L'objectiu d'aquest blog és una passejada cultural pel món de la poesia i del teatre i conèixer la creativitat poètica de casa nostra.

dissabte, 4 de desembre de 2021

APRENC

 



 La llum del dia em desvetlla,

desitjo ser savi,

que m’ensenyarà la vida avui?

Escolta,

em diu el meu cor,

                                                     la saviesa la dona la fe en l’altre,

la humilitat,

obrir els ulls i observar.

la natura em parla,

aprèn del sol i la lluna,

de la fauna i la flora,

de les muntanyes i els mars

i sobre tot

aprèn del humans.

Aprenc de bon matí

la lliçó de l’univers,

la primera em diu és estimar,

estimar la humanitat,

estimar la natura,

i per damunt de tot,

estimar el Creador de l’univers.

Si estimes, seràs savi.

divendres, 3 de desembre de 2021

LLEGIR EN LA MEVA MENT LA HISTÒRIA

 


El pensament és el pedagog de la vida,

totes les persones si llegeixen el seu pensament

seran fites importants de la història.

Per què no tothom pensa?

Perquè hi ha homes que es creuen déus,

ells pensen pels altres.

Què pensen?

La manera amb la guerra de ser amos del món.

Sortosament existeixen persones que són persones,

són persones que pensen,

pensant redrecen amb sacrificis la història.

Llegint la meva ment sóc persona de la història que fa història.

Els polítics no són persones que fan història,

obliden que són persones,

i empresonen les que veritablement ho són.

Sóc jo un presoner d’aquests polítics.

La meva presó no té barrots de ferro,

té barrots-llei que volen prohibir-me pensar.

No tinc por a la presó,

sí em fa por perdre la capacitat de pensar.

Gràcies a Déu,

aquesta capacitat, els polítics no la poden empresonar.

Pensarè cada dia de la meva vida,

pensarè per la llibertat en pau de la humanitat.

Llegirè en la meva ment la història.

JOVENESA EN UN AVI DE NORANTA ANYS

 

Gaudeixo llegint poesia. Soc un avi de noranta dos anys i em sento jove, però els anys passen marcant una estela que pot ser la meva. En aquesta estela, un poema de Joan Margarit ha esdevingut una estrella que il·lumina el meu ahir. El faig meu: “ES PERD EL CAMÍ”: “No tinguis pietat del que has estat,/ perquè la pietat és massa breu:/ no dona temps a construir-hi res. / De nit, en un petit aeroport,/ veus com un avió s’està enlairant./ Va perdent el senyal./Sents el convenciment que estàs vivint / una anys sense esperances que ja son / els més feliços de la teva vida./ Hi ha una altra poesia, hi /serà sempre,/ com hi ha una altra música./ La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.” Tanco el llibre, acluco els ulls i contemplo el meu interior. Recolzo els colzes sobre la taula. Imagino l’avió que s’enlaira i es va perdent de vista. Imagino que soc aquest avió d’un petit port i em vaig perdent de vista en el vol de la meva existència. Em vull consolar amb la meva estela. Entro a una nova jovenesa amb la música d’una nova poesia que no puc escoltar. L’escolten els altres que miren el meu estel i escolten la seva música. No tinc pietat del que he estat, és irrepetible. Voldria saber valorar la seva nova música i poesia. De veritat no el puc tornar a viure. El vull continuar. M’agrada escriure poesia i que altres li posin música. L’estela dels records il·lumina l’estela de la bellesa. Soc bell i em sento jove. Com és la nova joventut? Vaig escriure un poema, titulat LA CANÇÓ DEL PARE. El recordo: “La mare t’estima,/el pare t’adora,/ guarit pel bon Déu / pujaràs muntanyes,/ i et faràs gran./ La mare i el pare / et gronxen i  mimen./ Fet el miracle / ens donarem les mans,/ i caminarem plegats / pujarem la muntanya del cel./ Seràs feliç, fillet nostre,/ l’amor del pare i la mare / serà la teva força./ Quan la mare i el pare / des del cel  contemplin / la teva imatge de fill de Déu / serà el nostre orgull./Fillet, Déu t’estima,/ t’estima amb el pare i la mare”. Aquest poema marca els primers moments de l’estel. Vaig néixer invàlid amb peus de pinya. Quatre anys en mans del metge que va fer el miracle. I en la meva vida he pujat muntanyes. La més alta el Puig Pedrós, a la Cerdanya. Tenia vint-i-tres anys. El cim hem va ensenyar a gaudir la meravella de les muntanyes. El Puig Pedrós i el llac de Maranges em van convidar  sentir-me germà de la natura. Al bell cim de la muntanya vaig entendre que tots ens necessitem. En la meva estela, amb lletres d’or, el metge que va fer el miracle i l’àvia que cada dia em feia pedalar la màquina de cosir per enfortir els meus peus. La casa de pagès dels avis en els anys de la guerra incivil dibuixà en la meva ment l’obra d’art que hauria d’haver estat la meva vida. Em va gravar la idea que als meus noranta anys tinc de la política; va marcar trenta anys de religiós dedicat a l’ensenyament; va modelar la meva vida en democràcia; va orientar el meu amor a les lletres i sobre tot m’obrí els ulls del que significa la independència del meu país. Hi penso molt en la meva edat de vellesa que em fa entendre la bellesa del ser humà. Els tres anys de la guerra van marcar el meu futur. Els avis i familiars eren molt religiosos i en temps de guerra, els dilluns s’hi celebrava l’Eucaristia, la llavor que l’avia i la tia van fer créixer fins portar-me al seminari. Comandaments de l’exercit roig i del nacional, instal·lats a casa una setmana els primers i la següent els altres van imprimir en el meu interior el mal de la política pel poc respecte que tenien als soldats com a persones i a les persones que els hi donaven hostatge. Un exemple que no em puc treure del cap. Dos soldats negres volien omplir les seves cantimplores en l’aixeta d’aigua de la cisterna. Un oficial que es trobava en l’indret no els hi va permetre i els envià a omplir-la en el desaigua del safareig.  Recordar-ho em fa pensar que els nacionals de la guerra son els partits polítics del govern de la democràcia. Un altre exemple. A l’hora de dinar, els comandaments d’un i altre exèrcit no estalviaven la carn i cap dels dos van oferir-ne un tall als nens de la casa. I a fora, els soldats, unes cullerades d’aigua amb quatre cigrons. No calen comparances, son prou evidents. Jo, avi avui, aquell any tenia sis anys.

Els anys de la guerra i el primers d’un cop acabada, la gent passava molta gana. Els diumenges eren moltes les persones que s’apropaven a la casa dels avis a omplir el cistell per passar la setmana. Algunes demanaven permís per omplir un sac de naps, que volien pagar. L’oncle els deia que anessin al camp, l’omplissin sense malmetre cap fruit i quan li preguntaven què valia, responia, avui sou vosaltres, demà puc ser jo que us ho demani. Ompliu el sac, ja està pagat. Una bona llavor per fer-me aprendre a estimar als altres, principalment als més necessitats.

Els avis i els oncles foren mestres de la meva vida. El plaer d’haver après les lliçons d’una casa de pagès em fa sentir més humà, quan sembla que la meva etapa em demana repòs.

Tenia dotze anys quan vaig començar l’etapa religiosa de la meva vida d’uns trenta anys de durada. En aquests trenta anys la poesia, l’esport i la filosofia foren fonamentals, encara que sembli mentida, amb domini de l’esport. Em va fer guanyar tres medalles. La d’argent de la Federació Catalana de Patinatge de gel, la de bronze al mèrit esportiu escolar de l’Ajuntament de Barcelona que vaig rebre de la ma del Sr. Samaranch i una altra d’argent de la Federació Catalana d’Handbol. L’ esport m’impactà amb molta força per la seva capacitat pedagògica. De fet la meva dedicació sempre fou en el camp escolar.

La poesia i la filosofia les demanava el meu ADN. La filosofia, que és l’amor a la saviesa m’ha demostrat el sentit de la llibertat humana que és el dret a equivocar-se. La intel·ligència i la racionalitat són facultats humanes per reaccionar si descobreixes l’error per arribar a la veritat. I seguint aquesta idea l’avi de noranta anys pensa que cal dialogar amb els pensadors de tots els temps perquè  la diversitat d’idees és fonamental per a la convivència. No he oblidat el que ens va dir un professor sacerdot en la classe d’història: el comunisme serà recordat pel seu missatge que influirà en la història. Dos fets en la història tenen el mateix sentit, acostumo a dir: si Franco hagués estat rus i Stalin espanyol, la història hauria estat la mateixa a Rússia i a Espanya. La història m’ha portat a valorar la política i a defensar la llibertat dels pobles. I aquest concepte de la política la meva poesia també el viu. Referent a la relació d’Espanya amb Catalunya en el poemari CATALUNYA, MARE TÈSTIMO hi vaig incloure aquest poema: CAP ON CAMINES ESPANYA? “El mar i les muntanyes dibuixen la teva imatge / navegar i volar et conviden a ser,/ i t’arrossegues per camins de ferro./El missatge del teu futur és la paraula i la idea,/ ni paraula, ni idea dissenyen el teu jo. /És trista la imatge que es , contempla / i les estrelles ploren. /Espanya, erres el camí del teu futur./ Penses que ets gran i ets molt petita,/la grandesa la viuen les persones humils,/ i té un nom, dignitat./ No tota la teva gent la porta escrita al seu cor,/només els més pobres, els que més estimen./ Pobra, Espanya,/ aquells que et diuen que ets gran et fan petita,/ i les estrelles admiren la dignitat en els humils./ Espanya, si vols ser gran,/ la Verge, que és mare i la tens per patrona / t’ensenya el camí, /no és de ferro, és d’amor.”

Una breu filosofia del meu sentit polític. Vaig intentar militar en dos partits polítics catalans, però fou curta la meva militància. El meu pensament no quadrava amb  el dels dos partits. No em pregunteu el nom.

Els anys dedicat a l’ensenyament em menaren al pensament polític per defensar els drets i deures de la dignitat de les persones. I en l’arrelament d’aquest pensament i va col·laborar en gran manera l’esport. En aquells anys, sortosament superats, en els que l’esport era un contrari a l’estudi, jo defensava que sense intel·ligència no es podia ser un bon esportista. I la història ha demostrat que l’esport és un gran aliat de la intel·ligència i l’afavoreix. L’esport és un factor pedagògic de la convivència humana. Un fet. Un jugador del meu equip de futbol va cometre una falta greu que l’àrbitre no va sancionar. Amb un crit, aturo el joc, i el trec del camp. L’àrbitre em va donar la raó. Al pròxim partit, l’àrbitre de torn, el va felicitar pel seu correcte comportament. En l’actualitat és un ciutadà honrat i molt amic. En els nostres anys vint del segle XXI, continuo estimant l’esport però no puc acceptar la manipulació que la gran economia en fa. No és pedagog sinó un creador de grans diferències socials. Un exemple més de la urgència que pateix la humanitat d’una nova era defensora dels drets humans.

Amb la jubilació, la darrera etapa de la meva vida em convida a reflexionar com he viscut i perquè. El com l’accepto però el perquè no el sé explicar. Hi ha pel mig molta casualitat. En un curset sobre l’evangelista Sant Marc i el filòsof Nietzsche el conductor ens parla de la sort i ens va dir: a la nit, abans d’anar a dormir, feu una examen sobre el que heu fet durant el dia preguntant el perquè i us trobareu  sense resposta. La sort, la casualitat  hi juga fort en la nostra vida. He escrit al principi que vaig néixer invàlid i la sort hi va jugar un paper important. No em va curar però em va obrir el camí. El meu pare i un oncle acabaven  de ser pares i al coincidir en el mercat de Vic, mentre ho comentaven una senyora gran que passava pel seu costat, es va aturar i els hi va dir: veniu a casa i coneixereu el meu fill que va néixer esgarrat com he sentit que dèieu. El van saludar i la seva mare els va donar l’adreça del metge de Barcelona que el va operar. El mateix va fer el miracle perquè jo pogués caminar. No sempre és fàcil trobar la solució del problema. La natura té cops amagats.

Superats els noranta anys m’agrada reviure els temps passats i aquesta satisfacció em va fer escriure un poemari sobre la meva infantesa, titulat CAMINS D’INFANTESA D’UN NEN DE PAGÈS i el darrer poema ho confirma, dient: he arribat als noranta anys / i encara soc / aquell nen de pagès.

És en aquest temps de reflexió quan l’escriure omple més els dies de la meva vida. Quan escric tinc la sensació que dialogo sentint-me més realitzat. Escriure serà l’epíleg de la meva vida. Visc la germanor universal allargant la mà a tothom en el meu interior pensant quina pot ser la meva aportació a la convivència humana. I en aquesta reflexió l’evangeli és la veu de la meva consciència. I encara que el poemari ES PERD EL SENYAL de Joan Margarit fa pensar en l’arribada del silenci, el meu cor em diu que no calli i que la meva música la interpretin les meves paraules escrites. COCTEL DE L’AVI recorda en els seus poemes que els moments de la vida són brindis  que arriben amb l’ajuda de BUFA EL VENT escampant les alegries tornades a viure en les ESTONES AMB EL MEU SILENCI. Els títols dels meus poemaris son filosofia humana d’inspiració bíblica en GLOPS ERÒTICS DE SOSPIRS BÍBLICS que beuen en els llibres bíblics, igual que SON ELLES, dones bíbliques protagonistes de la història. La poesia em recorda la germanor amb la natura en EL MAR FA L’ULLET A LA FINESTRA i ELS ULLS DEL TEMPS PLOREN compartint la lliçó de la història que et porta a proclamar CATALUNYA, MARE T’ESTIMO.

El poema POESIA del llibre de Joan Margarit amb la metàfora d’una roca significant la vida, resumeix el meu pensament de la raó de ser. Llegim: “Com va ser per a Sísif, / la vida per a mi és aquesta roca./ La carrego i la duc a dalt de tot./Quan cau torno a buscar-la / i, agafant-la entre els braços,/ la pujo altra vegada./ És una forma d’esperança./ Penso que hauria estat més trist / si mai no hagués pogut pujar una roca / sense cap més motiu que per amor./ Portar-la per amor fins al més alt.”

-Avi, perdona’m. He imitat la teva forma d’escriure i volia donar-te una sorpresa. He passat moltes estones a la vora del foc escoltant-te i demanant-te anècdotes i moments de la teva vida. Avi, jo vull ser com tu, m’agrada escriure. He llegit tots els teus llibres. No et sap greu, veritat?

AVIVO

 



 Rego les plantes del jardí,

s’aviva el verd de les fulles

desitjant el petó dels llavis amics.

Els ulls retraten una flor,

el meu alè sospira

mentre una cadernera

en la rama d’una arbre,

refila.

Avivo la meva veu

i a duo amb l’ocell

li cantem al cel blau

cançons de plantes i flors.

Un ventet suau

acaricia  fulles verdes,

les plantes somien.

Aviven records i tendreses

despertant

poemes en fulles de plantes i flors,

regal del seu art.

Avivo la veu,

llegeixo versos en plantes i flors

i el vent s’emporta paraules,

convidant a l’àpat poètic de les estrellles.

LLOO

 



Les emocions humanes

desvetllen passions,

desitjos de ser,

sentir-se feliç.

Lloar a l’altre,

compartir moments,

defineix.

Lloo  paraules,

paraules germanes de l’existència,

paraules que agermanen.

Lloo la llum del dia i el silenci de la nit,

visc el moment passional d’estimar.

La lloança és respecte,

allargar la mà de germanor,

lloo perquè estimo.

dijous, 2 de desembre de 2021

POESIA I ESPORT EN LA MÍSTICA DE L’EXISTÈNCIA

 

Viure és la veritat en el temps i en l’espai d’una relació de l’ésser humà en la immensitat del cosmos. La vida esdevé un moviment condicionat per l’entorn en un temps determinat amb el desig d’un futur que el transcendeix. La transcendència en l’ésser humà es fa palesa en el desig. I el desig evidencia la presència d’un horitzó que enlluerna i fa diana en la ment. Crea una realitat que es vol palpar perquè il·lusiona però que no es toca però impacta. És una sensació que neix de l’entorn material que es vol veritat però no és temps sinó futur. Un futur difícil d’entendre i, a la vegada, alena esperances. Un alè que actua, marca i defineix la vida de les persones. Una sensació intocable que condiciona el programa existencial dels humans. La persona es mou en un ambient aliè però que embolcalla i orienta l’existència desprès del temps. Una continuïtat de la vida en la que el millorar és alenat pel ser total perfecte. Moure’s en aquesta sensació és la  mística. I la poesia i l’esport, quina funció hi juguen? La poesia és mística de la paraula i l’esport ho és del moviment. Paraula i moviment són els creadors de l’art humà del pensament i de l’art humà del cos. Pensament i cos gaudeixen del protagonisme necessari indispensable per crear l’art de la vida. La imatge artística de l’ésser humà necessita l’esperit i la matèria per crear l’escultura de la persona. Com més perfecta sigui la imatge de l’escultura més lluminós serà el parc escultural de la humanitat, un parc escultural amb escultures vives que parlen i es mouen. Quan la paraula és creativa, el moviment modelat pel sentiment esdevé escultor de la persona que parla i agermanats, paraula i moviment creen la imatge transcendent del ser humà. En la humanitat una rebel·lió femenina hi aporta la urgència creativa humana indispensable i la paraula i el moviment de les dones hi aporten la mística que l’escultura de la humanitat reclamava per la seva perfecció natural de projecció transcendent vers la perfecció total en la divinitat. En aquesta creativitat hi juguen un protagonisme indispensable les diferències en la vivència dels sentiments i moviments humans entre els homes i les dones, diferències que no exclouen sinó que agermanen perquè la imatge de la humanitat sigui globalment perfecta. La poesia i l’esport són valors de la llibertat convergents en la convivència que reclamen col·laboració en igualtat de drets en la diferència de capacitats creatives, diferències que no defineixen superioritats sinó agermanament en la igualtat de ser. Paraula i moviment que es diferencien en la forma però no en la qualitat creativa que defineix la solidaritat necessària de la diferència mare i pare. La veritat de la dona la defineix capacitat de ser mare, com la de l’home, la de ser pare. I aquesta diferència és bàsica des del naixement fins a la mort de cada persona. La mancança d’aquesta definició en l’exercici de la llibertat, la defineix la pobra creativitat poètica i artística de la paraula i moviment de l’home i de la dona. La imatge actual de la humanitat.

VAIG

 

 



 

Els cims alenen el meu esperit,

somio les seves mans que m’esperen,

jo vull ser un cim.

M’embogeix  la veu de les muntanyes,

dialogo amb elles,

em reciten els seus poemes

escrits amb lletres de neu.

Gaudir paraules blanques recitades pel vent

corona els poemes que dicta el meu cor,

mentre escolto musicats els versos

cantats pel sol,

confessant ser germans meus.

Muntanyes hi vaig,

contesta l’ànima meva,

començo l’ascensió.

Les pedres em fan petons,

les herbes afalaguen els peus,

i la neu, a prop del cim,

és blanca la teva vida ?,

demana.

No vaig tenir resposta.

Trepitja’m, diu la neu,

soc aigua i et rentaré,

seràs blanc.

Vaig trepitjar,

la neu m’acompanyà al cim.

dimecres, 1 de desembre de 2021

APLAUDEIXO

 



 El cor em batega amb força

aplaudint el silenci,

 la música de l’infinit

dels pobres que ploren i aplaudeixen Déu.

Acceptar ser pobre,

ciència el no saber,

filosofia del no ser,

il·lusió de la felicitat.

Amor de ser persona humil.

Aplaudeixo

l’ésser humà dormint sota un arbre,

resposta a l’orgullós que el fa fora del món,

escoltant una cançó musicada pel vent

mentre mans enlaire crida

Déu meu, jo t’estimo.

Aplaudeixo

la grandesa del sense sostre

que no vent la seva dignitat

no acceptant un llit de la indignitat.

Aplaudeixo

la humilitat del pidolaire,

rep una petita almoina,

i diu agraït

que Déu li pagui.

Aplaudeixo

les persones pobres i humils

 fent un petó al nen que els hi dona un mos de pa.

ANHELO

 


Estic boig per la saviesa,

que és?

on puc trobar-la?

com puc descobrir-la?

Em desesperen les errades,

m’horroritza caure

i anhelo, de tot cor, la veritat.

La meva,

aquella que m’ha de fer infinit.

L’evangeli em diu que he de ser infant,

sent infant serè savi?

Ser savi, em diuen, no és conèixer,

és saber fer-ne vida del coneixement.

Anhelo el coneixement de Déu.

El meu mestre fou crucificat,

i és Deu,

m’ho diu ell mateix.

i també que he de ser un infant.

Per què?

Per què tenen l’ànima neta.

Anhelo conèixer a Déu,

no soc un infant,

soc avi,

i Crist crucificat m’ensenya a creure en Déu.

He de morir estimant-lo infinitament.

Anhelo tornar a ser nen.

Quan mori, arribaré nen al cel

i seré savi.

dimarts, 30 de novembre de 2021

AGERMANO

 



 Sentir-me germà,

abraçada de l’univers d’emoció infinita,

fa viure

una cursa d’estrelles

amb arribada a l’infinit.

                                                     A l’alba, el sol dona el bon dia,

                                                      l’aigua serveix un got de vida,

                                                     i el llibre de la vida sobre la taula

                                                               espera l’escriptor.

                                                        Una oreneta em convida a volar,

                                                         germà, em diu, el cel blau,

                                                            llibre de l’existència,

                                                                       agermana,

                                                           llegeix amb mi, seràs feliç,

                                                          faràs el passeig de la teva vida.

                                                          L’oreneta, m’allarga les ales,

                                                                        volem,

                                                             agermanem, exclama.

                                                          El cel, auditori de la coral blava,

                                                    anima al cosmos a ser cançó dels germans.

                                                            Cantem, donem-nos les mans,

                                                                   la glòria ens espera.

                                            El Pare beneeix la sardana de l’univers agermanat.                                                         

ABEURO

 



 L’aigua, sentiment de l’amor còsmic,

convida al bes solidari,

enllaçant terra, aigua, aire i humanitat.

El bes és el foc de l’ànima

que afalaga la set de la terra.

La terra amb les seves fons i rius

abeura bous i vaques,

bèsties amigues dels humans,

com els cavalls i les eugues.

Nen, abeurava l’euga mansa,

joguina dels petits de la casa.

Regar les plantes, altre forma d’abeurar,

vasos d’aigua a la finestra,

resposta al cant dels ocells

que en l’hort tenen habitatge.

Abeuro la fauna i la flora,

també la terra,

perquè com els humans

són, també, criatures de Déu.

AJUDO

 



Demostració de convivència global,

tothom és necessari,

ningú imprescindible,

la germanor és llei.

No soc humà si ajudo a caure,

no soc persona si no allargo la mà,

soc rebuig si ser egoista és el meu jo.

Ajudo,

quan amb un somriure parlo a qui m’odia,

quan allargo la mà a l’estès a terra,

quan dono pa a qui té gana,

quan aconsello a qui no sap que fer,

quan plorant m’abracen demanant perdó,

i la meva resposta és un petó.

Ajudo,

si de veritat soc imatge de Déu.

dilluns, 29 de novembre de 2021

ALENO

 



 Passejo al bell mig del bosc

respiro

sento els sospirs dels arbres;

les fulles es vanten dels seus besos,

els meus llavis desitgen el seu alè.

L’herba verda,

senzilla trona d’una alzina,

em brinda la seva suavitat per seient,

m’assec,

els braços enlaire demanen una abraçada.

Estirat boca terrosa

la frescor de l’herba esdevé somriure,

i alena la boca a tastar-la.

Les fulles polsen les cordes del vent,

                                                  les veus del bosc entonen

mentre un petit núvol m’acarona

i un ocell solista canta,

aleno que estimes la natura.

M’aixeco,

abraço l’arbre,

aleno el seu aire,

i amb la coral del bosc

canto la cançó del seu amor,

alè universal de la vida.

diumenge, 28 de novembre de 2021

ADORO

 



Les belleses de la natura alenen l’amistat,

les plantes i les flors

conviden el meu jo a ser una flor,

a ser una planta del seu jardí.

Admiro i sento la seva invitació,

una sensació d’adoració.

Els ocells amb les seves refilades,

saltant de branca en branca dels arbres del món

em conviden a cantar en la coral de la natura.

M’alenen a adorar la música del món.

Fonts, rius, mars i oceans,

corals de l’aigua

m’allarguen la mà,

em volen adorador.

 Aigua, aire, flora i fauna

em volem company en les seves plegaries,

volen que donant-nos les mans

agenollats davant l’altar de l’univers

adorem al Creador.

Jo adoro a Déu

les veus del cosmos

hi volen la meva.

dissabte, 27 de novembre de 2021

ABRAÇO

 


 

Un neguit jugava entre llençols,

difícil tancar el ulls,

el meu cos no entenia el silenci.

Només m’acompanyava un desig,

demà.

M’esperava una dolça abraçada,

l’abraçada d’un amor de somni.

El somni que em nega el repòs.

Abraçar-me amb l’amor.

La claror de l’alba m’avisa,

em vesteixo,

l’esperança d’una il·lusió m’empeny,

el mirall em diu

surt al carrer, fas força goig.

Obro la porta,

la llum em fa un petó,

m’acarona,

exclama:

abraça la vida.

divendres, 26 de novembre de 2021

TRIO



Passejo silenciós al bell mig del bosc.

La tarda, pacífica.

ni riu, ni plora,

medita,

em convida a pensar.

Carícies suaus d’un ventet somrient

m’acaronen recolzat en la tija d’un roure.

Vols de pardals ventegen les fulles,

 escolta, em diu,

l’herba que em rodeja,

tria.

M’aixeco i danso la sardana del bosc.

                                                     Les mans encaixen airoses,

                                                                        trio

                                                              la música del vent.


dimecres, 24 de novembre de 2021

ENYORO

 



  La vellesa és temps de records,

records d’entendre el meu jo.

Recordo la meva orfenesa,

orfe de mare,

enyoro la tendresa dels petons de mare,

malgrat no en recordo.

Enyoro els anys d’ infantesa,

expliquen el meu procés de  la història.

Enyorar recordant l’ahir

alena sentiments de fer el cim,

dalt del cim acomiades la història.

S’ha finit el camí natural,

enyoro entrar digne al camí celestial.

No enyoro ser ric,

és millor viure pobre i estimar.

Enyoro la veritat el desig de ser sant.

dimarts, 23 de novembre de 2021

ESTIMO

                                                                             

A l’hivern el fred pinta blanc l’amor,

més blanc que la neu de les muntanyes,

i l’esquiador,  quan  cau, li fa un petó.

L’amor no es gela,

esdevé àngel guardià del cor.

