L’amic Xavier Roig em convida a meditar assegut a la platja,
sentint-me vaixell que amb la veu de les ones del mar m’endinsa en la
immensitat i em diu a l’oída, la immensitat del mar és molt afagaladora però hi
ha un altra immmensitat que l’horitzó et fa albirar,la immensitat del més enllà
de la vida. És una gran escola la platja. FE FERRÉ ens obre els ulls amb
senzillesa que ens porta a rebelar-nos. “Respiro / i és un acte de rebel·lia./ Per
què parteix de l’impuls de saber-me viva” i a les hores la vida esdevé un foc
interior que dirigeix la rebel·lió i omple de dignitat la persona. Saber viure
és una lliçó que ens dona el mar amb la seva platja i les seves barques, sobre
tot les humanes. I en aquesta rebelió que demana la vda BEP D’UTXÍ ens ensenya
un gran mestre de la vida, quan aquesta es mou en la pobresa però la persona és
humanament digna i ho manifesta amb “ pas ferm no obstant, i un somriure als
llavis”, un somriure ple de “tot alló que duu als honmes a ser savis”. Però ser
savi ho palesa quan el nostre jo és feliç amb la lliçó apresa de la vida s’ ha esdevingut
digne. “Orfe d’havers, un d’hisendes,/ ubèrrim però, d’il·lusions i somnis/ que
encabeix ditjós a les butxaques”. I RIERA ALBÓ PAU-MARC ens ensenya què s’ha de
fer per assolir la felicitat, “no hi ha res mès fàcil / d’omplir / que de llum,
l’espai / quan s’ha fet neteja”. I en el treball que suposa hi trobem el consol
perquè “no hi ha mal que per sempre duri”. Netejar-nos del mal, saber trobar la
felicitat en la nostra veritat particular i seguir els consells de la rebeldia de l’ànima ens
porta al goig de la immensitat del mar de la vida amb el cel blau infinit. L’art
i la poesia ens menen a ser persones.
L'objectiu d'aquest blog és una passejada cultural pel món de la poesia i del teatre i conèixer la creativitat poètica de casa nostra.
dimecres, 29 d’agost del 2018
dilluns, 27 d’agost del 2018
AMB POESIA SÓC MÉS LLIURE
L’expressió poètica d’una
persona, comunicada amb la mirada, és la definició de la intensitat i el poder
de la seva llibertat. Per què la poesia transcendeixi les idees, necessita les emocions
i passions que capta la mirada i conserva en el silenci interior. Una paraula
acompanyada d’una mirada penetrant i
d’un batec del cor converteix el mirar de l’altre en desig i en gaudi que
embollcalla la idea. El meu amic Josep Lleixà ens fa saber que el poeta mai
està sol, amb aquest haikú:”Jo no estic sol / perquè sempre hi ets tu / en
somnis íntims.” Quina millor intimitat quan la teva amiga o amic són ells
mateixos poesia. Hi ha moments en l’existència dels que són poesia que els hi
sembla que veuen visions per la força amb que la natura tramet silenci als seus
il·lusionats missatges. Sóc amic de buscar exemples en l’atzar i he clikat en
la pàgina del meu amic, Bep perdona, i m’he trobat amb aquesta joia: “
Cristallets de Lluna plena / que devallen fent pampallugues / com a fina pluja
de fulles / amarades d’aigualera. / Cristallets de vidre d’estrella / que com
barca marinera / solquen l’ona joganera / en els oceans del firmament. / Res de
res, tot invenció poética/ Però vet aquí
que la vida ens sorpren / i vola al vent (sense ales) / i parlen les mirades
(sense veu),/ i s’escau així que la veu / es feta de cristallets d’aigua neta”.
Qué són els cristallets d’aigua neta sinò pura poesia de la natura que
s’apodera del cor de les persones? Llegir poemes, que són pluja per a l’inspiració
de persones enamorades de la bellesa de la natura, s’esdevé un éxtasi
transportador a l’infinit del desig més universal que es defineix per
felicitat. El meu amic i parent Swami Satyananda, en el seu llibre MAUNA (La
enseñanza del silencio) hi reprodueix aquest poema de la poeta hindú Prema
Panduranga, sobre les excelències del
silenci, que és el millor ambient de la poesia. Diu: “El habla necesita
compañía, el silencio necesita soledad. / El habla quiere conquistar a los
demás, el silencio quiere conquistarte a ti mismo./ El habla crea amigos i
enemigos, el silencio és amigo de todos./ El habla necesita respeto, el
silencio tiene ya este respeto./ El habla està relacionada con la tierra, el
silencio és trascendente. / El habla educa, el silencio exalta. / El habla
tiene limitaciones, el silencio es ilimitado. / El habla necesita esfuerzo, el
silencio mucho más. / El habla és humana, el silencio es divino./ Mentras
hablas te oyen otras criaturas, en silencio puedes oir al Creador, El silencio
te lleva a la quietud de la mente, luego a la introspección, a la purificación,
y finalmente, a la liberación.” La poesia és el silenci de les paraules que en
l’interior de l’ànima esdevenen llibertat infinita.
VALOR POLÍTIC DEL COLOR GROC
En el jardí
del meu cor,
una rosa de
color groc plora i somriu.
El groc, riquesa
de l’esperit,
pobresa dels
polítics del poder.
La veu de la
gent omple la rosa d’entusiasme,
el color
groc és companyia de l’amor.
L’amor de
color vermell,
company en
l’arc de Sant Martí,
la il·lusió
de color verd germá en el mateix arc,
vermell,
verd i groc són l’esperança d’un poble,
groc i
vermell en la seva bandera,
verd, la
força del vent que l’oneja cel enlaire,
tres colors,
esperit d’un poble,
il·lusionat,
esperançat i ric el cor,
Catalunya.
El color
groc de Catalunya en els seus ulls llagrimeja,
està trist,
Espanya ha
traït la germanor,
ha traït el
groc en el futur del nou estat.
El groc
somriu,
els colors
de la bandera de l’estat nou,
groc i
vermell,
onejaran
triomfants en el cel de les estrelles.
diumenge, 26 d’agost del 2018
L'esport de la vida
Superar els
entrebancs és llibertat
L’esportista
entrena les seves facultats,
prepara el
seu cos,
conrea la
ment,
i l’espai de
joc el convida a ser lliure.
Lliure en la
técnica,
lliure en la
táctica,
lliure quan
guanya i quan perd.
La llibertat
rau en trobar-se ell mateix quan juga.
La vida és
un partit curull d’obstacles,
la ment ens
fa lliures mentre pensem com evitar-los,
el pensament
ens fa lliures quan ens ensenya a superar-los,
el cor ens
fa lliures quan gaudeix les emocions del partit,
l’enteniment
ens fa lliures quan ens demostra perquè guanyem o perdem,
la veritat
ens fa lliures quan el joc és el meu jo,
l’amor ens
fa lliures quan perdent o guanyant abracem el contrari.
La llibertat
és el meu jo si no perdo la il·lussió de jugar
l’esport de
la vida.
dissabte, 25 d’agost del 2018
Ser petit, però infinit
La llibertat
no té fronteres,
és,
el seu camí
viu esperit d’indefinit,
la pancarta
d’arribada proclama
entrada a
l’infinit.
L’esperit de
Catalunya camina,
passos curts
d’intensitat immensa,
són lliçons
pels passos llargs massa febles,
que no
avancenn, ni superen,
es queden,
no poden
aturar els passos curts,
caminen amb
desig de llibertat.
El desig
intel·ligent d’un poble és invencible,
la seva
meta, la independència,
la seva
independència la pau de convivència universal.
divendres, 24 d’agost del 2018
SER FELIÇ SENTINT-SE ESCLAU
La llibertat
no és un regal,
un do de
vida,
ningú la pot
encadenar.
Quan la llei
és música de guerra,
em sento
soldat de pau.
Quan
l’enemic em vol veure mort,
li regalo un
alè de vida.
Quan el més
fort m’encadena,
li dóno gràcies
per emmarcar els meus drets.
La llibertat
és el foc encès del meu cor,
amb els seus
batecs em diu que sóc.
Jo sóc jo a
la presó i entre la gent,
jo sóc jo,
malalt i sa,
jo sóc jo,
odiat o estimat.
jo sóc jo,
una pinzellada del món global,
Lliure o esclau,
la meva
llibertat me l’ha donat Déu.
Jesús va ser
lliure clavat a la creu.
dimarts, 21 d’agost del 2018
ATURADES EN EL MEU PASSEIG
Llegir un poema és per a mi una aturada en la meva vida per
reflexionar el seu missatge enriquint la meva cultura al conèixer alló que sent
la gent i ho tramet. Llegir un llibre és una visita a domicili en la que amb un
diàleg virtual els altres em parlen i dialoguen compartint idees i passions.
Les aturades d’avui corresponen al meu passeig per facebook i m’he aturat a
reflexionar sobre els quatre primers poemes que la xarxa m’ha ofert. Curosament
força amics personals m’alliçonen amb els seus poemes i els tres primers que
m’han aturat en el meu caminar ho són.
BEP D’UTXÍ ha publicat
un poema quins primers versos ens diuen:” Queda una bona ganyada / a la popa de
la corbeta / i un trau august com un afrau / entre el tercer i el segon pont de
sotacoberta”. Un viatge mariner de no massa bons auguris ni per a la nau, ni
per als mariners, metaforitzant l’existència humana. Però el no desanimar-se i
continuar remant la recerca acaba triomfant amb la presència d’una referència
natural, en el poema “un llabós de kètnia” que fa endevinar a la llunyania un
port per poder amarrar la corbeta, el vaixell de la vida navegant el mar de
l’existència.
FE FERRÈ FERRATER,
psicóloga i poeta, coneixedora dels camins de la vida i dels problemes
de les malalties, ha escrit aquests versos:”Va ser un silenci / que es va
enganxar sota la pell / i va romandre quiet / com un espai tancat entre les
cel·lules”. El cos humà és un espai tancat, cobert per la pell que protegeix
les cèl·lutes totes dels òrgans del cos i recloses en el silenci, la persona
escolpida en el cos se sent capaç d’enfrontar-se a tots els problemes perquè la
seva lluita l’ha preparada per l’adéu
final a la vida.
JÚLIA BADAL BASTO. Còpio el problema perquè la millor
reflexió és ell mateix en el record del darrer adéu a l’espós. Al cel sia.
Poema: “No voldries que plorès / ens hem estimat / fins el darrer alè,/ la
darrera mirada./ Has brodat el teun comiat / amb seda fina / sabies que et quedava
/ poc temps.., molt poc. / Sempre t’estimarè”. L’eternitat de l’amor és la raó
, la veritat i la força de la vida amb projecció eterna.
NÚRIA GARCIA, del seu Bagul de paraules, ens regala un poema
en el que s’hi llegeix:”La intensitat de viure i com viure’l / no ens ve de
sèrie, ni està previst en cap llibre / quan es navega per aigües tèrboles / i
l’aire no fa moure el velam” La navegació amb totes les seves dificultats trova
en la mateixa navegació, en l’existència humana, la raó i la força per trovar-nos
a nosaltres mateixos, la nostra illa. I la Núria ens ho diu molt clar, que
aquesta illa és el propi jo, perquè el jo és poesia i acaba el poema dient:”aquesta
illa ets tu poesia”.
Sacrifici d’independència
Anul·lar la
veu d’un poble
és cremar la
llibertat en hipòcrita ofrena
a un déu que
no és infinit, ni humà.
El sacerdot,
govern, que sacrifica
involuntàriament
enalteix el patiment,
el
sacrificat, oferint la seva vida,
proclama obertament
la hipocresía de l’oferent.
Catalunya,
víctima en el sacrifici,
enalteix la
seva imatge i es fa més digna.
Catalunya
sacrificada injustament i per orgull,
transforma
el patiment en joia,
palesa al
món la seva veritat,
esdevé poble
lliure que molts d’altres imitaran.
El sacrifici
d’avui
és olor de
santedat per demà.
Demà el sant
esdevindrà rei
i el
sacrificador obligat penitent.
Catalunya,
sacrificada, ahir,
lliçó de
llibertat al món, demà.
dilluns, 20 d’agost del 2018
Navegant pel mar de la cultura
Un somni m’ha
aconsellat que amb la meva barca m’endinsés mar endins. Havia descobert jardins
poètics en les illes del mar de la cultura i m’he disposat a visitar-les. Una
vegada he començat a remar una estrella m’ha dirigit a una illa d’una
brillantor peculiar. El nom de l’illa era POESIA VISUAL. El poema, ni com anell
al dit. Una barca de rems alliçonadors, com si preguntès al navegant si els
rems seus eren culturals o de guerra. TONI PRAT va concebre el poema visual,
que acompanya aquestes notes. Quan vaig arribar a l’illa, vaig dir que la meva
navegació buscava poesia de pau. Una veu a caun d’orella em va dir, aquesta
barca no la mouràs si els teus rems no són culturals i poètics. Pujo a la barca
i en la recerca d’una altra illa. Em va remoure l’urgència de les relacions
d’amistat. Era l’illa LETRAS-SENTIMIENTOS-AMISTAD. Hi escriu en castellà, el
poeta ÀLEX EDUARDO CASTILLO, el seu poema va ser una encaixada de la
universalitat de la paraula denunciant la fragilitat de la vida quan la persona
es dominada pel fred que desmantella l’entorn. “Trepándose la vida / sobre
insaciables sorbos de frígidas iras / su corazón se repele / rehusàndose a
palpitar / incansablemente dejando / sin noches a la luna / sin guarismos a la
suma / sin pulso al pensamiento / i sin mundos al infinito”. Un avís pels
navegants per la vida. Apresa la lliçó de la negació contra el pensament
positiu, abandono un xic encongit la
illa anant en la recera d’una altra de valors positius. I em trobo amb un rètol
que diu: Benvinguts a la LITERATURA D’INSOMNI. I sobre la sorra de la platja un
paper blanc mogut pel vent arriba a les meves mans. Els signa NÚRIA RICOMÀ
MUNTANÈ. Llegeixo: “Entre daurades parets / guardo secretament / alló que des
d’anys / ha preservat ma pell.” La interpretació em portà a entendre que en
l’interior del seu cos hi preservava la dignitat de la seva intimitat. La
identitat del ser jo. Al deixar l’illa em donava la impressió que els rems
volien volar i de fet volaren cap a l’illa POESIA VIVA EN CATALÀ, en la que un
curt poema d’ISRAEL CATALÀ, definia la veritat de l’ésser humà. “La llum, la
vida, / tot és en mi, recorda-ho / perquè t’estimo.” El nervi de la poesia
catalana, de la poesia d’èlit i de la poesia del poble, és sempre el mateix,
l’amor. Sense amor l’existència humana és un pou sense fons. Una vegada
visitada l’illa el meu jo neguitejava, tenia pressa per continuar la navegació
i el motiu era enriquidor. Una pancarta ho deixava molt clar. Illa dels VINCLES
DE POESIA, amb un vincle que RIERA ALBÓ
PAU-MARC va remoure l’ànima:”Posar música / a les paraules,/és fer vibrar el
cos./… la vida que no vibra / no se sap si és vida / no.” Música i paraula
redefineixen la integritat humana en quan el cos sense esperit és mort. La
navegació per les diferents illes a mesura que va coneixent-les omple els
pulmons d’aire fresc, el cor batega immens i la mirada només busca sorpreses i
en troba una altra. En una festa de l’illa NOMÉS POEMES, una veu femenina
recita el poema de JOSEP RIBERA VALLÉS, que acaba amb aquests dos versos:”He
vingut a quedar-me./ No em demanis miracles.” Una ullada per les vivències i
moviments de l’existència humana remouen el desig de l’infinit, quedar-se. Les
illes visitades empenyen mab força a voler-ne més. I a poca distància un focus
potent il·lumina AMANTS DE LA POESIA. Dóna la impressió que és l’illa del gran
espectacle de l’amor. I aquesta illa ens porta al teatre espectacle del poeta
FIDEL PICÓ, el seu bloc PARAULES EN ROIG on si llegeix un poema que ens fa
pensar en el temps del poeta que escriu i els seus records i “de quan de molt
ja fa bastant./ Tot és un fluir, un fràgil enigma,/ moltes besades i déficits de
records;/ un minúscul i lleuger desordre vermell…” Els records són una
companyia constant en la poesia i d’una especial humana en la poesia amorosa.
JOSEPA RIBERA VALLES, poeta que es mou
en l’illa REVERSOS GRUP POÈTIC, ens convenç amb un breu però intens poema: “El
que estimo / tot plegat també és amor./ És la teva vida i la meva passió / per
defensar les coses”. I aquests raigs de llum que il·luminen l’amor ens el fa
sentir en la nostra mirada molt intensament el poeta XAVI LLAGOSTERA que en una fita de l’illa POEMES I FADES, hi
ha deixat escrit un poema amb aquesta estrofa final “I si jo fos ment? Voldria estar
dins el teu cervell / per saber qué desitges en cada moment i, sense / haver-ho
de preguntar poder servir-te a l’instant”. Un poema en la ella és una pintura i
ells voldria ser la roba que acaronès les intimitats d’ella. L’extensió de l’amor
humà. I en l’illa LA NIT A POETA hi trobem
una felicitació a Helga amb unes paraules díficils però intenses: “Aquests dos
de vida mos,/ anys de temps on tenim, bons / moments de vida de molts” Acabo la
navegació, torno al meu port amb la celebració en comú de l’aniversari de la vida de tots els poetes.
Prudència germana de llibertat
La llibertat
és un dret,
la prudència
una qualitat humana,
negar la
llibertat sense diàleg
una
imprudència.
Fer complir
la llei amb violència,
una renúncia
a la condició humana.
La llibertat
reconeix el dret a equivocar-se,
la prudència
aconsella,
amb
intel·ligència ensenya a no repetir l’error.
La llei està
al servei dels drets sense excepció,
a la veritat
li assegura llibertat,
a l’error li
ensenya a ser lliure.
La llibertat
verdadera
mirall de la
íntegra imatge humana.
diumenge, 19 d’agost del 2018
Els poetes companys amics del meu viatge
Facebook també és un portador de felicitat que agermana. M’agrada
sovint descobrir fites poètiques que conviden a seure a la taula del temps i
escoltar la veu d’un poeta o d’una poetesa que et descobreix el llenguatge de l’univers.
És aquella veu, tal vegada, desconeguda o aquella altra agermanada ja en el
temps, que fent-he companyia et parla al cor perquè gaudeixi el ser i admirin
els ulls l’infinit. En el passeig d’avui,
BEP D’UTXÍ m’ha ensenyat a navegar, a no tenir por i descobrir en la corbeta de
la navegació les passions i emocions del ser mariner com cal, de ser el jo en
el mar de la vida. IMMA FORMENT, contemplant la natura li pregunta al seu amor
si se’n recorda de l’amor que va viure sota un arbre i mullant-se en l’aigua d’un
rierol. En l’esperit de la natura s’hi descobreix la singularitat de les
manifestacions personals d’amor. IGNASI CARBONELL, m’ha ensenyat a escoltar el
cant d’un ocell i de contemplar el seu vol per descobrir-hi on s’amaga la força de la llibertat i com la llibertat
fa que visquis amb més intensitat poèticament. VICENÇ VERNET, m’ha transportat
al meu interior per ensenyar-me on rau
la força del ser jo i de com el jo és l’essència poètica de l’existència humana
amb projecció sublim. ISRAEL CLARÀ, amb senzillesa i humilitat m’ha portat s descobrir
una flor l’essència de la vida i la immensitat de l’ésser humà. La flor és la
raó del jardí, com la vida humana pot ser la raó del món. JOSEP SÄNGERMAN troba
en el poder d’un sonriure aquella eina anìmica que t’acompanya en el treball forjador del jo per descobrir la veritat del teu ser. ISIDRE OLLER, amb una metáfora
extreta del diari dinar o sopar filosofa en la imatge d’un got dret o tombat l’explicació
de la veritat de viure. Senzillament l’estona que he dedicat a conèixer el
pensament poètic escampat per facebook ha omplert el meu esperit d’humanitat perquè m’ha fet veure en relació
amb el ser humà, primer quan s’ès amor, com es descobreix i quina és la seva
projecció en el món. Una gran lliçó de dones i homes, poertes, que amb la seva poesia
escampen desitjos de felicitat i ensenyen com fer-los realitat. Els poetes, amb els pintors, són els ulls del món.
POBLES CREATIUS
Els diners
no són creativitat,
massa sovint
obliden el seu paper,
volen ser
amos, només són servidors.
Gran traició
de la història,
fer un
esclau del poble creatiu.
Crear és un
servei de dignitat,
la dignitat
no es compra ni es ven,
es viu.
L’Europa
dels nostres dies,
amb diners esclavitza i fa més pobres,
no és
veritat la seva lluentor,
el seu
resplandor és amarat.
És trist que
pobles creatius no siguin lliures.
L’orgull i la
supèrbia els hi neguen la veritat.
El poble
creatiu, manipulat i oblidat,
en la seva
imposada foscor,
és ell.
És una pena
que la supèrbia no vulgui gaudir
la bella
llum del seu esperit.
Catalunya
gaudeix d’una veritat lluminosa.
És la seva
vida, la raó de voler ser.
dissabte, 18 d’agost del 2018
Per començar somiant…
El desig
neix en la mirada,
és com un
oasis en el desert que regala aigua i fruits,
desvetlla
il·lusions de conquesta,
demana a la
ment que traci el camí.
Un got
d’aigua de la font de l’oasi,
és esperit
d’esperança de llibertat,
alimenta el
cos i aviva el pensament,
el desert
esdevindrà camí de llibertat.
Catalunya camina
pel desert bastit per ingnorants aliens,
no
defallirà,
la font del
seu oasis ha engreixat armes
intel·ligents,
l’espasa
filosófica desfà mentides,
el sabre de
la història desvetlla fonaments,
el corn del
vigilant crida a formar
l’exèrcit de
la cultura afila les idees,
les seves
armes,
l’artilleria
de la ciència descobreix nous canons de veritat,
la
caballería avança pels camins segura i serena
i les portes
de la llibertat
les obre la
gent amb la força de la veu, que és el seu vot.
L’oasis
català transforma el desert
en un estat
independent, lliure i solidari.
La bandera
catalana oneja
en els
marlets dels núvols de la història.
divendres, 17 d’agost del 2018
NÚVOLS I POSTRES
Les
tempestes són pluges que malmeten arbres i fruits,
les arrels
de l’arbre xuclen l’aigua,
rebroten i
l’any vinent tornen a fruitar.
Els arbres
desafíen la sed,
els arbres
desafíen les tempestes,
els arbres,
a vegades, moren víctimes d’un llam,
desafien la
sed, les tempestes i els llams,
i un any sí,
i un altre també donen fruits.
Petits i
grans els abasten,
són postres
a l’hora dels àpats.
Els núvols
de tempesta ignoren el goig de l’hora de les postres.
Catalunya,
hort frondós d’arbres fruiters,
pateix greus
tormentes que amenecen els fruits.
A l’hora de
les postres les fruites de l’hort
són fruits
saborosos de l’hora del postres.
Catalunya,
prepara la collita,
l’hora dels
postres no és llunyana.
Catalans i
catalanes a l’hora dels postres
gaudiran l’àpat-celebrant
la independència.
dijous, 16 d’agost del 2018
NO PERDRE L’ESPERANÇA
La il·lusió
és una flor del desig,
la natura el
jardí de mil plantes en flor.
Els colors
de les flors
pinten la
imatge de la humanitat,
els éssers
humans són flors.
En plena
primavera de la vida
pensaments i
sentiments són flors de l’amor,
són esclats
de vida que salten, corren i ballen,
i els vents
del plaer escampen arreu.
Pètals de
flors es gronxen en cordes de llum,
són glops
d’esperança
que
alimenten els cors,
il·luminen
els ulls
i la mà
amiga obre la porta d’estances de l’art més sublim.
L’esperança,
pedagoga,
alliçona
artistes del museu de la vida.
La millor
pintura és el teu jo, si el jo és amor.
dimecres, 15 d’agost del 2018
NO EM DIGUIS NO
Camino pel
bosc pensant en ella,
em tormenta
la seva absència inesperada,
li vaig
allargar la mà i li vaig dir no.
Sense
paraules, ni mirades, gira l’esquena
se’n va.
Trist, vaig
plorar, i els pètals d’una flor
van aixugar
les llàgrimes.
No em diguis
no, m’havia dit.
La pregunta
que m’havia fet només tenia una resposta,
No.
Vaig ser
sincer,
No vaig
intuir l’abast de la pregunta.
És trist
perdre una amiga per ser sincer.
Dir la
veritat és amistat?
Si és
veritable amiga, quan ho repensi,
tornarà i
m’allargarà la ma.
dimarts, 14 d’agost del 2018
Llum viva d’esperança
L’oli pur de la llanterna de la llibertat,
regalima en
els dits i els cors dels bons catalans,
el ble manté
viva la flama,
el sol i la
lluna li han assegurat la seva brillantor.
Núvols de
tempesta,
senten el
rebuig de les estrelles,
els vents
catalans han decicidit fer-los fora,
si alguna nuvolada regala la seva aigua,
és per
treure la pols de la bandera,
i més
brillant que mai,
onejar-la al
cim de la muntanya llibertat.
Els ulls
dels bons catalans són estrelles del firmament independent,
els cors,
mantenidors incansables de l’oli del foc lluminós,
i en el
front hi llueix la paraula independència.
El Cant de
la senyera, Els segadors i El cant del poble,
ressonen en
tots i cadascun dels racons dels països catalans.
Llum,
esperança, llibertat.
dilluns, 13 d’agost del 2018
LLÀGRIMES I SOMRIURES DE LLIBERTAT
Plorava,
asseguda al marge del camí,
amb un
ganibet a la mà
li habien
prohibit parlar.
Et tallarem
la llengua si denuncies que t’hem robat.
Catalunya
plorava i a la vegada somreia,
demostrava fortalesa
i convicció,
plorava injustícies del poder,
somreia a la
veritat del seu jo.
És trist no
ser lliure per ser, estar i fer,
és un goig
veure com els mals enforteixen la identitat.
Catalunya
serà independent i lliure,
el tracte
injust té els dies comptats.
La fe de la
seva gent aixuga les llàgrimes,
el somriure
fou fortalesa en el camí.
Una llàgrima
i un somrís
signen la
sentència de qui amb un ganibet a la mà
volia robar
la independència en llibertat.
Asseguda en
un marge de la història
Catalunya
guarda en l’arxiu del seu cor
llàgrimes i
somriures.
diumenge, 12 d’agost del 2018
LES OLORS DEL MEU JARDÍ
A pagès, al
costat de l’hort hi havia una jardí,
roses,
clavells, margarides i lliris,
les flors
més preuades.
A l’àvia li
agrada fer rams de flors,
me les feia
olorar i somreia.
una taula
sense flors és trista,
em deia,
I el menjar
és més bo
amb flors.
El gust del
paladar i els perfums al nas
alegren la
sobre taula.
La iaia no
hi és, ara sóc avi,
el jardí de
la casa de pagès és el meu país,
m’agrada
escriure, llegir i treballar,
em penso que
oloro les flors
i els colors
grocs i vermells de certes flors
esdevenen
aliments del meu cor.
M’agrada
olorar els perfums de la bandera catalana,
l’essència
de la bellesa del meu jardí d’avi,
Catalunya.
dissabte, 11 d’agost del 2018
LES ESTRELLES CANTEN
Amb sorolls
d’armes
les veritats
ferides per la venjamça
donen sang a
la terra.
Saonen
sentiments i alenen desitjos,
surt el sol
a l’horitzó
i una barca
de rems porta a la platja un capdill,
el poble.
Les seves
petjades humitegen la sorra,
els solcs
del seu trepitjar
les estrelles
acaronen
i la platja
esdevé hospital
que retorna integritat als ferits.
Surt el sol
la llum,
exèrcit de la vida,
de la
paraula en fa armes de victòria.
La barca del
capdill
navega vers
l’horitzó curulla de llum i colors,
la fada de
la llibertat
lliurarà al
capdill la nova bandera.
Asseguda a
la barca una noia aixuga les llàgrimes,
fa un petó a
la bandera,
la coral de
les estrelles omple l’univers amb notes de l’himne
d’una
Catalunya triomfant.
divendres, 10 d’agost del 2018
La veu de les campanes del meu poble
Campanes d’esperit
poètic i musical,
parlen amb la seva gent,
la del seu poble, la dels seus amics i amigues.
La veu de les campanes
entona el cant de l’existència humana,
plora, quan una persona mort,
somriu, quan una persona neix,
canta, fent més sublims les festes,
és música de la vida quan l’amor n’és director.
La veu de les campanes
penetra intimitats
del cor.
La veu de les campanes del meu poble,
és suau i dolça com la veu de la mare,
acarona els seus fills,
els gronxa en llurs braços,
els omple de petons i canta
dorm, fillet, dorm, fillet de la mare.
La veu de les campanes del meu poble
veu de quatre dones,
Eulàlia, Rosalia, Maria i Teresina,
grup poètic musical
en l’escenari del campanar del meu poble.
Eulàlia, ens parla de la sang vessada per amor,
Rosalia, del cant en feia missatge d’amistat,
Maria, la maternitat divina de la història,
Teresina, la mística de la vida és la lírica del cor.
Nord, surt, est i oest,
quatre mirades del campanar,
esperen el missatge de la mare.
La seva veu se l’emporta el vent,
la seva música,
la pluja l’escriu en la seva partitura
i en els prats verds de la vila
les mares expliquen històries als fillets.
La veu de les campanes del meu poble
explica la vida de petits i grans
a les estrelles del cel blau.
dijous, 9 d’agost del 2018
La nit és el palau dels somnis
(Nit estrelladsa, de Vincent Van Gogh)
M’agrada la
nit per què em sento rei,
ningú em
mana,
i les
estrelles esdevenen amigues i companyes.
Em conviden
a conviure amb fades i follets,
i les hores
no són temps, són intensitats del meu cor.
La nit no és
alliçonament, no és mestra,
és palau on
les estances són desitjos i emocions,
i quan
tornen, de matinada, les hores,
els somnis
esdevenen fets
i els fets
modelen la imatge.
La nit tria
els colors,
el dia hi
posa els pinzells,
i l’ésser
humà esdevé l’obra d’art.
Els somnis
són les sintonies dels colors
i l’obra
d’art la sinfonía de la vida.
La nit és el
palau dels somnis.
dimecres, 8 d’agost del 2018
LA MEVA VERITAT ÉS HISTÒRIA
Jo sóc jo
amb la meva veritat,
és una
petita font de la història,
brolla la
convivència.
La meva
veritat és història,
global, és
convivència universal,
individual,
però global.
El color de
la meva veritat
pinta l’obra
d’art de la humanitat
amb els
colors del jo, tu i ell.
És trist,
però, a vegades,
la veritat
d’algun jo, tu o ell,
no és creïble
i la pintura no és art.
El jo, el tu
i l’ell,
si no són
veritat, no són.
No són
història de convivència en pau.
dimarts, 7 d’agost del 2018
LA MEVA LLIBERTAT ÉS LLEI
Jo soc fill
d’un pare amb poder infinit,
m’ha creat
lliure,
respecta les
meves veritats i les meves mentides.
M’allarga la
mà i m’ajuda a ser jo,
a descobrir
la meva veritat.
Amb veritats
i mentides es basteix la història,
la història
és verdadera amb la veritat de cada jo.
Només un
pensador etern
enten la realitat
del sí i del no.
Els altres
pensadors
uns defensen
el sí, altres el no,
i estan
obligats a saber conviure.
Saber
conviure és la veritat de la història.
I per
saber-ne, les armes són sobreres,
només és
útil la paraula.
dilluns, 6 d’agost del 2018
LA MEVA BARCA
Llegia i pensava assegut en la meva barca,
la línea de l’horitzó em dictava paraules de vida,
quan una gavina,
reposant a proa,
diu
la llibertat crida la teva barca a navegar.
Per què?, pregunto a l’ocell
Tu ets la barca que vol gaudir la llibertat,
navega,
l’horitzó t’espera,
guanyada la línea,
la llibertat seràs tu.
S’apropen les ones,
la barca és mou,
sense rems, ni motor navega mar endins.
És la llibertat que fa de la vida, veritat,
i amb la veritat
saludant l’horitzó,
una gavina em diu a cau d’orella,
la llibertat ets tu.
El cor s’emociona i fa un salt mentre crida
jo sóc la llibertat.
diumenge, 5 d’agost del 2018
La llum és la meva força
Els
estrebancs de la vida,
recorden la
pujada a les muntanyes.
A ple dia,
amb la llum del sol,
la pujada
difícil és tranquila,
la llum dóna
forces.
Avui com
ahir, al començar el dia,
Catalunya
m’espera al cim de la muntanya de la història,
coronar-la
és plenitud,
coronar-la
és omplir els pulmons d’esparança,
coronar-la
és sentir bategar el cor curull d’il·lusions,
coronar-la
és gaudir l’abraçada dels amics i amigues,
coronar-la
és respirar profunda la llibertat,
coronar-la
és estimar la meva Catalunya independent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)