SENZILLAMENT

Caminant pensatiu al bell mig de la natura

s'escolten els batecs del cor dels arbres i les pedres,

batecs que els ocells en fan melodies,

i el vent regala als humans.

Caminant pensatiu a la vora del mar,

l'aigua recita poemes de goig i d'entusiasme,

el cor batega al seu ritme

descobrint en silenci la mística del cosnos.

Caminant pensatiu senzillament els ulls s'il·luminen,

el sol obsequia amb el bon dia una programa d'amor,

estimar és el mestratge que cal entendre i fer propi,

és la lliçó que el cosmos ensenya senzillament.

I només senzillament es pot aprendre la lliçó.

CATALUNYA EL MEU TEMPLE I LA MEVA PÀTRIA

Religió i política construeixen els pobles,

dissortadament no tots els humans entenen aquesta idea,

dels dos poders només en volen un,

barrejats, l'un fa mal a l'altre,

i en el món la pau esdevé insegura.

Fa milers d'anys que en el món manen les armes,

fa milers d'anys que en el món la paraula no és llei,

fa milers d'anys que la injustícia és llei irracional.

Fa milers d'anys que brilla un horitzó que no s'apropa,

qui no el vol?

Aquells mortals que amb les seves lleis escampen la fam,

aquells mortals que amb el poder empobreixen els pobles,

aquells mortals que es diuen protetctors i fan el contrari,

aquells mortals que amb el seu fer es comporten absoluts.

Ells, amb el seu orgull, impedeixen la unitat de temple i pàtria.

Ells, amb la seva omnipotència, de la pàtria en fan temple i del temple pàtria,

i ells són el déu quen presideix l'altar, i de l'altar en fan presó dels dignes.

Jo vull aquella Catalunya que creu en Déu i practica la justícia.

Jo vull aquella Catalunya, que de la unitat en fa convivència solidària,

Jo vull aquella Catalunya en la que obediència és amor transcendent.

Jo vull aquella Catalunya que és pàtria i temple de la humanitat.

Jo vull aquella Catalunya que viure vol dir estimar.

Jo vull aquella Catalunya que quan camino em trobo en temple i pàtria.

SÓC LLIURE AMB I EN LA FE

El meu pensament només és meu,

Déu me'l respecte fins i tot equivocant-me,

i confia en mi també si m'aparto d'Ell.

És la grandesa de la humanitat que sent rebel

pot esdevenir santa.

La inte·ligència i el sentiment són les eines humanes,

elles essent dignes ens fan acceptar la veritat,

ens ensenyen el camí de demanar perdò,

i la resposta de Déu confirma el nostre amor.

L'amor és transcendent i la humanitat també ho ha de ser.

La transcendència és la meva llibertat.

Les institucions humanes no me la poden perdre,

empresonant-me, m'acompanya,

i els meus enemics no entenen la meva felicitat.

La meva llibertat és esclava de l'amor sublim infinit.

Un acte d'aquest amor és allargar la mà a l'enemic.

Els altres poden ser enemics meus, jo no ho serè d'ells.

Amb tota certesa que no em creuen,

ells no ho saben, però tinc un factor, que a l'altre món entendran,

pregar a Déu que els hi obri els ulls del veritable amor.

Assolir-lo és la grandesa de l'home i la dona.

La fe en Déu és la meva llibertat.

L'amor i la veritat il·luminen la dignitat

Destrossa la meva dignitat

la teva llibertat

i et llença dintre el pou del remordiment.

Has errat el camí de l'amor,

renunciar a saber sofrir

porta a ser esclau de l'odi.

Quan flaires les aromes de les flors,

et sents una flor?

Si l'amic que t'allarga la mà

no gaudeix les essències de l'amor,

tu no ets una flor,

ets planta d'orgull,

els insectes que estimen les flors,

fugen al flairar les teves olors.

Les olors i els fàstics són fites de llibertat,

les alegries i les penes modelen la intimitat,

les idees i les passions valoren la dignitat,

només l'amor és llibertat, intimitat i dignitat.

La creu il·lumina la veritat de l'amor.

Somriure al risc de morir pels altres

és un raig de llum de la transcedència humana,

em fa constructor de pau.

Destrossarè la meva indignitat,

les meves runes edevindran dignitat d'amor.

L'amor i la veritat seran la meva llum.

PER A LA PERSONA DIGNA CADA DIA ÉS FESTA

Cada dia és festa si la dignitat humana és veritat,

la seva mesura només té un nom, amor,

és la llei de lleis de les relacions humanes,

relacions amb Déu i amb les persones i la natura.

De qué serveix resar a Déu, si desprès faig enemics?

Celebrar el dia senyalat, no dispensa per fer disbauxa els altres,

aquesta no és la llei de l'amor.

