Llegir un poema és per a mi una aturada en la meva vida per
reflexionar el seu missatge enriquint la meva cultura al conèixer alló que sent
la gent i ho tramet. Llegir un llibre és una visita a domicili en la que amb un
diàleg virtual els altres em parlen i dialoguen compartint idees i passions.
Les aturades d’avui corresponen al meu passeig per facebook i m’he aturat a
reflexionar sobre els quatre primers poemes que la xarxa m’ha ofert. Curosament
força amics personals m’alliçonen amb els seus poemes i els tres primers que
m’han aturat en el meu caminar ho són.
BEP D’UTXÍ ha publicat
un poema quins primers versos ens diuen:” Queda una bona ganyada / a la popa de
la corbeta / i un trau august com un afrau / entre el tercer i el segon pont de
sotacoberta”. Un viatge mariner de no massa bons auguris ni per a la nau, ni
per als mariners, metaforitzant l’existència humana. Però el no desanimar-se i
continuar remant la recerca acaba triomfant amb la presència d’una referència
natural, en el poema “un llabós de kètnia” que fa endevinar a la llunyania un
port per poder amarrar la corbeta, el vaixell de la vida navegant el mar de
l’existència.
FE FERRÈ FERRATER,
psicóloga i poeta, coneixedora dels camins de la vida i dels problemes
de les malalties, ha escrit aquests versos:”Va ser un silenci / que es va
enganxar sota la pell / i va romandre quiet / com un espai tancat entre les
cel·lules”. El cos humà és un espai tancat, cobert per la pell que protegeix
les cèl·lutes totes dels òrgans del cos i recloses en el silenci, la persona
escolpida en el cos se sent capaç d’enfrontar-se a tots els problemes perquè la
seva lluita l’ha preparada per l’adéu
final a la vida.
JÚLIA BADAL BASTO. Còpio el problema perquè la millor
reflexió és ell mateix en el record del darrer adéu a l’espós. Al cel sia.
Poema: “No voldries que plorès / ens hem estimat / fins el darrer alè,/ la
darrera mirada./ Has brodat el teun comiat / amb seda fina / sabies que et quedava
/ poc temps.., molt poc. / Sempre t’estimarè”. L’eternitat de l’amor és la raó
, la veritat i la força de la vida amb projecció eterna.
NÚRIA GARCIA, del seu Bagul de paraules, ens regala un poema
en el que s’hi llegeix:”La intensitat de viure i com viure’l / no ens ve de
sèrie, ni està previst en cap llibre / quan es navega per aigües tèrboles / i
l’aire no fa moure el velam” La navegació amb totes les seves dificultats trova
en la mateixa navegació, en l’existència humana, la raó i la força per trovar-nos
a nosaltres mateixos, la nostra illa. I la Núria ens ho diu molt clar, que
aquesta illa és el propi jo, perquè el jo és poesia i acaba el poema dient:”aquesta
illa ets tu poesia”.
Un magnífico blog.
ResponEliminaEnhorabuena.