LA MÚSICA ÉS EL SILENCI QUE ESCOLTA L’ESPERIT

                                    El concert no s’escolta en cap teatre,

                                    l’ànima no és espai, és

                                    existència que no es palpa,

                                    L’espectacle només el gaudeix l’esperit.

                                    El silenci habita l’infinit,

                                    la música s’incomoda en espais tancats.

                                    L’esperit se l’emporta per companya,

                                    el silenci l’acarona

                                    i ella esdevé tot en ell.

                                    El silenci

                                    és música en el teatre de la nit.

                                    La música

                                    és silenci en els espectacles del dia.

                                    Silenci i música

                                    en l’infinit són  vida.

                                    L’esperit aplaudeix el concert.

           

LA MEVA LLIBERTAT NO LA POT ANUL·LAR C AP LLEI

                               Em poden enmanillar,

                               la meva ment és intocable,

                               el pensament és eteri com el vent que escampa els núbols,

                               i els núbols porten aigua de llibertat.

                               Saonen la terra com les idees alimenten el desig,

                               I el desig és l’arada que treballa el camp.

                               El meu camp és  llibertat,

                               les collites que si fant alimenten la independència,

                               i el conreu d’aquest camp i els seus fruits

                               ningú me’l pot prohibir, ni me’ls pot prendre,

                               Són meus.

                               La meva ment, amiga d’altres ments del camp de Catalunya,

                               treballa coordinada i solidària,

                               i el poder de tantes ments és imparable.

                               No entreu a robar alló que no és vostre,

                               Conreeu els vostres camps,

                               us respectem,

                               amb quin dret ens els voleu robar?

                               L’enveja se us menja,

                               l’odi us cega,

                               penseu per fer mal,

                               el mal porta a un càstig pitjor que el foc.

                               Respecteu les nostres arades,

                               retireu les vostres armes,

                               conreem els nostres camps amb la paraula,

                               siguem lliures i solidaris.

                               Les vostres armes no conreen,

                               les nostres arades, sí.

La meva independència et respecta policia

                               Ser policia, guàrdia civil o soldat a Espanya,

                                barreja passions i urgències,

                                passions pels que en són vocacionals,

                                urgències perquè no troben altre treball.

                                La passió no dispensa de ser persona íntegra i solidària,

                                la urgència hi afegeix l’esforç per poder ser persona,

                                no és fácil ser policia integral.

                                Policia, guardia civil o soldat,

                                com a persona et respecto i defenso

                                com policia, guàrdia o soldat t’ho has de guanyar.

                                Fer complir la llei és defensar la gent,

                                no fer content a qui et mana.

                                La meva llibertat no me la pots pendre,

                                si me la prens perds la teva per què et negues com a persona,

                                només ets guardia, policia o soldat,

                                ser només l’ofici que tens i prou, és renunciar a ser persona.

                                I si renuncies, amb quin dret em demanes el meu DNI?

                                No ser lliure per fer el teu treball per què t’obliguen

                                què aportes a la convivència del teu país?

                                Senzillament, només odi.

                                És un trist ofici el teu si només és ser el que no ets.

                                Encara que m’emmanillis per què sóc independentista,

                                no t’odiarè, un capità millor que el teu

                                m’ha ensenyat a estimar-te. Però també

                                a ser independentista.

La mare de Déu d’El Pilar

Sobre un pilar solitària i mig amagada,

l’estàtua de la Verge vigila el món.

La política li ha pres la vigilància,

qui avui vigila no és la pau, són les armes.

Hipocresia humana,

desfilada militar en nom de la mare de Déu,

persecució armada als seus fills que són tots els humans.

Qué és el pilar, un observatori de guerra?

Un recinte d’amor de mare?

Senzillament una denúncia de la hipocresia d’uns pocs.

Verge del Pilar,

Mare de Déu de Montserrat,

Verge de Núria,

Mare de Déu dels dolors,

aquests i altres noms d’una mateixa mare.

És molt trist

que amb un d’aquest noms es justifiqui

persecucions dels seus fills.

Patrona de la guardia civil, sí,

però guàrdia civil que protegeixi els fills de la patrona,

són tots els humans,

també aquells que la política acusa de dolents,

dolents perquè acusen la política de no fer política,

l’acusen de manipulació.

És greu usar el nom de la mare com a contradicció.

Viure la poesia en el teatre

La poesia és la veritat de les emocions i sentiments. Poesia és passió per la vida. Una  passió que fa bategar el cor perquè al repartir la sang per les artèries sublimi la veritat. La poesia també és les vibracions de la matèria que s’agermana amb l’esperit. És aquell reclam que desperta el desig i fa obrir els ulls buscant la llum. El missatge no es fa esperar. El món és el gran teatre on la humanitat viu la lírica i la mística de l’existència. I els humans es desperten creatius i amb la paraula ho fan palès. Es genera una necessitat i devetlla la comunicació poética i amb ella una urgència de comunicación convertida en espectacle. L’espectacle que es desenvolupa en un escenari obert o tancat i en el que els artistes de la paraula viuen i fan viure la intensitat de la passió. Ser artista de la paraula és convidar a descobrir les interioritats del desig infinit. I són els plaudiments la demostració d’haver compartit artista i espectador les mateixes emocions i sensacions. El Teatre de Can Rajoler de Parets del Vallès, recordant el centenari del naixement de Palau Fabre, farà viure la intimitat de la paraula amb l’espectacle poètic SET DONES I MOLTES PARAULES, creació d’Isidre Oller, president del Niu d’art, poeta i veí de la población vallesana. Set dones, rapsodes i poetes que amb l’ambientació musical convidaran als espectadors a sentir-se poetes. Niu d’art poètic, entitat quin objectiu és la poesia catalana, enten amb la seva promoció allarga la mà a les altres poètiques, castellanes, galllegues, basques, i les d’idiomes estrangers que es parlen al poble. Com més perfecta sia la nostra poesia catalana millor es podrá conviure amb la resta de poedsies del món. Diumenge, al teatre de Can Rajoler, les poetes demostraran, que Parets és també culturalment i poèticament, un poble viu.  

La llum de l’esperança no s’apaga

                                  No és fàcil caminar a les fosques,

                                  la foscor amaga la llum, sovint, per què no l’apaguin,

                                  té molts enemics la llum

                                  i Catalunya manté encès el ble de l’eperança.

                                  Són milions els cors catalans,

                                  en el cor hi aviven el foc de la seva llum,

                                  fa força d’anys que les seves flames admiren el món,

                                  resten pocs dies per l’esclat volcànic lluminós de fe,

                                  la lava de la fe que aviva l’esperança,

                                  l’esperança, guia en el camí de l’amor,

                                  Catalunya, estrella de fe, esperança i amor,

                                  brillarà esplendorosa i solidària en el firmament d’Europa,

                                  Catalunya dirà JO SÓC.         

La independència és la victòria d’una creu

                                      La meva llibertat ningú me la pot pendre,

                                      llibertat és norma de convivència,

                                      convivència és acord de relacions lliures,

                                      la seva llei és l’amistat.

                                      Només l’odi i l’egoïsme són enemic d’un conviure just,

                                      és problema de ser persona o de no ser-ne.

                                      Milions d’anys d’història,

                                      massa homes i dones no saben encara que és la llibertat,

                                      es creuen deus i deeses i porten el mal viure.

                                      Al segle XXI, jo vull ser lliure

                                      estimo el meu poble que el tracten com esclau,

                                      a l’horitzó sortosament hi brilla una estrella,

                                      és l’estrella de l’amor.

                                      Crucificat per l’odi del poder, del diner i la política,

                                      ressucita en la veu del poble humil i senzill,

                                      dóna esperança i allunya la por,

                                      la seva creu és signe de llibertat.

                                      Catalunya, la teva creu ha guanyat la independència.

LA BARCA VA NAVEGANT…

                                            Les ones del mar escampen silencis profètics,

                                            els peixos acompanyen la barca besant l’estela blanca.

                                            El fons marí medita i sospira,

                                            no enten la música de la barca.

                                            Cap el tard el sol s’acomiada a ponent,

                                            la lluna, pensativa, invita els mariners a meditar.

                                            Tranquils, no juguen a cartes,

                                            la barca serena no vol  remors del motor,

                                            demana als mariners avançar remant.

                                            No ho diu amb paraules, desvetlla el desig,

                                            els marins entenen el llenguatge de la nau,

                                            la nau vol arribar a port a celebrar la llibertat.

                                            En el campanar del poble oneja la bandera,

                                            les campanes repiquen a glòria.

                                            Lentament entra a port,

                                            escolta els sons de les campanes i les cançons de la gent,

                                            la barca s’atura,

                                            els mariners dempeus criden al·leluia, al·leluia.

                                            La barca amb el seu silenci ha estat profeta,

                                            navegant amb suaus moviments sobre les ones escrivia

                                            Catalunya és independent.

Jo vull ser jo.

                                                        Jo vull ser jo.

                                                        Ser o no ser, obliga a pensar,

                                                        no ser és oblit, solitud de la foscor,

                                                        ser és presència, ulls oberts a la llum.

                                                        Jo vull ser llum interior de vida,

                                                        només així serà llum d’exterior d’amor.

                                                        Ser o no ser és un espai contemplatiu,

                                                        un espai que omple les ments i els cors,

                                                        on s’hi apren a viure.

                                                        Sóc o no sóc, una pregunta que espera resposta,

                                                        la resposta que espera la història és

                                                        sóc amor.

JO SÓC LA MEVA LLIBERTAT

                                      Un sospir de l’ànima alena la intensitat d’un instant,

                                      desperta el desig de passejar per l’infinit,

                                      les ones del mar em diuen que sóc vaixell del futur,

                                      una gavina rema amb les seves ales.

                                      Sense motor la barca,

                                      navega mar endins amb l’ocell amic per timoner.

                                      Una estela blanca sobre les aigues del mar,

                                      esdevé pentagrama d’una música marinera,

                                      els peixos dansen al voltant de la barca,

                                      i els meus ulls fiten il·lusions de la nit.

                                      Passatger afortunat de la nau en llibertat,

                                      contemtemplo un llunyà horitzó vermellós amb llàgrimes blanques,

                                      la gavina plega les ales,

                                      reposa sobre la meva falda,

                                      la barca balanceja suau gronxada per una sardana de peixos.

                                      Acarício el seu plumatge,

                                      un dofí salta i empren una cursa seguit per milers d’animals marins,

                                      la barca sense rems segueix l’estela,

                                      sol en la immensitat del mar,

                                      un silenci musical embolcalla la meva ment.

                                      La gavina empren el vol,

                                      un éxtasi embriaga la meva ànima brindant amb  copa de llum,

                                      i una estrella escriu en el vidre transparent

                                      has conquerit la llibertat 

Gran lliçó de la por

                                       Espanya t’estimo, al teu estat no l’odio

                                       L’odi del teu estat l’ha vençut el meu amor,

                                       he votat sí a la llibertat,

                                       que és un no a l’esclavatge.

                                       Les lleis em volen lliure,

                                       els seus manipuladors em fan esclau,

                                       no entenen que la llibertat d’un esclau és independència.

                                       Espanya, el teu estat,

                                       ha traït les teves lleis.

                                       El meu DNI em fa espanyol,

                                       el cor només català i amic d’Espanya.

                                       L’estat em fa fora i em diu que no hi tinc dret,

                                       em fa il·legal.

                                       La inventada il·legalitat m’ha fet independent.

                                       La por sembrada s’ha tornat reversible

                                       avui és l’estat el que té por,

                                       té por als drets dels ciutadans.

                                       Un gran servei de Catalunya al món.

ESPERANT LA RESPOSTA

                                      La meva resposta demana pau,

                                      sense llibertat la meva pau esdevé esclavatge,

                                      ser esclau denuncia el poder corrupte.

                                      La meva esclavitud no renuncia a la llibertat,

                                      les cadenes impedeixen caminar, no em maten el pensament,

                                      encadenat per lleis injustes,

                                      penso,

                                      la veritat és la llum de l’esperança.

                                      Les lleis poden ser injustes,

                                      ho són els interessos egoïstes.

                                      Viure encadenat per la injustícia,

                                      és viure defensant la llibertat.

                                      Les cadenes es poden trencar,

                                      la llibertat verdadera és més forta que les cadenes,

                                      les trenca  la veritat.

                                      La veritat dels pobles és la seva llibertat.

                                      És la resposta.

ELS TEUS ULL VETLLAVEN LA MEVA SON

                                                     Una dolça foscor

                                                     feia el somni més llaminer.

                                                     La lluna

                                                     entrava per una escletxa,

                                                     trucava a la porta de l’ànima

                                                     enviant-me un missatge de lluna plena.

                                                     Truc suau i encisador

                                                     respecta el somni,

                                                     no desvetlla l’ànima

                                                     i a cau d’orella li murmura:

                                                     Díga-li que l’estimes

                                                     al poema de la teva vida.

                                                     El seu nom,

                                                     gravat en el teu cor,

                                                     somriu amb la fragància d’una flor,

                                                     els seus llavis, font de petons,

                                                     xuclen paraules eenamordes.

                                                     Cada bes és un segell que rubrica

                                                     t’estimo

                                                     i dibuixa clavells a les galtes.

                                                    Navegant en el mar del somni

                                                    un vaixell de pescadors

                                                    canta a l’estrella del mar

                                                    l’himne escrit amb lletres del cor.

EL SILENCI D’UNA NIT DE SOMNIS

                                           Sóc feliç acaronat per la foscor mentre dormo,

                                           li dóno la benvinguda a la son,

                                          desitjo el somni que em despertarà a l’albada,

                                          el somni que em regala l’elixir per la lluita del nou dia.

                                          Gaudeixo quan la ment em regala idees que són font d’aigua de l’hort.

                                          La meva vida és l’hort on hi brillen les flors del meu jo.

                                          Le plantes són religió, política, cultura, treball i civisme.

                                          He tingut un somni que m’ha esglaiat.

                                          El meu enemic ha estroncat la meva font,

                                          un cruel ensurt m’ha desvetllat.

                                          M’aixeco, penso, parlo sol, camino, contemplo la llum,

                                          el nou dia em referma l’esperança, la fe i l’amor.

                                          Els somnis d’horrors són també despertadors de desitjos.

                                          Salto del llit,

                                          amb veu de l’ànima em dic avui serè més jo.

                                          El silenci d’una nit de somnis

                                          és  llibre d’història de la vida

                                          Llegir el llibre de la pròpia vida

                                          és font d’aigua que rega l’hort de pensaments, fets i sentiments.

                                          Un somni mentre dorms és lectura silenciosa del jo.

Niu d’art poètic amb la poesia dels escolars

Un del poetes escolars participants en el X Concurs de poesia escolar de Parets del Vallès ha escrit aquesta estrofa:”Encara a les nits compto estrelles / udolant a la lluna un futur incert./ Els poso el teu nom a cadascuna d’elles /i un cop més, l’alba em troba despert”. La poesia és més que un somni, és una realitat que té desperta la vivència humana. És precisament objectiu del Niu d’art Poètic d’esdevenir despertador de la capacitat poètica de les persones. Totes sense excepcions en el seu psiquè hi viuran la poesia, només cal despertar-se i convèncer-se de la seva veritat. Originàriament la poesia és vida. Els poetes de la paraula en fan poemes. I un dels poetes escolars ens diu al respecte: “El silenci és simple com ell mateix./ I antic com el no res del que va sortir./ El silenci és la mare de cada paraula que neix.” És curiós com els petits poetes sense història, encara, intueixen el perquè de la poesia. Senzillament la porten dins, la senten i la trameten. Alló que massa sovint les persones grans no sabem fer o no volem. La vocació poètica sempre vol ser més, és ambiciosa, enyora l’infinit com aquests versos d’un o una participant en el concurs d’enguany:” Sóc aigua./ Em pregunto si podria ser més acolorida. /Escolto els peixos nedar./ Veig les muntanyes, les platges i el desert. Vull tocar els núvols.” Francament en els poemes dels nens i nenes hi descobrim una verdadera filosofia de la ida que va, moltes vegades, més enllà dels millors pensadors. Els pensadors de la seva filosofia no té límits, com ho proclama aquesta estrofa:”Tinc la síndrome de Down / i si ser normal / és ser com vosaltres,/ ser normal, no em cal”. Una reflexió molt significativa per un món on la dignitat està en els títols honorífics i en la riquesa. Francament el món del pensament dels nens i nenes és un món més net i més humà que al marge de diferències com qualsevol humà pateix, s’hi troba aquella generositat bàsica de l’amor a l’altre pel sol efecte de ser persona. Un exemple ens el dóna aquesta estrofa d’un o una concursant:”Els meus ulls com una tormenta d’estiu, / els meus fulls encara mullats / et vull explicar que jo t’estimo / però, qui vol anar de segones mans”. Llegir els poemes de nens i nenes és un descobriment de valors que en la trajectòria vital, moltes vegades, hem perdut pel camí, egoïstes de la nostra supèrbia. Certament, la poesia fa la història i comença en la més tendra infància, nens i nenes que són persones i que massa vegades no escoltem, ni sabem estar a l’alçada quan ens plantegen problemes. Pensem que els seus problemes són petiteses quan les petiteses fan funcionar la història. La X Festa de la poesia escolar del Niu d’art poètic és una oportunitat per dialogar en família, obrir els cors entre petits i grans i trobar la manera de fer més humana la convivència. És un honor i un orgull per a mi haver estat jurat del Concurs de Poesia Escolar. Veritablement els alumnes continúen essent els meus millors Mestres. Amics i amigues de Parets, no us perdeu la festa. Als nens i nenes els hi agrada ser escoltats.

EL JARDÍ ENVEJAT

                                   No n’hi havia cap altre al seu entorn,

                                   les plantes i les flors es delien per mostrar llur bellesa,

                                   l’enveja vestida d’un suposat àngel

                                   hi calà foc.

                                   No es va cremar, només socarrimar,

                                   els àngels bons desafiant els perills i les mentides,

                                   apagaren el foc.

                                   La ràbia de l’àngel dolent es transformà en explosió
                                   volcànica,

                                   la seva lava no va fer mal,

                                   trobà les portes del jardí tancades amb la fe dels jardiners.

                                   Passaren hores i dies,

                                   la natura generosa regalà aigua regenedora,

                                   el vent, insectes i ocells

                                   injectaren vida a les plantes.

                                   Passada la tempesta i l’àngel dolent vençut,

                                  el jardí és el palau de la bona gent.

                                  Catalunya, el jardí que l’enveja no va poder destruir.

CATALUNYA, T’ESTIMO MARE

                                       La llengua catalana és la llet que he mamat dels teus pits,

                                      Catalunya,

                                      altres llengües són germanes i amigues,

                                      el meu amor de fill és el jo que tu has creat.

                                      La llengua catalana m’acompanya sempre,

                                      parlant altres llengües,

                                      la mare

                                      m’avisa si equivoco la traducció.

                                      No és possible parlar llengües germanes i amigues,

                                      amb parla imperfecta de la llengua de la mare.

                                      La música del català és un concert en el liceu del ser,

                                      el concert és sublim

                                      amb músiques del jo, del tu i de l’ell,

                                      amb músiques de nosaltres i vosaltres.

                                      És el concert que cada nit escolten les estrelles.

                                      Catalunya, la mare, m’asseu a la seva falda,

                                      em diu

                                      aplaudeix amb les estrelles les músiques del món,

                                      la nostra  i la de totes les germanes. 

                                     T’estimo , Catalunya,mare i li faig un petò.

Ulls d'infant

                                                                  Amb ulls d’infant

                                                                  l’avi enyorava l’amor de mare,

                                                                  la nit de Nadal.

                                                                  Somiant escoltava la veu d’un nou nat:

                                                                  sóc Jesùs, fill de Josep i Maria,

                                                                  nat a Betleem en una cova,

                                                                  l’amor que desitges i no trobes.

                                                                  Deixa’m entrar a la cova del teu cor,

                                                                  el nou amor de mare em farà feliç

                                                                  tots els Nadals.