A VOSALTRES

El meu cor està esquinçat,

ple d’enyorança,

esteu en els meus records,

amb les vostres paraules.

 

Portaré, sempre,

l’amor dins meu,

com les branques

s’agafen al tronc.

De la mateixa manera

que el tronc a les arrels,

vull apoderar-me

de la vostra saba,

fins a la fi dels meus dies.

 

Prudenci Gatell del Villar, del seu llibre TAST  DE POEMES.

 

Poema que confirma la síntesi que de la seva poesia en fa la professora Remei Romanos quan afirma que Prudenci Gatell “no podia fer res més que parlar de la Vida, així en majúscula. I en aquest tast de poemes (en referència al llibre) en teniu la mostra. Poèticament pinta la seva imatge, una imatge que contínuament s’enriqueix perquè les vostres paraules “esteu en els meus records”. La paraula defineix la persona. El seu jo sense l’amor dels altres no seria. La vida és una comunió amb la natura que alliçona com es formen i viuen els arbres. L’ésser humà és un arbre que gaudeix de l’amistat de l’altre perquè comparteix l’amor empeltat rebent vida com els arbres amb les arrels xuclen la saba que dona vida a l’arbre, com la circulació de la sang dona vida a les persones. Viure és estimar. Missatge del poema de Prudenci Gatell que amb amor es presentà a l’altre vida estimant.

ESPERA’M, NO TE’N VAGIS

 

Cap el tard, assegut sobre una pedra

contemplo el sol.

La seva llum em fa sentir important,

petit com sóc,

sentint un desig de viatjar amb ell.

Lentament, el sol s’amaga rere una muntanya,

no tinc temps de fer el cim per abraçar-lo

i em fa por la foscor del silenci.

Sento dintre meu una veu dolça,

quan sigui fosc

no tinguis por, veste’n al llit,

reposa,

el sienci de la nit, en somnis,

t’explicarà el missatge de sol.

I de bon matí, a l’albada, quan torni a sortir

entendràs que la llum és vida

i el silenci de la foscor la farga on carrega piles.

El silenci és la farga dels humans,

els ensenya a ser savis.

No tinguis por de la nit, estima-la.

AQUELLA “PETITA PÀTRIA”

 

Carenes dels peus dels avis,

rostoll de llur bestiar,

boixos, figueres i vinyes,

pins de l’obaga i del mar,

records, racons del meu poble,

amics, mossens i soldats,

cementiris de Sinera,

carrers folls de la ciutat...

... aquella “petita pàtria”

que porto en mi com un pa

quan llesco els somnis de l’alba

o quan celebro a l’altar,

i quan rosego el silenci

o pasto els crits de la sang,

i quan em peixen tendresa

els ulls -retorns- d’un infant

o quan jo em sento morir-me

per a viure tot, demà!.

 

Pere Casaldàliga, bisbe de Sao Fèlix do Araguaia (Brasil).

 La poesia, quan es viu, supera la distància física fent més estreta la relació psíquica. Defensor dels drets dels pobles davant dels poderosos, referma la seva fe i la seva veritat amb un poema dedicat a la seva Catalunya. L’amor a la terra begut en les ensenyances bíbliques i paït a casa seva assaborint les ensenyances li feu descobrir el poder i valor de la poesia, ell era poesia, per defensar les seves conviccions humanes i religioses. La poesia és creativitat, qualitat humana que  traspassa les fronteres i la llum de la veritat no la pot ofuscar l’egoisme. Aquesta llum poètica dona credibilitat a la defensa dels drets dels pobles i de les persones més pobres. I el bisbe Pere Casaldàliga, poeta, fou un exemple d’un humanisme evangèlic i molt humà. Senzillament la poesia feia sentir germanor universal com ho demostrava amb les felicitacions poètiques de Nadal, que qui escriu aquestes ratlles en fou un afortunat. La creativitat humana és poesia defensora de la dignitat que els més pobres viuen amb més veritat i intensitat. La poesia de Pere Casaldàliga també es pedagogia dels drets de tothom. I ho sabien els seus detractors que el perseguien a mort.

CATALUNYA, MARE, NO PLORIS

 

 Llàgrimes d’una mare,

ulls d’intens amor dels fills,

l’adoren,

persones que no saben parlar

han lesionat la llibertat de fills i filles.

Mare, no ploris,

altres fills i filles,

germans i germanes,

guariran la invalidesa injectada.

No te’n recordes, mare,

vaig néixer invàlid,

la teva gent em va guarir.

Soc avi, fa vuitanta anys que camino.

Mare, no ploris,

una llum profeta llueix a l’horitzó.

Un arc de Sant Martí amb les barres catalanes,

cobreix casa teva de nord a sud,

t’abraça d’est a oest,

il·lumina els fills i filles guarides,

llibertat,

pancarta que guia els seus passos.