La neu acarona els colors de la vida,

primavera, estiu i tardor,

a l’hivern celebren la sardana dels colors.

La primavera estima l’esperança,

color verd;

l’estiu alena l’esforç i el sacrifici,

la força del vermell;

la tardor juga amb les fulles dels arbres,

dansa del color marró.

Al cim de la muntanya de l’amor

primavera, estiu, tardor, hivern

dansen la sardana de la vida,

els humans que estimen es donen les mans.

 

diumenge, 21 de novembre de 2021

PENSO

 


El ulls beuen imatges,

les orelles escolten sons,

la ment ordena idees,

i el cervell humà encén el foc.

L’ésser humà

obre de bon matí la finestra,

llum i vent encenen el ble,

el pensament ordena els moviments de la vida.

Els batecs del cor tenen cura del foc

entre els humans condimenten programes.

Sons, imatges, moviments i sentiments,

productes que omplen el cel blau,

esdevenen aliments de la vida,

artistes cuinen imatges, dibuixos, escultures,

poetes reciten poemes,

científics alimenten el futur,

treballadors conreen els camps.

Jo penso dona vida a cada instant de la història.

dijous, 18 de novembre de 2021

ESCOLTO..

 


La llum del dia em parla,

l’escolto,

tanco els ulls, és hivern,

l’hivern em saluda,

no em miris, sent l’escalf.

Silenci fosc,

emoció interna,

passió parla.

La terra em convida,

doblo els genolls,

plego les mans,

assegut voltat de pedres,

medito.

La llum hivernal resa amb mi,

Pare nostre que esteu en el cel.

La creació és casa meva,

la llum m’allarga la mà

amb el bes de germanor

mentre em diu

en l’univers  som germans.

dilluns, 15 de novembre de 2021

…I LA POLS ES VA FER CARN!


 No és pas del cos tan sols, aquesta dansa

que et porta a dar les mans a gent mai vista.

No és pas del cos, quan guaites l’esperança,

enllà de l’ull i de la veu més trista

que lluiten per malmetre la rondalla

viscuda per un poble sardanista,

damunt el fred punyent d’una rialla.

No és pas del cos tan sols; és de l’esperit

que mira amunt, somriu, estima i balla.

Per aixó no entenen el teu pas, neguit

d’un món que es fa vell i que perdura

com una llum manyaga de la nit.

D’aquesta nit, de pell tan aspra i dura,

sense un racó, on pugui ser niuada

l’amor seré de l’ànima més pura.

Passaren les diades de l’era assolellada,

amb els porrons de vi i el cant de la tenora

i els vells que ballen, junts amb la mainada,

l’airós batec d’aquesta dansa que ara plora.

Passaren la cançó del flabiol

i el salt ardent que feien tots alhora,

i aquell dar-se les mans, mirant al sol,

i aquell amor nascut damunt la terra,

que els feia tots germans a l’hora de dar el vol

per l’aspre caminet a dalt la serra

o pel camí suau de vora el riu.

Passa l’amor. Soroll es feu de guerra.

Però encara una estrella somriu

en el miracle brut de cada dia.

Encara hi resta vida dins el niu

d’un poble que treballa i que somnia,

d’un poble que no es cansa de la lluita,

d’un poble que trontolla i no canvia

quan l’aspre de la pols, a correcuita,

intenta terbolir-li l’esperança

de la flor i l’amor de nova fruita.

No ha mort encara, aquesta ardida dansa

que parla de l’amor, quan l’odi espera

emprendre l’escomesa, amb greu frisança,

d’un món que quasi és seu i que es fa enrera

perqué no sap de l’ull que mira enlaire

ni de la veu que és dolça i és sincera.

Encara no has mort, novell dansanire,

que heredes de l’antic, fresca embranzida

d’un ball, fet de carn, divina flaire.

Per’xo l’amor avui ha fet florida

a dins el cor del món amb nova ufana:

perquè quan balles, home, neix la Vida

del salt antic i nou de la sardana.