EL COSMOS RESPIRA L’ESPERIT HUMÀ

Humanitat perduda en l’espai

viu sensacions d’un respir tarnscendent.

Lluny del bullici de ciutat

se sent hostatge d’un món desconegut.

Transparent, amb un emblanquinat en suspens

sent perdre equilibri corporal

camí d’un espai nou,

vivint  passions espiritoses del cosmos.

Silenciada la veu,

calladles les petjades del caminar,

la paraula és mística

d’uns humans diluits en el futur.

Instants d’un somni d’intimitats.

ESPERIT CÓSMIC DE L’ÉSSER HUMÀ

El cor escolta batecs,

són de la terra i el vent.

Llibertat i llei coloren l’esperit,

el cor, la passió,

la ment, la veritat,

veritat i passió agermanades

creen l’obra d’art.

Intensa, veritat de la terra,

intimista, passió del clima.

Es troben,

s’abracen,

entenen el desig,

han intuit el sentit de germanor.

L’ésser humà

descobreix la figura de la seva veritat,

en el diàleg terra, vent.

CATALUNYA ÉS CASA MEVA

                El meu jo no té sentit sense Catalunya,

                és casa meva,

                tenir cura de la terra, muntanyes, boscos i rius,

                és el meu deure,

                tenir cura de la terra és ser solidari amb la gent,

                la subsistència sense els bens de la terra esdevé misèria.

                Tots i totes som obligats a la dignitat

                 sense bens els nostres germans no en poden tenir cura.

                 Els bens de la terra, no tenen amo, 

                 són de tota la humanitat.

                 Catalunya és un poble amb drets i deures d'humanitat,

                 si un català malviu

                 tots en som responsables, també si esdevé enemic.

                 Si vull que Catalunya sigui casa meva,

                 només ho serà allargant la mà de l'amistat a tots els catalans,

                 rics i pobres,

                 als rics perquè la seva riquesa tregui de la misèria als pobres,

                 als pobres perquè amb la seva dignitat mereixin ser respectats.

                 És la veu de la natura que m'aconsella,

                 i la seva veu, és veu de Déu.

                 La terra catalana i els catalans tenim una estrella,

                 la llum de la dignitat que ens fa transcendents,

                 sense transcendència la humanitat no és global.

                 La transcendència és el camí de la casa eterna.

                

LA HISTÒRIA EM DIU QUE NO DUBTI

En tot moment

la dignitat ha de ser segell del teu jo,

les portes te les tancaran els indignes,

no tinguis por

altres portes et donaran entrada.

L’univers és casa teva en el temps,

més enllà de l’univers hi ha l’infinit,

la casa teva del més enllà.

La llibertat et condueix en el temps,

i en la ment i el cor hi sents l’escalf d’un sol que no és foc,

un sol que és amor,

i l’amor en veritat és la porta de l’eternitat.

La història em diu que no en dubti.

quin és l’argument de la història?

La consciència de necessitar Déu,

no sempre l’ha trobat i el continúa buscant.

El missatge hi és,

una creu en el calvari dient,

Pare, perdona’ls, no saben el que fan.

La història amb els seus dubtes,

no et cansis, em diu, la veritat hi ha de ser,

la trobaràs si ets persona digna.

LA VEU DEL PENYASEGAT

Una veu silenciosa,

sense paraules mou sentiments i allarga la mà,

una mà que presiona els talons.

Senten desitjos, angoixes, alegries…

el cos en pateix i la ment tradueix.

El penyasegat agraeix la meva companyia,

em convida a dialogar,

i em diu que encara que és roca

té sentiments i sap estimar.

Les meves paraules, copets dels talons a la roca,

i unes passions, abans no conegudes, inunden el meu jo.

Em demana carícies de les meves mans,

mirades dels meus ulls intuint el seu art,

óns de la meva veu que li parlin de veritats,

i l’escalf del meu cos perquè em fa amic seu.

La veu del penyasegat em dóna gràcies,

estudia, recomana, la filosofia de l’aigua i del vent,

rebràs seguretat i confiança,

seràs penyasegat que definirà el teu jo.

Estima’m.

UNA TARDE ESTIMAT PER LA NATURA

Una passejada entre plantes alegra l’ànima,

a mitja tarde, amb el sol que anima el cor,

un suau ventet em parlava amic.

Carícies, les seves paraules,

misteris del món el seus silencis,

afalags d’una natura que estima.

L’ombra de les plantes allargant la mà

feia dels meus silencis petons al vent,

i el vent, amorós, esdevenia mirall,

els meus ulls emnbogien d’alegria

i jo li demanava al vent una cançó.

De sobte en una branca d’un arbre

un rossinyol amb els seus refilets em canta,

rossinyol que vas a França,

rossinyol,

i em demanda que canti amb la coral

del vent.

El vent amb una forta ventada,

crida a la llum, l’ombra, al món,

amics, a Catalunya, la música

es viu a Montserrat.

Cantem el Virolai amb l’escolania.

L’amor de la natura als catalans.

EL MUE VESTIT BLANC

 A l’alba, l’ànima es vesteix de blanc,

l’amor ha teixit la tela amb fils de tots colors,

el cor filava amatent

i el meu jo esdevenia imatge del jardí terrenal.

L’arc de Sant Martí,pedagog de l’art de viure,,

barreja tots els fils, els estima tots,

i es fa el miracle, amor i odi esdevenen u,

és treball de llibertat, teixint la identitat.

Pluja en el temps, que saona la terra,

besa el vestit blanc, símbol d’unitat.

Amb llibertat l’odi pot ser amor, i l’amor enemistat.

El dret a equivocar.se, garantia d’identitat,

defineix el ser i el no ser.

Perquè l’ànima es vesteix de blanc a l’albada?

Quan la llum del sol il·lumina la intel·ligència,

els ulls llegeixen i la ment medita,

el missatge de la llibertat,

el jo només és amor si estima els altres jo.

La humanitat vestida de blanc

imatge de la llibertat esdevinguda amor.