Catalunya, mare, somriu,

els teus fills i filles lesionats

amb tu somriuen,

l’àngel de la història

els hi ha lliurat la futura Constitució de casa teva,

                                                                 Constitució que ha de ser

                                                                        llei d’amor.

 

 

HEREU DEL CANT

 

Queixós,

l’hivern deixa una estela

de vent fred quan marxa.

 

A Can Serra el gall,

hereu del cant,

li fa el comiat des de la teulada                           

amb la gola ja perfumada de primavera.

 

El sents?

 

Cristina Martín, del seu llibre VIGILANT EL PAS.

Poeta, resident a Parets del Vallés, que en la jornada de Sant Jordi signava en la parada de la Llibreria Farrés, amb el títol VIGILANT EL PAS, fa pensar que és una enamorada de l’excursionisme cultural alimentant la seva inspiració en les passejades per la natura en la seva universalitat. La natura és el gran despertador de la creativitat poètica. I en la seva passejada, l’atura una veu enamorada de la cançó, la veu de l’hivern. L’hivern que en el seu comiat ens regala el llenguatge del fred que conserva amb la seva presència la puresa de les emocions. I és precisament a Can Serra del Turó, imagino, que el gall, hereu del cant l’acomiada amb el regust de la primavera amb la seguretat que el record del fred tindrà cura de la qualitat dels sentiments de la natura en flor, perquè la poesia és el jardí floral de la humanitat. El gall del cant, el sol de tots els matins, es fa escoltar i pregunta: el sents? Amics lectors i lectores el sentiu el cant del gall dels poetes i poetesses de Parets en les estacions de l’any. La lectura d’aquest llibre ens faré escoltar amb il·lusió el gall de la poesia que enamora.

ESPERIT POÈTIC DE LA CONVIVÈNCIA DELS POBLES

 

La qualitat poètica no depen només  dels poetes i de les poetes que amb els seus versos desperten la sensibilitat de la cultura. Ells i elles són l’alè que fa més respirable l’aire de les emocions que truquen al cor dels ciutadans. Són la imatge visible. Però un altre aire acarona l’esperit del poble i és aquella poesia que no s’escriu i es viu. I sortosament fa més de cinquanta anys que la poesia feu acte de presència a Parets del Vallès. I fou l’esperit del poble que al marge de la persecució que vivía el català, amb el perfum poètic l’au de la inspiració va fer el seu niu en el campanar del culte a la paraula i va nèixer el Niu d’art poètic, quin objectiu fundacional és promocionar mitjançant la poesia la llengua catalana. El Niu d’art és conscient que la qualitat és el mitjà per poder al·largar la mà i donar la benvinguda a la poesia de les llengües dels pobles. I a Parets del Vallès s’hi parlen modalitats de la pell de brau i del món. I són aquests llengües que el Niu d’art estima com germanes del català i desitja la seva companyia per fer veritat la globalitat d’una convivència en pau. Cada mes, un recital poètic és l’esdeveniment cultural de l’entitat. I la junta amb els seus socis i sòcies té la mà estesa als amics i amigues de la poesia d’arreu del mon que viuen a la nostra població. Els recitals que resten fins a final d’any són:

15-juny, a les 18’30h. Poesia de Carme López Arias. Restaurant EL JARDÍ.

20-juliol a les 19’00h. Festa Major d’estiu. Can Serra del Pedró.

21-stbre.a les 18’00h. Poesia d’Helena Bonals. Sala Serra Cooperativa.

19-ocbre a les 18’00h. 32è Festival de la Poesia. Teatre de Can Rajoler.

23-nvbre a les 18’00h. Poesia de Josep Masachs. Sala Serra Cooperativa.

21-dcbre a les 18’00h. Trobada especial de Nadal. Sala Basart Cooperativa.

Tots els actes s’anuncien amb cartells i correus electrònics i amb col·laboració dels mitjans de premsa de Parets.

El Niu d’art poètic convida a tothom que estima la poesia a assistir i recitar si els hi plau.

ESCOLTAR LA VEU

 

Escolto en el meu jo una veu que em parla,

em parla de dignitat present i de futur,

em parla del meu camí d’espines i terra fina,

que té un horitzó d’eternitat.

El meu cor s’emociona i batega delerós,

la meva ment s’il·lumina amb llum més potent que la del sol

i massa sovint el meu jo dubta i es cansa.

Dubtós i cansat, la veu de l’ànima m’alimenta,

m’alimenta amb amor.

Accepta, em diu, el patiment que et farà fort,

les espines del camí barrejades en sorra fina són futur,

el teu,

aquell futur que de la creu en fa clau de la glória.

La veu del teu esperit no et deixa mai,

massa sovint no l’escoltes i t’acompanya,

encen els teus desitjos

i un d’ells és el que vols i persegueixes,

ser feliç per fer feliços els altres.

La veu del cosmos i la del teu esperit et repeteixen:

estima,

estima a tothom, en el dolor i en l’alegria.