No n’hi
havia cap altre al seu entorn,
les plantes
i les flors es delien per mostrar llur bellesa,
l’enveja
vestida d’un suposat àngel
hi calà foc.
No es va
cremar, només socarrimar,
els àngels
bons desafiant els perills i les mentides,
apagaren el
foc.
La ràbia de
l’àngel dolent es transformà en explosió
volcànica,
volcànica,
la seva lava
no va fer mal,
trobà les
portes del jardí tancades amb la fe dels jardiners.
Passaren
hores i dies,
la natura
generosa regalà aigua regenedora,
el vent,
insectes i ocells
injectaren
vida a les plantes.
Passada la
tempesta i l’àngel dolent vençut,
el jardí és
el palau de la bona gent.
Catalunya,
el jardí que l’enveja no va poder destruir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada