El cim de la muntanya és lluminós,
sóc petit,
als seus peus,
herbes i
pedres em conviden pujar-hi.
Lentament, i
l·lusionat,
envejo la
perdiu, que al meu pas aixeca el vol,
sentint la
veu del cel blau quan alena el cor,
mentre els
meus dits s’enamoren d’una flor blanca.
El rellotge
no m’apressa,
cada pasa,
el cim és més aprop,
i allà d’alt
de la muntanya
una pedra
gran em convida a meditar.
Un suau
ventet em canta una cançó,
canta la
immensitat que els meus ulls contemplen encissats.
En silenci,
musicat per la llum i el vent,
una veu
interior em diu
que n’ets de
feliç estant en el palau del pare.
I el teu
pare és Déu.
Caminant,
lentament, torno a casa.
M’emporto la
joia del sentit d’eternitat,
i quan obri
la porta de la meva llar,
pensarè,
humil, és una cambra del palau del cel.
La
immensitat fa de la meva petitesa
la grandesa
de la dignitat humana,
immensa
perquè és imatge de Dèu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada