L'objectiu d'aquest blog és una passejada cultural pel món de la poesia i del teatre i conèixer la creativitat poètica de casa nostra.

dimarts, 30 de juny del 2020

ELS GENETS DE L’APOCALIPSIS TESTIMONIS DEL VOLCÀ DE L’AMOR



Expressió, que obnubila la ment,
acusa absències fugitives de veritats i mentides,
no fa cap servei a la vida,
es manipula la mort.
Horitzó de fi del món,
revolució, a la terra, del bé i del mal.
Quatre genets esperonen llurs cavalls,
controlen els bullicis d’esperances i pors,
i un d’ells vol controlar les pors de la mort.
No ho enten,
la llum i la mort semblen germanes,
i la llum li dóna la clau pequè obri la porta,
de quí pregunta el genet,
dels bons respon la llum,
dels bons que s’abraçaren a la creu de Crist.
L’amor crucificat ha fet el gran miracle.
Els genets de l’apocalipsis n’han estat testimonis.

dissabte, 27 de juny del 2020

TENIM TOT EL TEMPS A LES NOSTRES MANS



El temps modela la nostra imatge,
joguina que encara ens vol nens,
il·lusió que la passió ens modela.
No és el joc del quatre cantons,
l’esport del temps no el fan quatre pilotes.
Un filósof de l’espai ha fet entendre:
La psiquè que és
intel·ligència,
racionalitat,
memória,
voluntat,
juga l’esport del temps.
No té camps, ni pistes,
se juga en el jo.
No hi ha mitges parts,
són somnis de nit.
El jugador de la llum del dia
és un jugador d’insomni.

dijous, 25 de juny del 2020

NO OBLIDEM LA NOSTRA IDENTITAT



Perduts en el cosmos,
el pensament, ocell de l’ànima
vola vers l’infinit
i la paraula s’ajoca en llurs cors.
Volant, sentint-se ocells,
neden en l’aire volent ser peixos,
preguntant qui són ells.
No te’n recordes,
bateguen llurs cors a una veu,
som nosaltres.
Perduts en l’espai net,
el temps havia furtat la memòria llur.
Allargats els seus cossos,
angles del cosmos recordaren ser arxius,
i un àngel de la història,
miraculós ventet de la terra
obra els armaris,
s’emporta  documents,
i fan el regal: recobrar la memòria.
Joiosos el dos jo comenten contents,
el cosmos ens estima,
l’estimem nosaltres?
Veus dels vèrtex del món cantant
diuen que sí.
No torneu a perdre l’ hàbit d’estimar.

dimecres, 24 de juny del 2020

PER QUÉ TINC PRESSA?



Corro i corro,
per qué?
Un garbuix acomplexat atormenta el meu cervell,
moviments de passió em persegueixen,
governen el meu mirar.
M’esforço per entendre el temps,
quins sentiments em fan córrer?
Són tant contraris que m’avergonyeixen.
Corro perqué estimo la natura i vull salvar-la?
Corro perqué l’admiro i els amics en gaudeixin?
En la cursa, la natura m’acompanya,
la foscor del seu silenci suavitza el meu físic,
m’alliçona,
corre, em diu,
no perdis detall.
Tu ets natura.
La fressa que sents són remors d’amor cósmic.
No abandonis la cursa de la vida.

dimarts, 23 de juny del 2020

SÓC UN AVI



El meu cervell perd la noció del temps
i dels records.
Recordar esdevé torment quan ets un avi,
els ulls repasen els fets,
no recordes els seus noms,
ni els seus perquè.
El jo perd figura i suspen memòria.
Perqué, perqué, perqué?
Per qué m’he fet gran.
El que de jove m’agradava, no em diu res.
Em tornaven boig els ocells,
són taques vermelles?
Davant dels ulls voleien il·lusions perdudes,
vull atrapar-les i amb prou feines puc caminar.
Fer-se gran és oblidar?
Fer-se gran, deforma el físic?
Fer-se gran
és sentir el món i no gaudir-lo?

ESTUDI DE FESTA DE LA HUMANITAT



Veu i petjades en negre i blanc,
en silenci fosc es mouen, canten, ballen i viuen,
el trepig
llegeix lletres i notes de músiques fugides;
són peus els lectors.
Sensacions de tons i sons vitals
ressonen sota l’escenari del concert.
Silenci emcionat de festa
troba suport en la llum de la lluna,
signant els peus la ballada.
Meravellós estudi artístic de pista de ball,
música hi sublima la imatge,
imatge saboreja essències d’ìnfinit,
infinit mou el cor de la humanitat.                                                                          
Cosmos escenari del teatre de l’existència.

