ARA I EN CADA MOMENT

 

Ser íntegrament el meu jo,

és viure intensament la meva veritat.

El silenci pot ser un moment fosc,

fosc i, a la vegada, intens,

ble de les idees i llum de la veritat.

El silenci no apaga mai el foc,

evita que la mentida l’apagui,

manté el caliu del desig,

i encen amb més força l‘amor.

Ara i en cada moment,

la veritat del meu jo només té un horitzó,

és transcendent,

el desig de projecció divina il·lumina el camí,

es produirà el canvi de testimoni,

el testimoni de la veritat terrenal,

donarà el torn al testimoni celestial.

Ara i en cada moment,

la meva veritat és  testimoni del meu futur.

Si la cursa és bona i el canvi correcte,

l’arribada a la meta serà l’entrada al futur infinit.

Cada instant

amb el testimoni a la mà en la cursa de la vida.

EL MEU JOC D’AVUI

 

A l’albada, l’àrbitre ha xiulat l’inici del partit,

he continuat a jugar el partit de la vida.

Com seran les jugades?

Cada instant del dia és un dribling en el joc,

llegint obligo la menòria a recordar i esmenar,

escribint la intel·ligència m’inspira les paraules i les seves relacions,

passejant, el meu físic s’enforteix i medica   malalties,

parlant, el diàleg amb els altres em fa més humà,

dormint, el silenci   prepara el foc de l’amor.

El meu joc d’avui demana millorar les jugades d’ahir,

em fa milllor jugador de la dignitat humana,

i en la interioritat de l’ànima

veig més lluminosa la transcendència del joc de la vida.

El joc canviarà de camp,

ja no hi haurà camp, hi haurà el Palau de l’amor etern.

EL COSMOS RESPIRA L’ESPERIT HUMÀ

 Humanitat perduda en l’espai

viu sensacions d’un respir tarnscendent.

Lluny del bullici de ciutat

se sent hostatge d’un món desconegut.

Transparent, amb un emblanquinat en suspens

sent perdre equilibri corporal

camí d’un espai nou,

vivint  passions espiritoses del cosmos.

Silenciada la veu,

calladles les petjades del caminar,

la paraula és mística

d’uns humans diluits en el futur.

Instants d’un somni d’intimitats.

SENSE FE NO VAIG ENLLOC

 La fe mou muntanyes ens diu l’evangeli,

i el temporal Glória com ajuda a tenir-ne?

La humanitat també és culpable,

i el pecat exigeix penitència.

El temporal Glória és efecte del canvi climàtic,

la humanitat n’hi té part de culpa.

I és culpabe perquè no té fe en les persones dignes.

Egoïsme contra dignitat.

El temporal serà vençut,

també l’egoïsme,

però la felicitat humana depèn de la dignitat,

i sense fe només triomfa el mal de l’egoïsme.

El temporal Glória,quin nom! porta malviure a casa nostra,

i el seu nom anuncia felicitat.

Un temporal polític persegueix la dignitat dels catalans,

i ens diuen que ho fan en nom de la pau.

A la victòria només hi porta la fe,

fe en les persones dignes i sobre tot fe en Déu.

La dignitat porta a la felicitat eterna,

la verdadera GLÒRIA.

Amb fe entendrem els missatges de la natura.

Sense fe no es va enlloc.

CATALUNYA EL MEU AMOR

 

“Desvetlla’t, tramuntana, / vine migjorn / bufa sobre el meu jardí / i que s’escampin els teus perfums / que entri el meu estimat al seu jardí / per assaborir-ne els fruits saborosos” (Càntic dels càntics,IV,16)

Sento veus a la porta de casa,

preparat pel passeig de bon matí

i quan començo la caminada

una veu a cada orella em dóna el mateix missatge.

Catalunya, la teva estimada t’espera.

sobre el seu llit d’enamorada somriu perquè recorda

les teves paraules d’un amor de bogeria.

Que n’ets de bella estimada, li deies,

els teus ulls són coloms  del meu desig,

la teva cabellera, les delícies dels meus ulls,

les teves dents m’ensenyaven a menjar l’amor,

els teus llavis pintaven cors en les meves galtes,

i el teu coll m’ajudava a fer el cim de la passió.

Els teus, pits, font de vida dels teus fills i filles

regaven l’aliment  per conviure en llibertat.

La teva bellesa, al cim de Montserrat,

Catalunya, em deia, viu amb i en mi

no em deixis amor meu,

tu i els teus gemans i germanes sereu lliures,

la vostra esposa i mare serà independent.

DESCALÇ

 El contacte de la terra i de l’aigua,

acompanyat de l’acaronament de l’aire,

desperta en el meu cor

il·lusions per entendre les estrelles.

M’agradaria caminar descalç pel camí blau del cel.

Quan camino descalç

em sento més natura i més a prop del cel blau.

A vegades les espines em parlen,

s’ho passen bé xuclant gotes de la meva sang.

Aleshores, les roses somriuen, són vermelles,

se senten germanes meves.

Caminar descalç sobre la neu

el fred explica les seves històries;

trepitjar descalç brasses d’un foc,

fa entendre la veu del dolor,

jugar amb els peus nus amb l’aigua del mar,

fa viure paraules d’eternitat.

Les sensacions de la natura són paraules de vida.

Els peus són també ulls que miren i oídes que escolten.

El cos humà és paraula del món.

EL MEU CAMÍ

 

Dues llums convergeixen en el meu caminar,

la llum dels meus ulls que em guien per la terra,

la llum de l’esperit que m’ensenya a ser jo.

Valls i muntanyes volen sentir les meves petjades,

mars,  llacs i rius desitgen rentar els meus peus,

els meus ulls agraeixen les vibracions que embogeixen el meu cor.

la terra diu que m’estima.

L’ombra dels arbres, un repós en el meu pelegrinatge,

en silenci, alena  els ulls de l’ànima,

sense una imatge plena i digna,

el meu jo caminarà a les palpentes sense futur.

El meu camí de la terra no té horitzó

si el camí de l’ànima no el coneix el meu jo.

Dues llums convergeixen en la vida,

la llum del cosmos que em parla d’infinit,

la llum del  jo que alena la meva transcendència.

Les dues llums neixen del mateix amor,

de l’amor del Déu creador del món.

El meu camí coneix la seva trajectòria,

el meu jo l’ha de voler conèixer.

CINC ROSES BLANQUES

 

Els pètals de les roses blanques

són pàgines del llibre del cor.

Geloses, quan el sol les desperta,

escriuen en cada pètal un poema,

sentiments de tots els colors que el blanc integra,

i les papellones a plena llum del dia,

els llegeixen, els aprenen i els reciten.

La llum demana als ocells que els musiquin,

al vent que passegi el perfum llur per boscos i jardín,

i als die de pluja a l’aigua

gaudir enamorada els batecs de cada lletra.

Les roses blanques del roser,

ballarines de les músiques del cosmos dansen en els teatres

sinfonies inspirades en les passions de la vida,

creades per l’amor.

De bon matí, el meu roser alena roses blanques,

jo sóc el meu roser,

la rosa de la vista intueix en la llum l’art de la vida,

la rosa de l’oída gaudeix amb els compassos de les passions,

la rosa del olfacte dóna vida als plaers de les flors,

la rosa del gust saboreja els regals de la terra,

la rosa del tacte agermana la felictat humana.

Les roses blanques del meu roser em fan viure l’amor.

APRENDRE A ESTIMAR

 És veritat que l’amor és la llei universal?

Mils i de milers d’anys d’història,

l’odi encara és rei.

Les presons, plenes,

la  misèria mata milers d’éssers humans cada dia,

i els poderosos fabriquen armes de guerra,

la mort és  triomf fals de la humanitat.

L’amor no és llei pels poderosos,

el seu amor es dìu odi, hipocresía i maldat.

El poder no estima,

la humanitat no viu la pau global,

només el pobre d’esperit se sent digne i estimat,

perquè ell és amor.

Sap viure amb el que té i és solidari,

qui no estima, egoísta, roba als altres per tenir més,

és llei que domina el món.

sabrá algun dia el poder qué és l’amor?

El segle XXI confesa que n’hi ha per molt de temps.

Pobra humanitat,

pobra per culpa del poder i la riquesa,

rica en la dignitat dels pobres que saben estimar.

Els pobres sembren cada dia la llevor.

perquè mort abans de néixer?

La resposta és odi, llei del poder.

Els homes i dones del poder

sabran estimar algún dia?

Aigua i terra s'estimen

 Vibracions íntimes de l’aigua

juguen amb les roques d’un penyasegat,

esperant un somriure de la terra

i una abraçada de la llum del nou dia.

Braves les ones multipliquen encaixades,

unes llargues, altres curtes,

mentre confien en l’esperança del temps.

El festeig passional encen el foc de rocs i aigua,

la sorra serà el llit on fareu l’amor,

els dies que un raig de sol fa l’ullet.

Perfum llaminer del fon marí embriaga els llençols,

ventijol de l’est obsequia amb un suau massatge,

aigua i terra gaudeixen maridatge.

Les onades de tempesta es tornaren carícies amigues,

les frescors de la sorra les reberen a la platja

i el sol de dia,

la lluna de nit,

explicaren al cosmos la lliçó de l’amor.

Desitjos d’amor que no tenien resposta

amb massatges de llum obriren els ulls.

Una mirada demana un petó,

els braços es creuen,

desitjos s’entreguen,

la sorra amb l’ajuda de l’aigua

escriu,

silenci, s’estimen,

han descobert l’amor.

AMB EL COR A LA MÀ

 

Camino amb esperança il·lusionada,

els meus ulls albiren aquella llum desitjada,

la llum que els enemics converteixen en mentides,

i el meu cor, bategant fort em diu, no perdis l’esperança.

La il·lusió, que escolti cada dia les paraules del meu cor,

cada dia em fa més català.

Només sent català farè el món més lliure,

perquè si jo sóc lliure,

la humanitat també ho és un xic més en mi.

Xirinacs em dóna la mà i m’acompanya,

puja la muntanya amb el cor a la mà,

no defalleixis, em diu,

arribar al cim és la victòria,

t’hi espera la mare Catalunya.

ALLÀ D’ALT DE LA MUNTANYA

 El cim de la muntanya és lluminós,

sóc petit, als seus peus,

herbes i pedres em conviden pujar-hi.

Lentament, i l·lusionat,

envejo la perdiu, que al meu pas aixeca el vol,

sentint la veu del cel blau quan alena el cor,

mentre els meus dits s’enamoren d’una flor blanca.

El rellotge no m’apressa,

cada pasa, el cim és més aprop,

i allà d’alt de la muntanya

una pedra gran em convida a meditar.

Un suau ventet em canta una cançó,

canta la immensitat que els meus ulls contemplen encissats.

En silenci, musicat per la llum i el vent,

una veu interior em diu

que n’ets de feliç estant en el palau del pare.

I el teu pare és Déu.

Caminant, lentament, torno a casa.

M’emporto la joia del sentit d’eternitat,

i quan obri la porta de la meva llar,

pensarè, humil, és una cambra del palau del cel.

La immensitat fa de la meva petitesa

la grandesa de la dignitat humana,

immensa perquè és imatge de Dèu.

LA PAU DEL MEU POBLE

 La pau per ser veritat s’ha de viure,

he de ser jo pau si la vull pels altres.

La persona de pau és un mirall que convida,

desperta desitjos de ser,

i al seu pas, la seva petja és cobejada.

Si jo estimo, ensenyarè a estimar,

Si jo odio, escamparè enganys,

si jo sóc veritat, il·luminarè els camins,

si jo sóc mentida, sembrarè de rocs les contrades.

Si jo vull la pau del meu poble,

he de ser amor i veritat.

La meva llibertat ha de ser-ne el mirall,

la meva imatge ha de sembrar llevors del desig,

El meu país és el camp,

saonat amb amor i veritat

la pau creixerà i el fruit serà  convivència.

Si jo, tu i ell sóm fruits de pau

totes les llavors sembrades desvetllaran el desig

i el colom de la pau  volarà lliure en el cel del meu poble.

AMB C0NFIIANÇA I DIGNITAT

El meu jo porta un segell de dignitat,

no el puc traïr,

el del poble, que va veure’n nèixer.

Català em va fer la història,

a Catalunya la natura assignà la meva vida

i amb la seva identitat he de ser universal.

El meu jo no és enemic de cap altre jo,

tots els altres jo són amb mi constructors de pau.

La pau és el cor de la humanitat,

batega repartint la sang de vida d’orient a occident,

de nord a sud.

Des del meu jo amb humilitat i fe,

amb confiança i dignitat,

he de fer que aquesta sang regui la meva vida.

Ho han d’assolir tots els jo de la terra.

Amb confiança i dignitat

serè fidel als missatges del cor, no el puc traïr.

Dissortadament massa jo no confíen, ni creuen,

i el jo global de la humanitat està malalt.

Pot el meu jo ser medecina?

Amb confiança i fe respectant a tots els altres.

Amb el respecte, el cor de la humanitat

mourà per artèries i venes la sang de l’amor.

A ON VAS TANT DE MATÍ?

 A la llera del riu,

m’ha cridat una flor blanca,

vol ser princesa del meu jardí.

Les flors blanques són les reines de les flors,

són l’abraçada a totes les flors de color,

simbolitzen la universalitat de l’amor.

Una flor blanca m’espera a la llera del riu,

és amiga de la terra, de l’aigua i el vent,

vol recordar-me que jo també sóc,

aigua, terra i vent.

Em diu, no oblidis que també ets  foc,

el foc ha cuinat el teu jo

cuinant aigua, terra i vent.

I un altre foc

hi ha barrejat l’esperit.

La lliçó que m’ha donat la flor blanca

a l’acomiadar-me m’ha dit:

no siguis orgullós

l’artista d’aquesta cuita

no és l’home, és el seu Creador.

Olora el meu perfum i enten el missatge.

NO HI SÓC

 ON ets, em pregunto, al segle XXI?

No estic segur d’haver-hi arribat,

no és l’espai i el temps que jo voldria.

Però hi sóc i no m’agrada ser-hi.

què he de fer?

Només tinc una resposta ser jo.

Els que es creuen responsables de la història

m’ho deixen ser?

Només puc ser-ho si sóc català,

i la política d’Espanya em nega aquest dret.

La meva llibertat no accepta,

serivirè la humanitat essent  català global.

Si hi sóc com esclau.

des de l’esclavatge pot el meu jo ser lliure?

La meva fe em diu,

que si el meu esperit és lliure

la meva lluita d’esclau per la llibertat del món

farà independent  la Catalunya que jo estimo.

En aquesta lluita, hi sóc.