No és pas del cos tan sols, aquesta dansa
que et porta a dar les mans a gent mai vista.
No és pas del cos, quan guaites l’esperança,
enllà de l’ull i de la veu més trista
que lluiten per malmetre la rondalla
viscuda per un poble sardanista,
damunt el fred punyent d’una rialla.
No és pas del cos tan sols; és de l’esperit
que mira amunt, somriu, estima i balla.
Per aixó no entenen el teu pas, neguit
d’un món que es fa vell i que perdura
com una llum manyaga de la nit.
D’aquesta nit, de pell tan aspra i dura,
sense un racó, on pugui ser niuada
l’amor seré de l’ànima més pura.
Passaren les diades de l’era assolellada,
amb els porrons de vi i el cant de la tenora
i els vells que ballen, junts amb la mainada,
l’airós batec d’aquesta dansa que ara plora.
Passaren la cançó del flabiol
i el salt ardent que feien tots alhora,
i aquell dar-se les mans, mirant al sol,
i aquell amor nascut damunt la terra,
que els feia tots germans a l’hora de dar el vol
per l’aspre caminet a dalt la serra
o pel camí suau de vora el riu.
Passa l’amor. Soroll es feu de guerra.
Però encara una estrella somriu
en el miracle brut de cada dia.
Encara hi resta vida dins el niu
d’un poble que treballa i que somnia,
d’un poble que no es cansa de la lluita,
d’un poble que trontolla i no canvia
quan l’aspre de la pols, a correcuita,
intenta terbolir-li l’esperança
de la flor i l’amor de nova fruita.
No ha mort encara, aquesta ardida dansa
que parla de l’amor, quan l’odi espera
emprendre l’escomesa, amb greu frisança,
d’un món que quasi és seu i que es fa enrera
perqué no sap de l’ull que mira enlaire
ni de la veu que és dolça i és sincera.
Encara no has mort, novell dansanire,
que heredes de l’antic, fresca embranzida
d’un ball, fet de carn, divina flaire.
Per’xo l’amor avui ha fet florida
a dins el cor del món amb nova ufana:
perquè quan balles, home, neix la Vida
del salt antic i nou de la sardana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada