El Palau Sant Jordi, de Barcelona, convertit en Congrès de la
Cultura, palesà des de la societat civil que el motor més solidari i creïble d’una
convivència universal en pau, la cultura, es rebela contra les polítiques del
món i malgrat l’arreconament que pateix per part dels poders públics ha decidit
contraatacar. La mesa del Congrès Cultural la formaven els joves organitzadors
i dinamitzadors, els portaveus eren cantants, poetes i dramaturgs i músics i
els diputats gent que va pagar el seu seient i no es va moure, com fan els
diputats si el portaveu no és de la seva corda. Els diputats del poble que des
de la cultura reclamaren als polítics més complicitat social envers els més
pobres. Tot una advertència a la clase política, que amb el seu comportament en
relació a les persones que fugen del perill per defensar la vida, va rebre la
greu acusació pública d’incompetència. La sessió del Congrès de la cultura basà
tota la seva complicitat en la defensa d`una vida digna per a tothom, cemençant
que tots els diputats i diputades culturals havien pagat l’entrada i no estès
la mà per rebre compensacions. La força de la veu del poble parlava amb el
suport de l’experiència perquè membres
de la mesa havien compartit amb refugiats sirians i d’altres, els maltractaments
i marginacions que rebien per part dels polítics europeus. Una mesa ferma en
les seves conviccions, avalada pels aplaudiments dels congressistes que
aportaven la seva ajuda pagant el seu escó amb els seus diners, preu que les
persones que demanen assil no podien pagar per la seva situació de pobresa.
La memòria
d’ahir i d’avui de la realitat d’exiliat fou una constant que convidava a la
solidaritat universal, amb el suport de la poesia de Rafael Alberti, amb el seu
poema “A galopar”, cantat per Paco Ibàñez i Marina Rosell, i el de Pere Quart,
Corrandes de l’exili, escenificat per artistes de l’art dramàtic. Sensacional,
dos poetes que patiren l’exili, memòria de dos pobles que la cultura agermana i
la política hi provoca l’odi. Emotius i impressionants els testimonis de persones
integrades a Catalunya afortunades d’haver trobat assil i que amb les seves
paraules explicaren al món quina fou la barbàrie que els feu fora de casa seva
i amb quina crueltat els tractava. El Congrès de Cultura del Palau Sant Jordi,
de Montjuich, centralizà el seu missatge en el dret a la vida digna que tenen
totes les persones independentment de la seva ideologia, religió, raça, sexe, i
posició social. El Concert del Palau d’Esports Sant Jordi de Barcelona palesà
amb la força de la cultura i del civisme com és la Catalunya que volem en l’organigrama
global dels pobles del món. Una Catalunya que defensa els drets naturals de totes
les persones, com ho palesaren els castells que quatre Colles aixecaren.
Un Castell
humà és el missatge i el símbol de la
història de la humanitat, perquè la convivència humana és un Castell en el que
hi ha de participar tothom per la dignitat que té de ser persona sense
marginacions de cap mena, com no fa la política
mundial. Un missatge que s’envia desde Catalunya a Espanya i al món, no
nomès amb veus catalanes sinò també amb veus castellanes i d’arreu del país i
del món. Sr. Rajoy, des del Palau Sant Jordi també li fou enviat el missatge
que contrasta amb la seva afirmació “no permetrem que els independentistes
tinguin èxit” i en les paraules insultants a la cloenda del seu Congrès
tractant als independentistes “d’irresponsables”. Sr. Rajoy, els
independentistes també hi eren al Sant Jordi demanant solidaritat perquè
aquesta és una virtut de la independència que és responsable de treballar per
la pau dels pobles. Sr. Rajoy, sense cridar, els independentistes, van sortir
exitosos perquè treballar per la solidaritat és un èxit incomparablement mès
valuós que judicialitzar la política de la independència. Sr. Rajoy, no prometi
alló que sap que no aconseguirà, la cultura dels pobles és més poderosa que les
lleis i molt més amb companys de viatge culturals de pobles germans cantant i
ballant, també amb veus de pobles d’Espanya. El Concert Solidari del Sant Jordi
símbol d’un altre congrès, un Congrès de la Cultura Universal, denuncià la incompetència
política i palesà la capacitat de la cultura amb els seus líders per fer possible
la solidaritat entre tots els pobles. Una lliçó que els polítics no han après
perquè no l’han estudiada, ni la volen llegir i prefereixen ser incompetents en
la matèria. Per sort existeixen algunes excepcions, no massa, però els que
tenen el poder els fan callar amb les seves interpretacions de la llei. Sr.
Rajoy, el ressó del Sant Jordi li farà mal a les seves oïdess, però escolti la
veu del poble, el dia 18 de febrer d’enguany encara será més clara, més potent,
més intensa i arribarà més lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada