ABRAÇADA DE BENVINGUDA

 

 

 Al cim d’una muntanya,

l’abraçada de l’aire em fa mirar el cel,

un paisatge ple de llum m’allargà la mà

i una veu amiga eixida del silenci,

el que veus és casa teva,

em diu fent-me un petó,

estima-la.

Una gran roca plana,

matalàs de les nits de somnis,

em feu de llit contemplant el firmament.

Besos de llum retrataven els meus ulls,

les meves mans enlaire saludaven l’infinit,

quan de sobte les estrelles em desitgen bona nit.

Somiava? Delirava? Vivia.

Es va fer curta la nit. Era dolç el dormir.

Quan l’alba em desvetllà,

la meva boca gaudia dolçors de mel,

la mare lluna alimentava el somni,

havia trobat casa meva de veritat.

El cim de la muntanya,

volia fer-me volar com els ocells.

El llac de la vall que m’esperava

dibuixava en l’aigua el meu descens de la muntanya.

El meu jo era un altre,

petonejava les pedres del camí,

gaudia amb la suavitat de l’herba que trepitjava,

demanava a les aus, ensenyeu-me a volar

i el mirall del llac que m’esperava

projectava al cel

la felicitat d’haver comprès:

el món és casa meva.