AGERMANO

 

 Sentir-me germà,

abraçada de l’univers d’emoció infinita,

fa viure

una cursa d’estrelles

amb arribada a l’infinit.

                                                     A l’alba, el sol dona el bon dia,

                                                      l’aigua serveix un got de vida,

                                                     i el llibre de la vida sobre la taula

                                                               espera l’escriptor.

                                                        Una oreneta em convida a volar,

                                                         germà, em diu, el cel blau,

                                                            llibre de l’existència,

                                                                       agermana,

                                                           llegeix amb mi, seràs feliç,

                                                          faràs el passeig de la teva vida.

                                                          L’oreneta, m’allarga les ales,

                                                                        volem,

                                                             agermanem, exclama.

                                                          El cel, auditori de la coral blava,

                                                    anima al cosmos a ser cançó dels germans.

                                                            Cantem, donem-nos les mans,

                                                                   la glòria ens espera.

                                            El Pare beneeix la sardana de l’univers agermanat.                                                         

ABEURO

 

 L’aigua, sentiment de l’amor còsmic,

convida al bes solidari,

enllaçant terra, aigua, aire i humanitat.

El bes és el foc de l’ànima

que afalaga la set de la terra.

La terra amb les seves fons i rius

abeura bous i vaques,

bèsties amigues dels humans,

com els cavalls i les eugues.

Nen, abeurava l’euga mansa,

joguina dels petits de la casa.

Regar les plantes, altre forma d’abeurar,

vasos d’aigua a la finestra,

resposta al cant dels ocells

que en l’hort tenen habitatge.

Abeuro la fauna i la flora,

també la terra,

perquè com els humans

són, també, criatures de Déu.

AJUDO

 

Demostració de convivència global,

tothom és necessari,

ningú imprescindible,

la germanor és llei.

No soc humà si ajudo a caure,

no soc persona si no allargo la mà,

soc rebuig si ser egoista és el meu jo.

Ajudo,

quan amb un somriure parlo a qui m’odia,

quan allargo la mà a l’estès a terra,

quan dono pa a qui té gana,

quan aconsello a qui no sap que fer,

quan plorant m’abracen demanant perdó,

i la meva resposta és un petó.

Ajudo,

si de veritat soc imatge de Déu.

ALENO

 

 Passejo al bell mig del bosc

respiro

sento els sospirs dels arbres;

les fulles es vanten dels seus besos,

els meus llavis desitgen el seu alè.

L’herba verda,

senzilla trona d’una alzina,

em brinda la seva suavitat per seient,

m’assec,

els braços enlaire demanen una abraçada.

Estirat boca terrosa

la frescor de l’herba esdevé somriure,

i alena la boca a tastar-la.

Les fulles polsen les cordes del vent,

                                                  les veus del bosc entonen

mentre un petit núvol m’acarona

i un ocell solista canta,

aleno que estimes la natura.

M’aixeco,

abraço l’arbre,

aleno el seu aire,

i amb la coral del bosc

canto la cançó del seu amor,

alè universal de la vida.

ADORO

 

Les belleses de la natura alenen l’amistat,

les plantes i les flors

conviden el meu jo a ser una flor,

a ser una planta del seu jardí.

Admiro i sento la seva invitació,

una sensació d’adoració.

Els ocells amb les seves refilades,

saltant de branca en branca dels arbres del món

em conviden a cantar en la coral de la natura.

M’alenen a adorar la música del món.

Fonts, rius, mars i oceans,

corals de l’aigua

m’allarguen la mà,

em volen adorador.

 Aigua, aire, flora i fauna

em volem company en les seves plegaries,

volen que donant-nos les mans

agenollats davant l’altar de l’univers

adorem al Creador.

Jo adoro a Déu

les veus del cosmos

hi volen la meva.

ABRAÇO

 

 

Un neguit jugava entre llençols,

difícil tancar el ulls,

el meu cos no entenia el silenci.

Només m’acompanyava un desig,

demà.

M’esperava una dolça abraçada,

l’abraçada d’un amor de somni.

El somni que em nega el repòs.

Abraçar-me amb l’amor.

La claror de l’alba m’avisa,

em vesteixo,

l’esperança d’una il·lusió m’empeny,

el mirall em diu

surt al carrer, fas força goig.

Obro la porta,

la llum em fa un petó,

m’acarona,

exclama:

abraça la vida.

TRIO

Passejo silenciós al bell mig del bosc.

La tarda, pacífica.

ni riu, ni plora,

medita,

em convida a pensar.

Carícies suaus d’un ventet somrient

m’acaronen recolzat en la tija d’un roure.

Vols de pardals ventegen les fulles,

 escolta, em diu,

l’herba que em rodeja,

tria.

M’aixeco i danso la sardana del bosc.

                                                     Les mans encaixen airoses,

                                                                        trio

                                                              la música del vent.

ENYORO

 

  La vellesa és temps de records,

records d’entendre el meu jo.

Recordo la meva orfenesa,

orfe de mare,

enyoro la tendresa dels petons de mare,

malgrat no en recordo.

Enyoro els anys d’ infantesa,

expliquen el meu procés de  la història.

Enyorar recordant l’ahir

alena sentiments de fer el cim,

dalt del cim acomiades la història.

S’ha finit el camí natural,

enyoro entrar digne al camí celestial.

No enyoro ser ric,

és millor viure pobre i estimar.

Enyoro la veritat el desig de ser sant.

ESTIMO

                                                                             

A l’hivern el fred pinta blanc l’amor,

més blanc que la neu de les muntanyes,

i l’esquiador,  quan  cau, li fa un petó.

L’amor no es gela,

esdevé àngel guardià del cor.

La neu acarona els colors de la vida,

primavera, estiu i tardor,

a l’hivern celebren la sardana dels colors.

La primavera estima l’esperança,

color verd;

l’estiu alena l’esforç i el sacrifici,

la força del vermell;

la tardor juga amb les fulles dels arbres,

dansa del color marró.

Al cim de la muntanya de l’amor

primavera, estiu, tardor, hivern

dansen la sardana de la vida,

els humans que estimen es donen les mans.

 

PENSO

 

El ulls beuen imatges,

les orelles escolten sons,

la ment ordena idees,

i el cervell humà encén el foc.

L’ésser humà

obre de bon matí la finestra,

llum i vent encenen el ble,

el pensament ordena els moviments de la vida.

Els batecs del cor tenen cura del foc

entre els humans condimenten programes.

Sons, imatges, moviments i sentiments,

productes que omplen el cel blau,

esdevenen aliments de la vida,

artistes cuinen imatges, dibuixos, escultures,

poetes reciten poemes,

científics alimenten el futur,

treballadors conreen els camps.

Jo penso dona vida a cada instant de la història.

ESCOLTO..

 

La llum del dia em parla,

l’escolto,

tanco els ulls, és hivern,

l’hivern em saluda,

no em miris, sent l’escalf.

Silenci fosc,

emoció interna,

passió parla.

La terra em convida,

doblo els genolls,

plego les mans,

assegut voltat de pedres,

medito.

La llum hivernal resa amb mi,

Pare nostre que esteu en el cel.

La creació és casa meva,

la llum m’allarga la mà

amb el bes de germanor

mentre em diu

en l’univers  som germans.

…I LA POLS ES VA FER CARN!

 No és pas del cos tan sols, aquesta dansa

que et porta a dar les mans a gent mai vista.

No és pas del cos, quan guaites l’esperança,

enllà de l’ull i de la veu més trista

que lluiten per malmetre la rondalla

viscuda per un poble sardanista,

damunt el fred punyent d’una rialla.

No és pas del cos tan sols; és de l’esperit

que mira amunt, somriu, estima i balla.

Per aixó no entenen el teu pas, neguit

d’un món que es fa vell i que perdura

com una llum manyaga de la nit.

D’aquesta nit, de pell tan aspra i dura,

sense un racó, on pugui ser niuada

l’amor seré de l’ànima més pura.

Passaren les diades de l’era assolellada,

amb els porrons de vi i el cant de la tenora

i els vells que ballen, junts amb la mainada,

l’airós batec d’aquesta dansa que ara plora.

Passaren la cançó del flabiol

i el salt ardent que feien tots alhora,

i aquell dar-se les mans, mirant al sol,

i aquell amor nascut damunt la terra,

que els feia tots germans a l’hora de dar el vol

per l’aspre caminet a dalt la serra

o pel camí suau de vora el riu.

Passa l’amor. Soroll es feu de guerra.

Però encara una estrella somriu

en el miracle brut de cada dia.

Encara hi resta vida dins el niu

d’un poble que treballa i que somnia,

d’un poble que no es cansa de la lluita,

d’un poble que trontolla i no canvia

quan l’aspre de la pols, a correcuita,

intenta terbolir-li l’esperança

de la flor i l’amor de nova fruita.

No ha mort encara, aquesta ardida dansa

que parla de l’amor, quan l’odi espera

emprendre l’escomesa, amb greu frisança,

d’un món que quasi és seu i que es fa enrera

perqué no sap de l’ull que mira enlaire

ni de la veu que és dolça i és sincera.

Encara no has mort, novell dansanire,

que heredes de l’antic, fresca embranzida

d’un ball, fet de carn, divina flaire.

Per’xo l’amor avui ha fet florida

a dins el cor del món amb nova ufana:

perquè quan balles, home, neix la Vida

del salt antic i nou de la sardana.

TOTHOM ÉS POESIA

 

Desitjo saber llegir els poemes humans,

 somriures i plors recitals de la font del desig,

espases que anhelen la sang de la vida,

i conviden a beure el vi de la vinya dels cors.

Un glop de vi dels raïms,

passió que convida a gaudir l’art sublim,

art infinit quins mestres  són el sol i la lluna.

El sol i la lluna s’estimen hi creen l’amor,

a la posta del sol o a l’albada.

La lluna, de nit, explica somnis a elles i ells,

somnis de perfums d’abraçades, petons i paraules d’amor.

El sol a l’albada empeny al passeig de la vida

i a escriure el poema curull de vibracions humanes.

Elles i ells, pels carrers, mercats i places

llegeixen en les mirades de la gent,

els poemes de la cuina,

aquells altres de l’oficina,

poemes del sacrifici dels treballadors de la fàbrica,

poemes dels artistes de la paraula

i poemes dels creadors de l’art de cada dia.

El millor poema del món,

mai celebrarà un premi Nòbel,

senzillament per què

el millor poema és el jo de cada ésser humà.

El poema que cada jo signa el dia de l’adéu.

EL SENTIMENT ÉS LLIURE, NIU D’ART POÈTIC

 

 

El mar pot ser un blau llençol

amb la vora ben planxada...

i el cel pot ser els dos coixins

on aviat compatirem espais.

Rosa M. Pasqual (Cardedeu)

 

La força de l’amor anima el desig i la il·lusió. La natura sent en les seves estructures de palau còsmic la veritat de relacions humanes. La natura viu  l’amor. L’aigua i l’aire alenen les passions humanes sentint-se peces dels íntims sentiments de les persones. La immensitat del blau marí és el llençol que guarda els secrets de l’abraçada fent de coixí el cel perquè d’estimar també en saben els éssers humans. El cel i el mar, coixins i llençol, si les relacions són pacífiques o turmentoses, no deixen mai d’alenar l’amor. La natura és sempre imatge d’infinit, i l’ésser humà s’hi sent projectat en les alegries i les penes, com les tempestes en mar i cel no malmeten mai la seva identitat i en la tranquil·litat de la calma, la pau de les relacions humanes dona més intensitat a la vida.  Mar i cel són imatge de l’infinit etern, mirall projectant la llum del sol, de la lluna i les estrelles, comunicant a la ment humana que els seu ésser és imatge de projecció divina. I és precisament, com resa el poema amb “on aviat compartirem espai” el perquè les relacions humanes sense transcendència el vent se les emporta i les ones del mar les ofega. El sentit poètic mena de la mà per descobrir en la intimitat humana la realitat de l’infinit. Sense amor transcendent les relacions humanes esdevenen només temporals perquè no descobreixen “on aviat compartirem espais”. Missatge poètic llegit en les pàgines de la natura.

DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA

 

La dignitat d’avui no puc deixar-la per demà,

no seria persona com cal,

el ser no fa salts, ara hi és i desprès no,

els instants de l’existència són cadena de vida,

trencar-la és no desitjar l’infinit.

Demà será un altre dia si la cadena no es trenca,

si la infinitud de cada instant és sensació de felicitat.

La humanitat global en el temps,

és  imatge del conjunt del jo, tu, ell en el desig,

si jo no desitjo, renuncio a ser humà,

si tu no desitges, en tens prou de ser fang,

si ell no desitja no pensa, no actúa, no és.

Jo, tu, ell en el desig,

caminarem de l’avui cap el demà en plenitud.

Jo, tu, ell en plenitud

farem de la humanitat imatge d’eternitat.

Cada demà serà un altre avui amb més desig d’estimar.

COR NEGRE ATZABEJA

 COR NEGRE ATZABEJA

Tinc un cor negre amagat

i dintre hi ha un huracà.

Tothom té els seus dimonis

encara que no te n’adonis.

 

Em sento com un astronauta

caminant pel món sense pauta.

Jo soc com la llum d’un estel

que es va apagant lentament.

 

La vida passa com el temps

i visc sola en un món immens.

Anem a oblidar qui som

per esborrar els nostres errors.

 

Sara Soto Henares ( Institut Torre Malla)

 

Una reflexió poètica de l’existència amb una realitat en la vida de cada persona. Tots els éssers humans tenen les seves capacitats creatives sorprenents. A l’hora de la veritat poden esdevenir un volcà amb explosions que  sorprenen. Per què l’ésser humà és un pou de sorpreses amb capacitat d’explorar la lliçó de veritat que amaga un error. No és gens estrany doncs que en un moment determinat t’imagines que voles entre les estrelles sentint-he estrella que com elles es va apagant. El camí de la vida té un final i conforme s’arriba a la meta es viu la lenta apagada. Cada persona se sent sola en la multitud i aquesta solitud és una invitació perquè el record de la teva vida sigui un record amic, imatge de l’art poètic creat amb encerts i errors, però art. COR  NEGRE ATZABEJA, un poema de joventut que viu amb veritat 

COLORS PEL FUTUR

Colors pel futur, poema de creativitat des de la talaia d’una noia de quinze anys que se seny posseída per la llum i els colors, descobrint-hi la seva pròpia imatge en el temps. La mètrica lliure, tant en les estrofes com en el nombre de síl·labes és una abraçada a la llibertat que desde la mirada jove sent els impactes de la natura en la seva pell que d’una teranyina, el vent amb la col·laboraciuó de la llum i el color, en fan una  carícia, desvetllant la il·lusió que té en la poesia la seva millor expressió. Peró la noia no en té prou amb la carícia, vol sentir els efectes dels seu comportament a partir del seu coneixement físic, imitant la gasela en la seva cursa. I la lliçó és molt important perquè el dolor que es pot patir no impideix viure, “la noia corre”. I corre per oblidar el passat que no la convenç perquè vol un futur millor, simbolitzat pel color que la natura li regala. El color i la llum projecten la imatge de la veritat i aconsegueixen que la vida esdevingui un poema.

CATALUNYA, MARE T’ESTIMO

 

Jo sóc independentista en tu i amb tu,

camino per la vida agafadet de la teva mà,

escolto els batecs del teu cor,

i els meus volen ser com els teus.

Catalunya, mare t’estimo,

ningú m’ arrencarà de la teva falda.

Tu m’has fet gran,

i per tu la meva vida dono.

Mare, ningú et farà esclava,

els teus fills som la teva llibertat.

Salabror escurçada

 

Acostumat a viure en les fronteres

i no he après a traspassar-les.

 

Una tarda de calor desprès de la sega,

els turmells nafrats de rostoll,

qui no s’ha trobat enmig del camí

un escurçó dels que gelen la pell

no sap com de cansat és viure només per no morir...

 

Acostumat a somiar en l’infinit

i no he après a començar-lo.

 

Una tarda de calor desprès de la becaina,

la pell salada de suor,

qui no s’ha sorprès mirant uns ulls

d’una dona que ho ha estat tot,

no sap com de cansat és

estimar només per no oblidar.

 

Isidre Oller

Poema recitat a la XIII Trobada de Poesia Catalana de Puigcerdà

 

Isidre Oller, científic i poeta, esdevé pensador creatiu de la vida. En les circumstàncies del moment intueix missatge de futur. I és en la humilitat de la senzillesa la grandesa viscuda en l’anàlisi dels incomprensibles. En el poema els versos, “no saps com de cansat és viure només per no morir...” i “no sap com de cansat és / estimar només per no oblidar”, ens conviden a reflexionar i descobrir el dia a dia de la nostra vida en un negatiu que es pot convertir en positiu. Ciència, filosofia i poesia en els versos d’un poema que intueix en el no la urgència de la veritat. La mort i l’amor conceptes agermanats que orienten l’existència. Recitar aquest poema a Puigcerdà, població frontera amb França, insinua aquella germanor universal incompleta per manca de la deguda formació humana al no entendre quin és l’objectiu de la vida. Dos versos desvetllen aquella transcendència humana que no s’acaba d’entendre quan la seva presència sorprèn, ”acostumat a somiar en l’infinit / i no he après a començar-lo”. Un poema senzill en la forma, humil en l’expressió i filosofia en la càtedra de l’existència. Lliçó del fet de ser frontera, lliçó de la incapacitat de pensar i lliçó d’entendre els moments de l’existència en la seva globalitat infinita. Paraules del poema que conviden a pensar: acostumat, frontera, calor, escurçó, cansat, morir, infinit, pell, dona, estimar, oblidar.

“SILENCIS D’AHIR I DE DEMÀ”, de Josep Serra Busquets

 Persona molt arrelada a la terra, la seva poesia respira una profunda humanitat i un respecte exquisit a la natura. És una poesia de relacions, que comença dialogant amb el seu cor, continúa amb les persones que l’envolten i respira profund les essències dels boscos, rius, muntanyes i mars. El primer poema és tot una declaració d’intencions. Llegim:” T’he abraça’t. / Se m’ha esquinçat l’alè. / Necessitava sentir / el tacte de les teves mans / acaronant-me l’espatlla”. Palesa clarament la necessària coordinació entre el físic i el psíquic per gaudir en plenitud les emocions. Una caricia, una mirada, una encaixada són el truc a la porta del cor per sentir-se plenament persona en el gaudi emocinal. Josep Serra Busquets, ha trobat en la poesia poder viure l’etapa de la seva jubilació, es jubilà de mestre i amb la poesia continúa la vocació pedagògica de la seva vida. Si fins la jubilació la poesia havia estat companya de viatge, una vegada jubilat la poesia és el seu jo. I amb la poesia es retroba quan la vida li és esquiva, quan la solitud l’angoixa, quan l’angoixa física o psíquica el domina, perquè en tota situació de l’existència per negativa que sigui sempre s’hi amaga un signe de felicitat. Llegim aquest poema d’una persona solitària i sense amics. “Jugava amb el fum. / No era fumador, / només fumava en solitud. / Sempre hi anava sol / i a  la mateixa hora / a aquell bar de mala sort. / Demanava un café. / Bevia lentament. / L’acabava gairebé fred. / Només hi anava els dijous. / El cambrer hi era sol / i damunt la barra / aquell dia, sempre hi havia / un ram de flors.” En tots les situacions de la vida per adverses que siguin sempre si pot trobar una emoció que alegri la vida, “un ram de flors”. Són moltes les situacions de la nostra vida des de les més positives a les més negatives, i la recepta del poeta és:“ Només mirem-nos els ulls. Recordes com ens brillaven les ninetes / quan érem joves, només pensant en avui.” La poesia de Josep Serra Busquets és una lliçó de pedagogia de la vida amb un horitzó clar. I aquest horitzó sempre ens espera malgrat els maldecaps vingjuin d’on vinguin. Els pitjors són aquells que lliguen la llibertat. “Llibertat vigilada. / M’embolcalla un silenci sinistre / quan les armes vigilen els somriures.” I vinguin d’on vinguin els contratemps, sempre hi ha la clau de la tranquil·litat i la pau. “Besa’m. / Només els teus petons / porten alè de vida”. Clarament, l’amor és la clau de la convivència en pau. Per viure-la, és necessari ser persona digna.

(NOTA: els llibres que es presentin en aquesta secció els podreu trobar a l’ Imprempta-llibreria Farrès)

CINC ROSES BLANQUES

 

Pètals de roses blanques

són pàgines del llibre del cor.

Geloses, quan el sol les desperta,

escriuen en cada pètal un poema,

sentiments de tots els colors que el blanc integra,

i les papellones a plena llum del dia,

els llegeixen, els aprenen i els reciten.

La llum demana als ocells que els musiquin,

al vent que passegi llur perfum per boscos i jardíns,

i als dies de pluja a l’aigua

gaudir enamorada els batecs de cada lletra.

Les roses blanques del roser,

ballarines de músiques del cosmos dansen en teatres

sinfonies inspirades en passions de la vida,

creades per amor.

De bon matí, el meu roser alena roses blanques,

jo sóc el meu roser,

la rosa de la vista intueix en la llum, l’art de la vida,

la rosa de l’oída gaudeix amb compassos de passions,

la rosa del olfacte dóna vida, plaers de flors,

la rosa del gust saboreja regals de la terra,

la rosa del tacte agermana felictat humana.

Les roses blanques del meu roser em fan viure l’amor.

CATALUNYA, LA MEVA MARE

 

 

Catalunya, mare, t’estimo,

amb l’amor d’un avi molt gran,

d’un avi que de nen a pagès

jugava amb les eugues separant el gra de la palla,

i munyia les vaques.

Eren anys de guerra,

el nen no pensava en odis,

contemplant els seus ulls el brunzir de les bales.

No entenia perquè es matava la gent.

Catalunya, mare, encara soc aquell nen de pagès,

als meus noranta anys i escreix,

el meu cor de nen t’estima,

la guerra em va ensenyar la veritat de l’amor.

La casa de pagès dels avis i oncles

fou escola de pedagogia de donar la mà,

donar pa a qui tenia gana,

donar casa als perseguits,

parar taula a qui patia fam

i quina lliçó tan gran

ser generosos amb els perseguits, avui,

i demà amb els perseguidors.

L’avi que té més de noranta anys,

aprengué en temps de guerra a respectar la gent.

Catalunya, mare, fores tu el meu mestre,

pedagogs catalans de soca arrel,

pagesos que estimaven la natura.

Els camps, càtedres de filosofia d’estimar,

filosofia de la llibertat dels pobles.

La llavor sembrada en el camp de la infantesa

no l’ofeguen les lliçons dels guanyadors de la guerra.

Catalunya, mare, t’estimo,

durant vuitanta anys han intentat separar-me de tu,

vuitanta anys que encara m’han fet més fill teu.

Catalunya, mare, les guerres t’han fet esclava,

tres segles no han  esclavitzat el teu cor,

la teva llibertat és la meva.

Lliure camino per la terra que la història et va donar,

la teva dansa, la sardana, és ball de germanor,

germanor que ensenya viure en pau amb tots els pobles.

Montserrat i el Montseny, muntanyes d’esperit i de treball,

el català, llengua de diàleg solidari i germana.

Catalunya pensa, treballa, escriu, crea l’art i respecta,

la força de la seva llibertat,

Llibertat que la política li nega

i tu, Mare, nació esclava, germana de les nacions del mon

has ensenyat als teus fills i filles a ser lliures estimant.

Catalunya, el teu amor em fa lliure.

CAP ON CAMINES ESPANYA?

El mar i les muntanyes dibuixen la teva imatge,

navegar i volar et conviden a ser,

i t’arrossegues per camins de ferro.

El missatge del teu futur és la paraula i la idea,

ni paraula, ni idea dissenyen el teu jo.

És trista la imatge que es contempla

i les estrelles ploren.

Espanya, erres el camí del teu futur.

Penses que ets gran i ets molt petita,

la grandesa la viuen les persones humils

i té un nom dignitat.

No tota la teva gent la porta escrita en el seu cor,

només els més pobres, els que més estimen.

Pobra, Espanya,

aquells que et diuen que ets gran et fan petita,

i les estrelles admiren dignitat en els humils.

Espanya, si vol ser gran,

la Verge, que és mare i tens per patrona

t’ènsenya el camí,

no és de ferro, és d’amor.

BON DIA

 

La foscor de la nit ha despertat els somnis,

somnis que reben el bon dia de l’albada,

la llum, vivència i àngel protector,

activa les facultats psíquiques i físiques dels humans,

idees, passions i fets texeixen l’obra d’art de la vida.

Bon dia, renovada il·lusió de llibertat,

bon dia, esperança de fer el cim de la muntanya del desig,

bon dia, a l’amor que vol ser el meu.

La imatge de la humanitat,

retratada en cada persona amb el bon dia

enllaça somnis amb el desig,

grimpa la muntanya de l’eternitat,

beu en la font de la immoratlitat,

i de la petitesa del jo en fa grandesa en el futur infinit.

Bon dia,

Bon, valora l’amor,

Dia, il·lumina el camí,

jo, receptor,

modelo la imatge del meu futur etern.

Bon dia, humanitat.

PAISATGE

 En un fràgil i senzill equilibri de l’art,

el paisatge, pacient,

vol compartir presència fonent el temps

dins l’atenció de la meva mirada.

El meu silenci sap que la llum, atrevida,

rellegeix l’eternitat que reposa

més enllà d’un petit bri d’herba.

Puc desfer-me del desfici atrafegat del vent

 el seu indiscret i vell missatge;

sé que fins i tot la pols que remou

i s’aferra a les meves paraules,

s’avindrà a rimar a l’ampit dels meus sentits.

El límit és voler posseir-ne l’encant

posant-li ulls al desig.

Beneir-lo és viure’l!

El poema naixerà

                            com un color més del paisatge.

 

Joan Palau, del seu llibre TOCAT D’ÀNIMA

 

La natura és dialogant i quan se n’adona que un humà retrata en la seva mirada un paisatge, conversa admirant la fotografia artística en la sala d’art de l’ull d’un poeta. Joan Palau amb la seva poesia dirigeix una sala d’art de les meravelles naturals. Escolta la lectura com la llum gaudeix del diàleg amb les criatures més petites, un bri d’herba que en la seva petitesa s’hi reflexa la immensitat infinita, meravella d’obra d’art. Un artista de la paraula ho intueix, ho gaudeix i s’ho fa seu. Un bri d’herba cantant a la humanitat les excel·lències del món etern. I en la contemplació del poeta s’hi afegeix la curiositat del vent, s’hi apropa manifestant il·lusió de compartir amb els humans la sensibilitat que s’amaga en la pols que entorpeix la visió, entorpiment que el poeta transforma en diàleg. En el silenci del poeta, artista de la paraula que modela obres d’art de la natura, comparteix les paraules de la llum i el vent en el desig contemplatiu que el porta a viure l’art, que és la bellesa  dels colors del paisatge en la pintura penjada en la retina dels ulls del poeta. Joan Palau no és només un poeta enamorat de la natura, és un artista encisat pels colors en les definicions de l’estructura d’un paisatge. La vida d’un poeta convida a visitar les obres d’art dels paisatges amb la  llum del seu art i les carícies del vent que les fan estimar.