L'objectiu d'aquest blog és una passejada cultural pel món de la poesia i del teatre i conèixer la creativitat poètica de casa nostra.

dimecres, 29 de juny de 2022

LA PLUJA FA L’AMOR AMB LA FLORA

 

 


El temps és un acte d’amor sense fi,

la pluja la més enamorada del cosmos.

Les plantes la desitgen i l’estimen,

sense aigua no poden ser, ni estar, ni fer,

tenen por de morir.

La pluja, tocador de la seva bellesa,

no es fa esperar,

es presenta estiu, hivern, primavera i tardor.

I la flora es bella en les quatre estacions.

Les plantes de la flora tenen moltes cares,

no sempre totes alegres,

es posen tristes i ploren.

Perquè l’aigua les hi tanca la porta?

La natura les consola,

no és l’aigua que no us estima,

és l’home que ús tanca la porta,

i evita el ploure,

l’home no estima la flora,

les plantes només són objecte de mercat,

quan les compra i ven

les hi roba el somriure i no plou.

La bellesa només es moneda de canvi.

dimarts, 28 de juny de 2022

LES PAPALLONES ESTIMEN

 

 



Les seves ales encisadores

juguen amb la mirada d’uns ulls il·lusionats,

pàgines d’un llibre

missatger dels vols de les papallones.

Els colors de les seves ales,

poemes del joc d’amor de les flors

desvetllen músiques del silenci

cançons que adoren les tecles de les flors.

Els maridatges papallones flors

encoratgen ulls plens de desitjos,

sensacions cromàtiques de colors,

enyoraments de ser flors.

Les papallones quan volen

escriuen poemes,

copien músiques de l’aire,

reposen sobre els pètals de les flors

i musiquen simfonies de l’infinit.

M’agradaria ser flor del meu jardí,

sentir en la pell els pessics de les seves ungles,

gaudir del petó del seus llavis

i volar amb elles de flor en flor

en el meu jardí.

M’il·lusiona sentir l’escalf d’un petó,

escoltar el seu bes dolç dient-me

t’estimo.

Ser papallona volant de flor en flor

un desig de saber estimar.

 

 

 

dilluns, 27 de juny de 2022

LLÀGRIMES D’UNA PLANTA

 


Era formosa, plena de vida,

se sentia oblidada,

                                             plorava llàgrimes de fruits de la natura.                                                                             

                                                                 L’aigua amb que la reguen

no li calma la set de ser planta,

i enyora pessics d’ocells que li diuen mare.

El verd de les fulles desvetlla mirades,

els ulls de l’espai,

li demanen cançons.

Humils i senzilles notes

escriu el sol en el pentagrama de l’hort.

Només diminuts insectes intenten llegir-lo

 

quan el ganivet de la cuinera,

talla el poema per fer el dinar.

La planta no plora, somriu,

uns ulls humans l’enamoren.

Gràcies a tu

demà serem planta.

UNA COL PLORAVA

 


Es pensava bella com una flor,

el seu color no aixecava passions,

se sentia sola,

desitjava el caliu dels colors.

No ho entenia,

el verd color de l’esperança,

era el seu,

es cansava d’esperar.

Plorava,

només el bon dia d’un tallant

se la mirava,

era formosa per ser cuinada.

Les carícies de les mans humanes

complien el seu destí

ser menú d’un plat a taula.

Plorava, però d’alegria,

seria carn humana.

CONVERSES EN L’HORT DE CASA


 

No entenia res,

era nen i no entenia les plantes,

m’agradava collir maduixes,

abastar cireres,

omplir el cistell d’enciams, cols i mongetes tendres.

Un matí, les cireres arracades

em cantaven una cançó,

sentia música però no entenia les paraules.

Les arrenco de les orelles, les tiro al cistell,

i de cop unes veus,

ets un dolent, ets un dolent, això no es fa.

No m’acompanyava ningú,

les veus no callaven,

i les mongetes, enciams i cols,

es rebel·len i s’entornen a l’hort.

Em vaig espantar,

què he fet pregunto a l’aire,

i una veu d’una persona que no veig,

em diu

has ofès les plantes de l’hort,

no sents com ploren?

M’agenollo, plego les mans,

plorant demano perdó.

Les cireres d’una empenta tornen a ser arracades,

enciams, cols i mongetes tendres,

salten i tornen a omplir el cistell.

 

I la coral del vent

em canta:

Som germans i germanes,

homes i dones ens doneu les mans,

vivim de l’amor,

les plantes amb els seus fruits tornem a la terra,

homes i dones a la natura ens donem les mans.

tots i totes,

humanitat, fauna i flora,

som fills i filles del mateix pare.

diumenge, 26 de juny de 2022

JO PISTA DE JOC

 


Enamorat una tarda d’estiu,

sentiu batecs del cor,

cops a una pilota de raquetes de passió.

El meu jo colpejat per tots costats,

escoltava els respirs de dos jugadors sublims,

el sol i l’amor.

Aquella tarda

abraçat a la sorra de la platja

la calor del sol jugava amb el cos,

l’escalf de l’amor amb l’ànima,

i el jo gaudia amb el cop de la pilota.

Sensacions d’intimitat,

missatges de cada jugada,

Somriures del sol

quan la xarxa robava el cop de l’amor,

salts de joia de l’amor

quan el sol salvava la deixada.

Quin honor ser pista de joc de dues fonts de llum.

El sol i l’amor amb el seu joc

crearen la imatge del meu jo

amb un consell,

tu també has de ser sol i amor.

dimarts, 14 de juny de 2022

LI FAIG UN PETÓ A UNA FLOR

 


                                                                           La faig meva,

li prenc a la planta,

li faig un petó

i la planto al meu cor.

No plora la planta,

la flor somriu,

una llàgrima és el preu,

la planta i la flor m’estimen.

És una regal fratern

m’ho diu fluixet,

a cau d’orella,

la paraula de mare i filla,

el seu perfum.

El seu color

ho signa.

Colors i perfums,

sentiments dels jardins,

la humanitat és un jardí,

també la terra.