LA VEU DEL
PENYASEGAT
Una veu
silenciosa,
sense
paraules mou sentiments i allarga la mà,
una mà que
presiona els talons.
Senten
desitjos, angoixes, alegries…
el cos en
pateix i la ment tradueix.
El
penyasegat agraeix la meva companyia,
em convida a
dialogar,
i em diu que
encara que és roca
té
sentiments i sap estimar.
Les meves
paraules, copets dels talons a la roca,
i unes
passions, abans no conegudes, inunden el meu jo.
Em demana
carícies de les meves mans,
mirades dels
meus ulls intuint el seu art,
óns de la
meva veu que li parlin de veritats,
i l’escalf
del meu cos perquè em fa amic seu.
La veu del
penyasegat em dóna gràcies,
estudia,
recomana, la filosofia de l’aigua i del vent,
rebràs
seguretat i confiança,
seràs
penyasegat que definirà el teu jo.
Estima’m.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada