L'objectiu d'aquest blog és una passejada cultural pel món de la poesia i del teatre i conèixer la creativitat poètica de casa nostra.

dilluns, 28 de desembre del 2020

ESCOLTAR LA VEU

 


Escolto en el meu jo una veu que em parla,

em parla de dignitat present i de futur,

em parla del meu camí d’espines i terra fina,

que té un horitzó d’eternitat.

El meu cor s’emociona i batega delerós,

la meva ment s’il·lumina amb llum més potent que la del sol

i massa sovint el meu jo dubta i es cansa.

Dubtós i cansat, la veu de l’ànima m’alimenta,

m’alimenta amb amor.

Accepta, em diu, el patiment que et farà fort,

les espines del camí barrejades en sorra fina són futur,

el teu,

aquell futur que de la creu en fa clau de la glória.

La veu del teu esperit no et deixa mai,

massa sovint no l’escoltes i t’acompanya,

encen els teus desitjos

i un d’ells és el que vols i persegueixes,

ser feliç per fer feliços els altres.

La veu del cosmos i la del teu esperit et repeteixen:

estima,

estima a tothom, en el dolor i en l’alegria.

dijous, 24 de desembre del 2020

EL MEU VESTIT BLANC

 


A l’alba, l’ànima es vesteix de blanc,

l’amor ha teixit la tela amb fils de tots colors,

el cor filava amatent

i el meu jo esdevenia imatge del jardí terrenal.

L’arc de Sant Martí,pedagog de l’art de viure,,

barreja tots els fils, els estima tots,

i es fa el miracle, amor i odi esdevenen u,

és treball de llibertat, teixint la identitat.

Pluja en el temps, que saona la terra,

besa el vestit blanc, símbol d’unitat.

Amb llibertat l’odi pot ser amor, i l’amor enemistat.

El dret a equivocar.se, garantia d’identitat,

defineix el ser i el no ser.

Perquè l’ànima es vesteix de blanc a l’albada?

Quan la llum del sol il·lumina la intel·ligència,

els ulls llegeixen i la ment medita,

el missatge de la llibertat,

el jo només és amor si estima els altres jo.

La humanitat vestida de blanc

imatge de la llibertat esdevinguda amor.

dissabte, 21 de novembre del 2020

ERÒTIC AMOR HUMÀ


Erotisme, joia d’una imatge humana,

persona, obra d’art de Déu.

il·lusió del cos agermanat amb l’esperit.

Passió intel·ligent quan dignifica,

passió irracional quan perjudica.

Nuesa, mirall d’un art infinit,

sexe i pit, dibuixen l’amor.

Amor aliment de la humanitat.

Quan jo soc tu i tu ets jo,

hi pensem que som creació divina?

Home i dona, imatge divina,

perquè tenen poder de crear,

poden ser pare i mare.

dimarts, 17 de novembre del 2020

No-SI

 

      NO

  

   És voluntat negativa per evitar el mal,

   excel·lent:

   És fugida de la indignitat per no equivocar-se.

   excel·lent.

   És evitar els desitjos de ser lladre,

   Excel·lent.

   És negar la voluntat d'humiliar l'altre sexe.

   Excel·lent.

   És demostrar que el meu orgull és déu.

   Suspens.

 

                

    

    És defensar la veritat per ser solidari.

    Excel·lent.

    És ser digne davant l'adversitat.

    Excel·lent.

    És convèncer a l'enemic que robar és inhumà.

    Excel·lent.

    És respectar de igual a igual l'altre sexe

    Excel·lent.

    És ser humil reconeixent la dignitat de l'altre

    Excel·lent

    És negar el diàleg a l'enemic

    Suspens.

LA GRAN CORAL DE L'AIGUA

 


Una cadernera li demanava al vent,

en un dia gris de pluja,

ensenya’m com musiques amb fulles del bosc.

Arbres i plantes són cantaires,

entonen les notes escrites pels raigs de sol,

també aquelles de la lluna en nits clares.

Amiga, cadernera, les cantes,

les llegeixes en els colors de les flors,

i les teves cançons escampen perfums dels jardins.

Amic vent, jo canto,

cap mestre me n’ha ensenyat,

i desitjo cantar millor.

Un dia de pluja, amiga cadernera,

aclucada en el teu niu,

no tinguis por, l’aigua no et farà mal,

els trons són compasos de fermesa,

i cada gota de l’aigua de pluja

escriu la seva nota en el pètals de les flors.

Els perfums que tu flaires volant pels jardins,

són  músiques que fas teves,

i esdevens un cantaire de la gran coral de l’aigua.

Quan cantes no trona, no hi ha tempesta,

has après la cançó que amb lletres d’aigua

vaig escriure en el teu cor.

Cadernera, quan cantes, canta amb tu l’univers

i jo, el vent, escampo les teves melodies.

Un ésser humà, que t’estima,

cada matí, a l’albada,

escolta els teus refilets,

vol aprendre les teves cançons,

i amb tu,amb mí, el vent, i l’aigua

esdevenir cantaire de la coral infinita del món.

Estimada cadernera,

els ocells, els arbres, les plantes i l’aigua,

no desentonen mai,

el perfum de les flors és la seva partitura,

i massa sovint, si la coral desentona,

es deu als humans que no la saben llegir.

Do, re, mi, fa, sol, la, si,

són notes musicals modelades amb art i passió

i donen vida a una cançó i a un concert.

Do, el so que esdevé regal d’un desig de ser,

re, desvetlla del somni d’un perfum invisible,

mi, el gaudi que embolcalla els sons de cantaires i músics,

fa, desperta la passió de la música de ser infinit,

sol, la resplendor de l’arc de Sant Martí abraçant la natura

la, éxtasi embriagador de la mística musical,

el sí, l’abraçada de l’amor.

La cadernera encuriosida,

perquè l’aigua és la gran coral del món?

La flora, la fauna, la humanitat i la natura tota,

en la seva globalitat són aigua,

i l’aigua és vida.

La millor cançó, el millor concert

és la veritat del cosmos.

L’univers és la millor música que es viu i no s’escolta.

Jo, l’aire, desvetllo els desitjos d’una vida musical feliç.

La vida del cosmos és la gran música del concert infinit.

dilluns, 9 de novembre del 2020

EL COSMOS RESPIRA L’ESPERIT HUMÀ

 


Humanitat perduda en l’espai

viu sensacions d’un respir tarnscendent.

Lluny del bullici de ciutat

se sent hostatge d’un món desconegut.

Transparent, amb un emblanquinat en suspens

sent perdre equilibri corporal

camí d’un espai nou,

vivint  passions espiritoses del cosmos.

Silenciada la veu,

calladles les petjades del caminar,

la paraula és mística

d’uns humans diluits en el futur.

Instants d’un somni d’intimitats.

dimecres, 28 d’octubre del 2020

M’ACOMPANYA FINS A LES PORTES DE L’ALTRA VIDA


                                       Una companyia em dona la mà en el meu camí,

és germana de la vida,

Perquè tanta gent la tem?

No tinguis por, em diu cada matí i cada vespre,

Déu m’ha dit que t’acompanyi,

he d’obrir-te les portes de l’eternitat.

Quan la traspassis,

Déu,

cridarà al seu Fill, Jesús, que t’acompanyi.

Com has portes la teva creu?

Pensa que clavat a ella ajudes a dignificar la humanitat,

perdona els qui fan burla de la teva fe,

estima els que t’odien,

sigues imatge del teu Déu,

Estaré al teu costat quan Ell et cridi,

obriré la porta del seu palau,

si has estat persona digna hi entraràs.

Per que Déu et digui endavant,

tot tu has de ser amor.

Amb l’amor de la creu del seu Fill.

Saps molt bé que jo també t’estimo,

sóc la teva amiga, la mort.

dimecres, 21 d’octubre del 2020

LA POESIA LLUM PER LA DEMOCRÀCIA


 Flaira les dolçors de convivència,

alenant el vermell i el groc de roses i clavells.

A l’albada, la llum besa rosers i clavellines,

en el jardí, totes les flors

volen ser dansaires de ball.

Una flor de gira-sol  fa rotllana

amb una rosa i un clavell,

puntegen la cançó d’un rossinyol,

despertant el desig de les altres flors.

Formant rotllana

creen la dansa de convivència universal,

la sardana.

Poble, que dansa donant-se les mans,

poeta dels poemes de llum.

Llum del sol i de la lluna,

dia i nit,

il·lumina el jardí de Catalunya.

Els catalans, flors d’aquest jardí,

ballen la democràcia,

sardana d’amor universal.

Puntegen, salten, canten,

les flors d’aquest jardí només tenen una llei,

respecte i amor,

democràcia.

dilluns, 19 d’octubre del 2020

GLOPS ERÒTICS DE SOSPIRS BÍBLICS

 

 El poemari que presento fou escrit a consequència  de la lectura del llibre bíblic EL CÀNTIC DELS CÀNTICS, en el que l'erotisme hi juga un paper central. I m'ha portat a reflexionar sobre la realitat de l'ésser humà, que no podem oblidar que és matèria i esperit. Les sensacions corporals dels diferents membres dels cos i de totes les seves parts aviven les de l'esperit i alenen les relacions humanes de persona a persona. La importància del cos en la formació de la persona és bàsica i la nuesa palesa la imatge escultural més artística de la naturalesa."La seva imatge li roba la mirada,/ de sobte els sentits pateixen vibracions d'un foc,/ i l'encant de l'estimat / embruixa uns ulls enamorats". No oblidem que el desig comença amb una mirada, els ulls protagonistes del procès amorós. Però aquest procès que comença amb un amor eròtic es complert quan esdevé amor de l'esperit.El camí de la transcendència és el camí amorós de les relacions humanes.ElEl poeta del Càntic dels Càntics ens fa adonar que l'amor humà no és veritable sense la relació amb la natura, quan ens diu:"No us fixeu en la meva morenor: és el sol que m'ha embrunit". Com a consequència crec l'ordre d'estimar comença amb la natura, segueix en el cos i el complerta l'esperit.
El poemari fou editat per Kit-book Serviciosn editoriales S.C.P que treballa amb Amazon. A Granollers el trobareu a La Gralla i a la llibreria Buñuel.

divendres, 16 d’octubre del 2020

CATALUNYA, UN NÚBOL D’AIGUA DE PLUJA

  

Les llàgrimes de les persones reguen els camps erms, 

els ulls li demanen al vent quin és el nord de la vida,

i el vent i els ulls saonen la terra seca, per donar fruits.

Catalunya va correr la Marató de l’amor solidari,

el seu núbol de nord a sud, d’est o oest hi regalà l’aigua dels seus ulls.

La pluja fou una festa del dolor intuint la porta de l’esperança,

i les llàgrimes en una festa sembraren la terra d’un futur de vida sana.

Un núbol quatribarrat groc i vermell esdevenia bandera de salut,

salut del cos, germana de la salut de l’anima.

La Marató de TV3, la festa del dolor en l’esperança.

Un nou capítol de la història d’un poble que pateix i ell és la seva medicina.

Catalunya, solidària universal, li va dir a Espanya i al món,

la salut dels pobles és la pau del cos i l’ànima.

El núbol català, la Marató de TV3, era núbol de la salut del cos,

jo li pregunto a Espanya i al món,

perquè no teniu en el vostre cel el núbol del cos místic de la humanitat?

dissabte, 10 d’octubre del 2020

EL MEU PENSAMENT ÉS LLIBERTAT

 


Un país sense gent que pensi,

país de bancarrota,

un país amb gent que amicalment discrepa,

és un país de futur.

Només la llibertat de pensament és democràcia,

democràcia és igualtat,

les diferències són exigències de la natura,

la natura vol una bona convivència.

Tothom, fins i tot pensant el contrari,

aporta motius de convivència.

La convivència és relació solidària entre diferents,

les diferències promouen les qualitats de la gent,

qui serveix per governar,

qui serveix per obeïr,

qui serveix per pensar,

qui serveix per escoltar i dissentir,

qui serveix per crear belles arts,

qui serveix per la música,

qui serveix per ensenyar,

però tothom ha der servir per estimar.

L’amor és la llei de l’art de conviure,

l’amor en totes les seves veritats.

És  llei de lleis.

dimecres, 7 d’octubre del 2020

JO ESTIMO LA HUMANITAT



Tots els éssers humans són fills del Déu que estimo,

com els estima Ell, també els estimo jo.

L’amor de Déu és infinit, el meu també perquè ho és en Déu,

l’infinit abraça els limitats per la seva projecció eterna,

no fa diferències entre bons i dolents,

són persones i per ser-ho, imatges del Déu del cel.

L’amor que és  llei de Déu farà justícia,

Ell  ajudarà a recobrar la imatge perduda.

Jo estimo tots els pobles de la humanitat,

tots els pobles tenen el seu propi destí i futur.

Les guerres amb  odis i venjances

en fan de la llei de l’amor  llei d’enemistat.

Perquè tants humans són venjatius?

Perquè tants humans fan de l’amor moneda deshonesta?

Perquè la humanitat no viu en pau?

Senzillament perquè alguns humans diuen que déu són ells,

i transformen la llei de l’amor en llei de guerra.

Sóc humà lluitarè contra la llei de guerra,

vull convèncer amb imatge de pau,

només ho assolirè si sóc imatge de Déu.

dilluns, 5 d’octubre del 2020

CATALUNYA INDEPENDENT

 


De nord a sud, d’est a oest

el vent amb veus marines entona llibertat.

La neu de les muntanyes són pàgines blanques de poesia,

les aigues de llacs, rius i fonts,

escriuen en llibres d’història la paraula llibertat,

els vents del quatre punts cardinals,

amb la batuta de Montserrat,

entonen les cançons de llibertat.

Les fulles dels arbres i les flors dels boscos,

s’il·lusionen per ser lletres de l’himne a la llibertat.

Les petjades del homes i dones de Catalunya

són sons de les tecles del piano de la independència

i amb la seva música acompanyen els cants de llibertat.

En presons els músics de l’orquestra Catalunya

saluden des d’el silenci la independència.

El dia de la victòria segura

la veu serà tro despertador que proclamarà al món,

Catalunya independent.

dissabte, 3 d’octubre del 2020

CONVIURE EN PAU

 


Coneixerà mai la humanitat la pau?

Les diferències milionàries  regalaran algún  dia

petons universals d’amor?

Els colors de la pell esdevindran un dia imatge de llibertat?

Quan la humanitat serà esclava de l’amor?

Els egoïsmes són arguments de guerra,

el diner és la seva força.

Serà la pobresa d’esperit motor solidari?

Les catifes vermelles del diner

dominen la cultura, l’art, el treball creant diferències.

La riquesa no agermana,

separa,

fa la guerra amb promeses falses de bones intencions.

El cor humà universal batega malalt d’amor de vida.

Arribarà a temps la medecina?

La medecina porta dos mil anys i escaig

en l’armari de l’amor.

On és el metge?

Clavat a la creu que espera ser despenjat.

És cert, ell ressuscità,

Però el Crist que és la humanitat

no pot baixar de la creu.

Arribarà el dia que els claus  seran amor.

A l’horitzó s’hi endevina la llum.

La humanitat viurà en pau desprès del temps,

serà eterna.

 

dijous, 1 d’octubre del 2020

IMATGE DE DÉU

 


Déu és invisible i jo sóc visible,

com puc ser imatge d’un ésser que no és veu?

Qué hi ha en mí que em fassi infinit?

El pensament no és matèria,

i el pensament em desperta el sentit d’eternitat.

En l’univers s’escolten missatges,

missatges d’un ser que recorden ser el teu pare,

Pare de la humanitat,

i jo sóc humanitat.

En el món hi ha missatges,

missatges d’amor de pare,

missatges d’un futur etern.

En el món una història ens parla d’un crucificat,

crucificat per amor,

la creu és la clau de l’eternitat per a tota la humanitat.

El blau del cel és el mantell de l’amor,

m’abriga?

Un missatge del fill de Déu em diu que sí.

Si el meu amor és verdader,

el Fill de Déu m’acompanyarà

i el Pare em rebrà amb els braços oberts.

Només he de ser de veritat imatge seva.

dimarts, 29 de setembre del 2020

ARA I EN CADA MOMENT

 


Ser íntegrament el meu jo,

és viure intensament la meva veritat.

El silenci pot ser un moment fosc,

fosc i, a la vegada, intens,

ble de les idees i llum de la veritat.

El silenci no apaga mai el foc,

evita que la mentida l’apagui,

manté el caliu del desig,

i encen amb més força l‘amor.

Ara i en cada moment,

la veritat del meu jo només té un horitzó,

és transcendent,

el desig de projecció divina il·lumina el camí,

es produirà el canvi de testimoni,

el testimoni de la veritat terrenal,

donarà el torn al testimoni celestial.

Ara i en cada moment,

la meva veritat és  testimoni del meu futur.

Si la cursa és bona i el canvi correcte,

l’arribada a la meta serà l’entrada al futur infinit.

Cada instant

amb el testimoni a la mà en la cursa de la vida.

dissabte, 26 de setembre del 2020

EL MEU JOC D’AVUI

 


A l’albada, l’àrbitre ha xiulat l’inici del partit,

he continuat a jugar el partit de la vida.

Com seran les jugades?

Cada instant del dia és un dribling en el joc,

llegint obligo la menòria a recordar i esmenar,

escribint la intel·ligència m’inspira les paraules i les seves relacions,

passejant, el meu físic s’enforteix i medica   malalties,

parlant, el diàleg amb els altres em fa més humà,

dormint, el silenci   prepara el foc de l’amor.

El meu joc d’avui demana millorar les jugades d’ahir,

em fa milllor jugador de la dignitat humana,

i en la interioritat de l’ànima

veig més lluminosa la transcendència del joc de la vida.

El joc canviarà de camp,

ja no hi haurà camp, hi haurà el Palau de l’amor etern.

dimecres, 23 de setembre del 2020

EL COSMOS RESPIRA L’ESPERIT HUMÀ

 Humanitat perduda en l’espai

viu sensacions d’un respir tarnscendent.

Lluny del bullici de ciutat

se sent hostatge d’un món desconegut.

Transparent, amb un emblanquinat en suspens

sent perdre equilibri corporal

camí d’un espai nou,

vivint  passions espiritoses del cosmos.

Silenciada la veu,

calladles les petjades del caminar,

la paraula és mística

d’uns humans diluits en el futur.

Instants d’un somni d’intimitats.

dilluns, 21 de setembre del 2020

SENSE FE NO VAIG ENLLOC

 La fe mou muntanyes ens diu l’evangeli,

i el temporal Glória com ajuda a tenir-ne?

La humanitat també és culpable,

i el pecat exigeix penitència.

El temporal Glória és efecte del canvi climàtic,

la humanitat n’hi té part de culpa.

I és culpabe perquè no té fe en les persones dignes.

Egoïsme contra dignitat.

El temporal serà vençut,

també l’egoïsme,

però la felicitat humana depèn de la dignitat,

i sense fe només triomfa el mal de l’egoïsme.

El temporal Glória,quin nom! porta malviure a casa nostra,

i el seu nom anuncia felicitat.

Un temporal polític persegueix la dignitat dels catalans,

i ens diuen que ho fan en nom de la pau.

A la victòria només hi porta la fe,

fe en les persones dignes i sobre tot fe en Déu.

La dignitat porta a la felicitat eterna,

la verdadera GLÒRIA.

Amb fe entendrem els missatges de la natura.

Sense fe no es va enlloc.

CATALUNYA EL MEU AMOR

 


“Desvetlla’t, tramuntana, / vine migjorn / bufa sobre el meu jardí / i que s’escampin els teus perfums / que entri el meu estimat al seu jardí / per assaborir-ne els fruits saborosos” (Càntic dels càntics,IV,16)

Sento veus a la porta de casa,

preparat pel passeig de bon matí

i quan començo la caminada

una veu a cada orella em dóna el mateix missatge.

Catalunya, la teva estimada t’espera.

sobre el seu llit d’enamorada somriu perquè recorda

les teves paraules d’un amor de bogeria.

Que n’ets de bella estimada, li deies,

els teus ulls són coloms  del meu desig,

la teva cabellera, les delícies dels meus ulls,

les teves dents m’ensenyaven a menjar l’amor,

els teus llavis pintaven cors en les meves galtes,

i el teu coll m’ajudava a fer el cim de la passió.

Els teus, pits, font de vida dels teus fills i filles

regaven l’aliment  per conviure en llibertat.

La teva bellesa, al cim de Montserrat,

Catalunya, em deia, viu amb i en mi

no em deixis amor meu,

tu i els teus gemans i germanes sereu lliures,

la vostra esposa i mare serà independent.

diumenge, 20 de setembre del 2020

DESCALÇ

 El contacte de la terra i de l’aigua,

acompanyat de l’acaronament de l’aire,

desperta en el meu cor

il·lusions per entendre les estrelles.

M’agradaria caminar descalç pel camí blau del cel.

Quan camino descalç

em sento més natura i més a prop del cel blau.

A vegades les espines em parlen,

s’ho passen bé xuclant gotes de la meva sang.

Aleshores, les roses somriuen, són vermelles,

se senten germanes meves.

Caminar descalç sobre la neu

el fred explica les seves històries;

trepitjar descalç brasses d’un foc,

fa entendre la veu del dolor,

jugar amb els peus nus amb l’aigua del mar,

fa viure paraules d’eternitat.

Les sensacions de la natura són paraules de vida.

Els peus són també ulls que miren i oídes que escolten.

El cos humà és paraula del món.

EL MEU CAMÍ

 


Dues llums convergeixen en el meu caminar,

la llum dels meus ulls que em guien per la terra,

la llum de l’esperit que m’ensenya a ser jo.

Valls i muntanyes volen sentir les meves petjades,

mars,  llacs i rius desitgen rentar els meus peus,

els meus ulls agraeixen les vibracions que embogeixen el meu cor.

la terra diu que m’estima.

L’ombra dels arbres, un repós en el meu pelegrinatge,

en silenci, alena  els ulls de l’ànima,

sense una imatge plena i digna,

el meu jo caminarà a les palpentes sense futur.

El meu camí de la terra no té horitzó

si el camí de l’ànima no el coneix el meu jo.

Dues llums convergeixen en la vida,

la llum del cosmos que em parla d’infinit,

la llum del  jo que alena la meva transcendència.

Les dues llums neixen del mateix amor,

de l’amor del Déu creador del món.

El meu camí coneix la seva trajectòria,

el meu jo l’ha de voler conèixer.

divendres, 18 de setembre del 2020

CINC ROSES BLANQUES

 


Els pètals de les roses blanques

són pàgines del llibre del cor.

Geloses, quan el sol les desperta,

escriuen en cada pètal un poema,

sentiments de tots els colors que el blanc integra,

i les papellones a plena llum del dia,

els llegeixen, els aprenen i els reciten.

La llum demana als ocells que els musiquin,

al vent que passegi el perfum llur per boscos i jardín,

i als die de pluja a l’aigua

gaudir enamorada els batecs de cada lletra.

Les roses blanques del roser,

ballarines de les músiques del cosmos dansen en els teatres

sinfonies inspirades en les passions de la vida,

creades per l’amor.

De bon matí, el meu roser alena roses blanques,

jo sóc el meu roser,

la rosa de la vista intueix en la llum l’art de la vida,

la rosa de l’oída gaudeix amb els compassos de les passions,

la rosa del olfacte dóna vida als plaers de les flors,

la rosa del gust saboreja els regals de la terra,

la rosa del tacte agermana la felictat humana.

Les roses blanques del meu roser em fan viure l’amor.

dimecres, 16 de setembre del 2020

APRENDRE A ESTIMAR

 És veritat que l’amor és la llei universal?

Mils i de milers d’anys d’història,

l’odi encara és rei.

Les presons, plenes,

la  misèria mata milers d’éssers humans cada dia,

i els poderosos fabriquen armes de guerra,

la mort és  triomf fals de la humanitat.

L’amor no és llei pels poderosos,

el seu amor es dìu odi, hipocresía i maldat.

El poder no estima,

la humanitat no viu la pau global,

només el pobre d’esperit se sent digne i estimat,

perquè ell és amor.

Sap viure amb el que té i és solidari,

qui no estima, egoísta, roba als altres per tenir més,

és llei que domina el món.

sabrá algun dia el poder qué és l’amor?

El segle XXI confesa que n’hi ha per molt de temps.

Pobra humanitat,

pobra per culpa del poder i la riquesa,

rica en la dignitat dels pobres que saben estimar.

Els pobres sembren cada dia la llevor.

perquè mort abans de néixer?

La resposta és odi, llei del poder.

Els homes i dones del poder

sabran estimar algún dia?

dimarts, 15 de setembre del 2020

Aigua i terra s'estimen

 Vibracions íntimes de l’aigua

juguen amb les roques d’un penyasegat,

esperant un somriure de la terra

i una abraçada de la llum del nou dia.

Braves les ones multipliquen encaixades,

unes llargues, altres curtes,

mentre confien en l’esperança del temps.

El festeig passional encen el foc de rocs i aigua,

la sorra serà el llit on fareu l’amor,

els dies que un raig de sol fa l’ullet.

Perfum llaminer del fon marí embriaga els llençols,

ventijol de l’est obsequia amb un suau massatge,

aigua i terra gaudeixen maridatge.

Les onades de tempesta es tornaren carícies amigues,

les frescors de la sorra les reberen a la platja

i el sol de dia,

la lluna de nit,

explicaren al cosmos la lliçó de l’amor.

Desitjos d’amor que no tenien resposta

amb massatges de llum obriren els ulls.

Una mirada demana un petó,

els braços es creuen,

desitjos s’entreguen,

la sorra amb l’ajuda de l’aigua

escriu,

silenci, s’estimen,

han descobert l’amor.

dilluns, 14 de setembre del 2020

AMB EL COR A LA MÀ

 


Camino amb esperança il·lusionada,

els meus ulls albiren aquella llum desitjada,

la llum que els enemics converteixen en mentides,

i el meu cor, bategant fort em diu, no perdis l’esperança.

La il·lusió, que escolti cada dia les paraules del meu cor,

cada dia em fa més català.

Només sent català farè el món més lliure,

perquè si jo sóc lliure,

la humanitat també ho és un xic més en mi.

Xirinacs em dóna la mà i m’acompanya,

puja la muntanya amb el cor a la mà,

no defalleixis, em diu,

arribar al cim és la victòria,

t’hi espera la mare Catalunya.

diumenge, 13 de setembre del 2020

ALLÀ D’ALT DE LA MUNTANYA

 El cim de la muntanya és lluminós,

sóc petit, als seus peus,

herbes i pedres em conviden pujar-hi.

Lentament, i l·lusionat,

envejo la perdiu, que al meu pas aixeca el vol,

sentint la veu del cel blau quan alena el cor,

mentre els meus dits s’enamoren d’una flor blanca.

El rellotge no m’apressa,

cada pasa, el cim és més aprop,

i allà d’alt de la muntanya

una pedra gran em convida a meditar.

Un suau ventet em canta una cançó,

canta la immensitat que els meus ulls contemplen encissats.

En silenci, musicat per la llum i el vent,

una veu interior em diu

que n’ets de feliç estant en el palau del pare.

I el teu pare és Déu.

Caminant, lentament, torno a casa.

M’emporto la joia del sentit d’eternitat,

i quan obri la porta de la meva llar,

pensarè, humil, és una cambra del palau del cel.

La immensitat fa de la meva petitesa

la grandesa de la dignitat humana,

immensa perquè és imatge de Dèu.