgers de convivència còsmica,

no escriuen poemes,

els viuen ens arbres de jardins humans.

El jardí de l’aigua

balla sardanes de l’existència

donant les mans

al jardí de la flora,

al jardí de la fauna,

al jardí de les muntanyes,

al jardí de les valls

i al jardí dels humans.

LA HUMANITAT ÉS UN JARDÍ

La terra, amb rius, mars, flora i fauna,

jardins còsmics de creació divina,

allarga la mà al jardí creatiu,

la humanitat.

Els éssers humans son els seus arbres,

les seves flors, les seves virtuts,

els seus fruits, la seva dignitat.

Els arbres en flor de la humanitat

son cançó amb els seus fruits,

els fruits bons.

Si els fruits son dolents,

el jardiner el talla i en fa llenya.

Amb el seu foc crema el mal,

de les arrels reneixerà un arbre bo.

DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA

La dignitat d’avui no puc deixar-la per demà,

vull ser persona com cal,

el ser no fa salts, ara hi és i desprès no,

els instants de l’existència són cadena de vida,

trencar-la és no desitjar l’infinit.

Demà será un altre dia si la cadena no es trenca,

si la infinitud de cada instant és sensació de felicitat.

La humanitat global en el temps,

és  imatge del conjunt del jo, tu, ell en el desig,

si jo no desitjo, renuncio a ser humà,

si tu no desitges, en tens prou de ser fang,

si ell no desitja no pensa, no actúa, no és.

Jo, tu, ell en el desig,

caminarem de l’avui cap el demà en plenitud.

Jo, tu, ell en plenitud

farem de la humanitat imatge d’eternitat.

Cada demà serà un altre avui amb més desig 

FE I AMOR DEL MEU POBLE

 

Els camins de la història sovint són rocosos,

és difícil caminar-hi,

i els contraris de la fe i de l’amor

els sembren d’espines per fer caure i fer mal.

Tinc fe en el meu poble i l’estimo,

perseguit i escarnit respon amb treball,

la cultura fonament de les seves muralles,

no tanca portes, facilita l’entrada a tothom.

Esclau, no oblida el seus deures,

treballa la terra que fruita pa de vida,

conrea la ment amb filosofia germana,

medica amb fe guarint malalties,

i estima amics i enemics.

Profeta fidel dels missatges del cosmos,

lector atent de lliçons de la terra,

enriqueix el seu jo.

Portant la creu de l’avui,

segueix el camí del futur transcendent,

creu, espera i estima

el jo de la pau coronat de llorer.

Catalunya, avui és fe i esperança,

Catalunya, demà serà pau i amor.

Catalunya és el jo de l’evangeli,

Catalunya és  mà estesa als humils,

Catalunya és  veu de  democràcia global.

Fe i amor del meu poble.

AMB L’ESPASA ATREVESSANT EL COR

 

 

 

Gotes de sang reguen el jardí,

plantes i arbres fruiters de fulles molt verdes

maduren els seus fruits.

Sacrificat, el jardiner per saonar la terra

desespera quan males herbes i bèsties salvatges

malmeten les fulles verdes.

Ara són les fulles, demà seran els fruits.

El bon jardiner sent el seu cor ferit,

protegit del sol per l’ombre d’un arbre

reflexiona: Catalunya és el seu jardí.

Jardiners d’altres jardins

envejosos, amb insectes i aigües verinoses

ataquen les plantes.

Desconeixen els enemics

 la qualitat i resistència d’arbres i plantes envejades.

Les fulles tacades amb herbicides i els fruits ferits per la tempesta

arrenquen llàgrimes al jardiner,

són llàgrimes d’alegria, no de pena,

són de joia perquè arbres i plantes del seu jardí,

resisteixen insectes i herbicides.

És l’amor del jardiner que fa el miracle,

és Catalunya estimada pels seus fills.

Les tempestes enemigues

mai mataran les flors que fruitaran

perqué la llei que governa Catalunya

és l’amor dels catalans.

ELS XICS DE GRANOLLERS ANXENETA DE LA GERMANA GRAN

 

Dos pilars es donen les mans,

una forta abraçada signa fraternitat,

l’Agulla germana gran,

els Xics de Granollers,

senten l’escalfor de germans i germanes

i la Creu al bell mig de l’Agulla

beneeix la trobada.

Poema escrit amb lletres de roca i humanes

el vent el musica

i l’Auditori del cosmos

aplaudeix fins l’infinit les emocions sentides.

Els Xics amb un pilar de quatre

emulen la fe de l’anxaneta

i l’Agulla Germana Gran,

cos del pilar natura humanitat,

convida als Xics

a escoltar els batecs del cor.

Al Sot de Bac de Figaró-Montmany

només s’escoltaven els batecs d’un cor,

el cor de l’amor.

VAGA DE FAM DE DIGNITAT

 

El sol, pedagog de la dignitat,

els vespres fa vaga,

no amaga la seva llum l’enriquex,

l’endemà defensa amb més força la vida dels humans.

Alguns dies sembla que fa vaga,

nùbols amansen la seva llum, no la malmeten,

la fan més desitjable i sovint saonen  els camps de la vida.

La humanitat no és perfecta, és lliure,

sovint necessita neteges dels seus mals,

la pluja, amiga del sol, és la forma de vaga i neteja.

Els pobles de la terra no sempre són prou perfectes,

sovint la imperfecció és imposada.

Catalunya, el poble i els seus dirigents ho saben,

vol la llibertat i els seus enemics l’esclavitzen,

el poble la defensa amb veus de pau,

els dirigents saben arriscar la seva vida amb dignitat,

Jordi Turull i Jordi Sànchez lluiten amb la fam del cos i de l’esperit,

la vaga de la fam és senyera de solidaritat i denúncia d’injustícia.

Demostració sublim de l’amor a la humanitat,

els  catalans també són humans.

sovint la presó oneja amb més força i solidaritat

la bandera dels drets humans,

és groga per la defensa dels drets,

és vermella per la sang del sacrifici i el dolor,

El groc i el vermell, colors, també, de l’arc de Sant Martí,

globalitat del blanc, color de la dignitat.

Vaga, groga i vermella, en la veritat global de la pau.

EN LA FOSCOR DE LA NIT

En silenci aclucar el ulls,

crit en la foscor,

la llum íntima de l’ànima

alena la veritat de ser.

Enyorar l’absència del sol i les estrelles

desperta en la nit la germanor del dia

i un infinit esdevé company.

No és un somni,

és vivència de fraternitats eternes.

El silenci de la nit,

càtedra d’universitat ultra còsmica,

ensenya filosofia no terrenal,

viatge indefinit dels desitjos del cor.

La foscor no parla,

remou els pensaments de la ment,

intueix el segell del més enllà

intuint una altra existència,

la mística existència infinita de l’amor.

EXISTEIXEN ALTRES JARDINS

 

 

L’aigua amb els seus poemes,

ones del mar balancins d’emocions,

pluges suaus acaronant amistats,

pluges borrascoses de besos apassionats,

fonts de paisatges i de plaça de pobles

rius abraçant la terra, delícia de flora i fauna,

llacs de repòs, filòsofs dels paisatges.

Llenguatges de l’aigua,

missatgers de convivència còsmica,

no escriuen poemes,

els viuen ens arbres de jardins humans.

El jardí de l’aigua

balla sardanes de l’existència

donant les mans

al jardí de la flora,

al jardí de la fauna,

al jardí de les muntanyes,

al jardí de les valls

i al jardí dels humans.

LA HUMANITAT ÉS UN JARDÍ

 

La terra, amb rius, mars, flora i fauna,

jardins còsmics de creació divina,

allarga la mà al jardí creatiu,

la humanitat.

Els éssers humans son els seus arbres,

les seves flors, les seves virtuts,

els seus fruits, la seva dignitat.

Els arbres en flor de la humanitat

son cançó amb els seus fruits,

els fruits bons.

Si els fruits son dolents,

el jardiner el talla i en fa llenya.

Amb el seu foc crema el mal,

de les arrels reneixerà un arbre bo.

ARBRE FRUITER

 

 

 La saó de la terra,

aliment de les plantes de jardins i boscos.

Les flors i els fruits,

aromes i gustos de l’univers,

anhelen besos dels humans.                                 

Un gust, plaent o amargant,

un aroma, suau o repugnant,

defineixen la bondat de les plantes.

La veu de la planta reclama treball,

el desig humà demana bonesa,

mentre el cosmos exigeix respecte,

estima dels humans a les plantes.

Llàgrimes de l’arbre fruiter

no arriben al cor dels humans,

uns cops de destral castiguen el mal,

destrossat l’arbre és llenya de foc,

i l’ésser humà no pensa,

ell també pot acabar cendra.

SER UN NÚVOL

 

Parlen els núvols em pregunta el nen que soc?

Mourem entre ell en el cel blau,

gran esport de la vida,

m’acompanyaria al palau de l’amor?

Estimo els núvols

artistes de la sala d’art del cel.

Per què m’agradaria ser núvol?

Per donar de beure als humans quan tenen set,

per gaudir del bany d’aigua dels matins,

per regar els camps dels fruits que els hi donen vida,

per que quan s’equivoquen

reflexionin com corregir els seus mals.

M’agradaria ser núvol

alegrant la mirada dels humans,

més amunt del cel blau

hi ha el palau del seu Pare.

MADUIXA

 

 

Planta boscana, ahir,

clamorosa en els horts, d’avui,

enamora petits i grans,

el seu vermell i els seus aromes

enamoren els sentits

i fan seus els batecs del cor.

Gustosa al paladar,

medecina i vitamina en venes i artèries,

violí protagonista de l’orquestra

de l’aire i el sol.

Un passeig pels horts de pagès,

plantes i arbres aplaudeixen,

no el visitant.

Arran de terra,

fulles verdes abracen colors vermells,

un vol rasant d’un ocell

agraeix a la maduixa el seu fruit.

La maduixa és reina en el bosc,

també en l’hort.

Berenà de maduixes,

passejant per l’hort o pel bosc,

verdader regal del cel.

JARDI DELS HUMANS

Jardí de l’infinit,

cada persona és un arbre,

els seus fruits,

pensaments, sentiments i fets,

marcats pels seus colors,

dissenyen identitats.

Identitat defineix qualitat,

el fruit serà bo o dolent,

pot canviar el seu sabor

l’ésser humà és lliure.

Els arbres del jardí de la humanitat,

éssers intel·ligents,

intel·ligents per ser bons,

intel·ligents per ser dolents.

El desig passional defineix la qualitat.

LA HUMANITAT ÉS UN JARDÍ

La terra, amb rius, mars, flora i fauna,

jardins còsmics de creació divina,

allarga la mà al jardí creatiu,

la humanitat.

Els éssers humans son els seus arbres,

les seves flors, les seves virtuts,

els seus fruits, la seva dignitat.

Els arbres en flor de la humanitat

son cançó amb els seus fruits,

els fruits bons.

Si els fruits son dolents,

el jardiner el talla i en fa llenya.

Amb el seu foc crema el mal,

de les arrels reneixerà un arbre bo.

CIRERER

 

El vermell dels seus fruits,

pura temptació,

convida al diàleg

en la cadira de les seves branques.

La cadernera que hi tenia el niu

amb els seus refilets

m’animava a fer-hi el meu.

Vaig viure el miracle,

una mix diada d’estiu,

tombat en la forquilla de dues branques,

parlant amb la cadernera.

Com signe de bona amistat,

el seu bec penjà en les orelles

unes arracades vermelles,

regalant-me el privilegi,

ser espectador del seu concert.

La música enamorava,

sense paraules parlava d’amor,

i el cirerer silenciós

recitava musicals poemes,

poemes del cirerer poeta

estimant els éssers humans.

Les cireres al compàs de la llum i el vent

omplien de petons la vida.

El pare cirerer

aplaudia les seves filles,

les cireres.

ESTIMO

                                                      A l’hivern el fred pinta blanc l’amor,

més blanc que la neu de les muntanyes,

i l’esquiador,  quan  cau, li fa un petó.

L’amor no es gela,

esdevé àngel guardià del cor.

La neu acarona els colors de la vida,

primavera, estiu i tardor,

a l’hivern celebren la sardana dels colors.

La primavera estima l’esperança,

color verd;

l’estiu alena l’esforç i el sacrifici,

la força del vermell;

la tardor juga amb les fulles dels arbres,

dansa del color marró.

Al cim de la muntanya de l’amor

primavera, estiu, tardor, hivern

dansen la sardana de la vida,

els humans que estimen es donen les mans

JARDI DELS HUMANS

 

Jardí de l’infinit,

cada persona és un arbre,

els seus fruits,

pensaments, sentiments i fets,

marcats pels seus colors,

dissenyen identitats.

Identitat defineix qualitat,

el fruit serà bo o dolent,

pot canviar el seu sabor

l’ésser humà és lliure.

Els arbres del jardí de la humanitat,

éssers intel·ligents,

intel·ligents per ser bons,

intel·ligents per ser dolents.

El desig passional defineix la qualitat.

PENSO...

 

El ulls beuen imatges,

les orelles escolten sons,

la ment ordena idees,

i el cervell humà encén el foc.

L’ésser humà

obre de bon matí la finestra,

llum i vent encenen el ble,

el pensament ordena els moviments de la vida.

Els batecs del cor tenen cura del foc

entre els humans condimenten programes.

Sons, imatges, moviments i sentiments,

productes que omplen el cel blau,

esdevenen aliments de la vida,

artistes cuinen imatges, dibuixos, escultures,

poetes reciten poemes,

científics alimenten el futur,

treballadors conreen els camps.

Jo penso dona vida a cada instant de la història.