Si un pobre em demana ajuda i podent no li faig cas,

és aquesta la manera d'estimar?

El diumenge és el dia del Senyor,

però dilluns, dimars, dimecres, dijous, divendres i dissapte, també.

Són dies de feina, però la feina ben feta,

també és amor i el dia festa.

Qué lluny estem de l'amor si les nostres obres són menys-preu i odi!

Quin valor té l'oració del Pare nostre,

si el pobre primer que trobes l'envies a pastar fang?

A Déu no se l'estima només de paraula, se l'estima amb fets.

Dissortadament als nostres dies l'amor que es practica,

no és amor, és passió irracional de solidaritats mal enteses.

Qué puc fer jo pel verdader amor de la humanitat?

Ser digne, solidari, respectuós i allargar la mà.

Ser pobre d'esperit, per poder ser generós,

generós amb el pobre mancat de mitjans de subsistència,

generós amb el pobre mancat de dignitat per orgull.

He de ser generós per santificar les festes,

he de ser generós perque cada dia sia festa.

JOAN BROSSA TRENCA PEDESTALS

En el programa de la Festa major d’Estiu de Parets del Vallès el Niu d’Art Poètic s’ha  afegit a la celebració del Centenari del Poeta. I ho ha fet amb un muntatge ideat i treballat per Isidre Oller, president de l’entitat paretana. Can Serra del Pedró fou l’escenari escollit per les característiques dels seus espais a l’aire lliure que garanteixen el lluiment dels artistes que fan passar una bona estona als assistents. JOAN BROSSA TRENCA PEDESTALS, espectacle presentat pel mateix Isidre Oller i sis amants de la poesia de l’entitat, Pilar Anglarill, Gemma Arimon, Ramona Arimon, Pilar Guasch, Maria Pujol i Eulàlia Ripoll evidenciaren el paisatge poètic de Brossa, intens i complicat, agosarat i exigent talment com si el recital fos un poema visual protagonitzat per l’escriptor català. Un espectacle que s’entenia més amb la mirada que amb el seguiment de les paraules. La poesia de Joan Brossa, paraula o imatge, exigeix al lector o a l’espectador tota la seva capacitat de comprensió i captació del  missatge del poema, que sovint davant d’un poema visual em pregunto, qui és de veritat el poeta, Joan Brossa o el lector-espectador? No sóc lector de la seva poesia encara que una exposició de poesia visual presentada al Museu de Granollers fa uns anys em va demanar la meva capacitat d’identificar-me amb els seus missatges i he de reconèixer que amb alguns del poemes m’hi vaig trobar identificat. L’espectacle presentat pel grup escènic del Niu d’Art palesa una força poètica comunicativa integradora positiva esdevenint cada actriu i l’actor un poema visual amb la seva figura sublimat amb la força de la seva expressió poètica. Un espectacle poètic de qualitat, mereixedor de ser aplaudit pel grup dels assistents i per quants per la força de la paraula s’assebentin de la seva representació. El Niu d’art va donar a Can Serra del Pedró un altre pas important en la promoció de la poesia catalana. No oblidem  que tres de les actrius tenen llibres de poesia publicats com també l’actor i que la resta són rapsodes adictes als recitals. Niu d’art poètic de Parets palesà a l’era de Can Serra del Pedró ser una entitat que fa país amb la poesia i amb l’art de la paraula i de la imatge. El proper recital, corresponent al mes de setembre se celebrarà a la Sala Serra de la Cooperativa el dia 21 a les 18 h. honorant a la poeta catalana  de la Plana, Helena Bonals. Com resa un dels seus programes manuals “El Niu d’Art Poètic de Parets vol ser un espai referencial per a l’expressió poètica, humana, enraonada que busca ser compartida”.

LA MEVA LLIBERTAT DEFINEIX EL MEU JO

Pensar, sentir i fer, regulen la meva existència,

és la meva llibertat el meu jutge.

La intel·ligència  ordena els meus comportaments,

la raó em marca com he de configurar-los,

el desig empeny ver el seu assoliment,

la llibertat escull entre l’encert i l’error.

El dia a dia és una lluita entre llums i foscors,

i la bondat dels fets la produeix el benestar.

Quan el resultat són tristeses,

la llibertat demana a la raó examinar els fets,

a la intel·ligència corregir l’errada,

i al cor buscar la felicitat de l’esmena.

Saber ser lliure, senzillament, és saber reciclar.

Els camins de la veritat no són tots rectes,

les errades són corbes que demanen prudència,

la prudència és gran consellera de la llibertat.

Desig, intel·ligència i raonament

creen la dignitat del meu jo en llibertat.

La saó será la bona si els fruits són bons.