dilluns, 22 de juny del 2020

PECAT DELS PARADISOS FISCALS


Si pateix un ser humà, pateix la humanitat,
la humanitat pateix malalties de pobresa,
són fruit de robatoris injustos,
les riqueses naturals no les gaudeix tothom.
El pobres no en gaudeixen perquè les hi han robat,
lladre és qui només pensa per fer diners tot si val,
lladre és qui empobreix un poble privant-lo del seu subsol,
lladres és el responsable del benestar dels ciutadans
si masssa d’ells no tenen ni sostre, ni diners per subsistir,
lladre és qui amb la força roba a la gent el dret de pensar,
lladre és qui lesiona als seus iguals que defensen la seva llibertat,
lladre és el ric que només pensa en el seu paradís fiscal,
lladre és el polític que li roba al poble la veu per defensar-se,
lladre és el jutge que fa cas de testimonis manipulats,
lladre és el rei que no és exemple de dignitat.
pobra és la nació que els seus governants no saben valorar la llei,
pobre és el país que confon  igualtat amb egoïsme,
pobre és la humanitat dominada pels paradisos fiscals.
Ric és el pobre quan la seva dignitat és  virtut,
feliç és el pobre que comparteix amb qui encara ho és més.
Benaurat és el poble que proclama amb veu clara
la meva llibertat és la llei de la meva dignitat.
Feliç el ser humà que canta
les injustícies de la terra em fan conqueridor de la justícia celestial.


ESPERIT DE GERMANOR DE LA NATURA



Les arrels de les plantes,
passions del centre de la perra,
gaudeixen dels moviments de les ones,
amb ses corves captiven
la intensitat del bes.
L’aigua estima les plantes,
les besa dibuixant corves amoroses
enriquint llur qualitat de ser,
mentre un poeta amb mirades raudes
descobreix en troncs i fulles
ill·lusió de la natura per dialogar amb els humans.
Corves de passions de l’anima vegetal
dibuixen corves de ments intel·ligents.
La flora i l’aigua
Allarguen llurs mans a la humanitat.
Una gota, és mar,
un arbre, és bosc,
una persona, és humanitat.
Gota, arbre, persona són cosmos.

diumenge, 21 de juny del 2020

LA MEDITACIÓ FA COMPANYIA



Blanc i negre s’agermanen,
na nit en somnis esdevé temple,
no es barellan,
preguen,
busquen pau per l’esperit.
Quan la foscor s’allunya
dóna pas a la llum intensa del temps.
L’ésser humá vol ser-ne temple,
no es rebutgen,
s’integren.
Silenci de nit,
crea il·lusions la germanor,
en llum de dia,
el somni es transforma en veritat.
Blanc i negre,
llum i foscor
pedagogs de la pau dels humans.

dissabte, 20 de juny del 2020

TEMPS DE L’EXPOSICIÓ



La vida humana és una exposició,
cada dia concursa
el quadre personal de l’existència.
Tot està a les mans dels participants.
Joc d’infants dels quatre cantons,
una absència per rabieta,
tres presències per guanyar el guardò.
El tres, nombre perfecte de la globalitat,
en l’exposicó-joc hi concursa tothom.
El premi, copa o biberò.
La mentalitat del guanyador té la paraula.
Qué hi diu,el temps?
Senzillament
el número u, ho explica l’edat.
La vida, exposició de la veritat humana.
Tothom hi pot guanyar.

divendres, 19 de juny del 2020

CONFUSIÓ O VERITAT HUMANA



L’exposició d’humans  que presenta la natura,
transforma,
obliga observar la retina de l’ull.
Nou, nou,
són tres, o tres vegades jo?
La foscor el silenci retratada,
indessició,
cap gros dubtós,
visió d’infinit en retrocès.
Decepció,
ja no som nosaltres, no!              
Crit desesperat de tres boques en tres temps.
Foscor, silenci, modeladors de l’art de viure,
jo no sóc nosaltres,
nosaltres en l’existència sóc jo,
jo, reflexionant,
inspeccionant el meu interior fotogràfic,
observant el temps en les taques del quadre,
cridant que vull jugar i no m’escolten.
Pensant
espero la copa del joc de la vida.

dijous, 18 de juny del 2020

EL COSMOS RESPIRA L’ESPERIT HUMÀ



Humanitat perduda en l’espai
viu sensacions d’un respir tarnscendent.
Lluny del bullici de ciutat
se sent hostatge d’un món desconegut.
Transparent, amb un emblanquinat en suspens
sent perdre equilibri corporal
camí d’un espai nou,
vivint  passions espiritoses del cosmos.
Silenciada la veu,
calladles les petjades del caminar,
la paraula és mística
d’uns humans diluits en el futur.
Instants d’un somni d’intimitats.

ESPERIT CÓSMIC DE L’ÉSSER HUMÀ



El cor escolta batecs,
són de la terra i el vent.
Llibertat i llei coloren l’esperit,
el cor, la passió,
la ment, la veritat,
veritat i passió agermanades
creen l’obra d’art.
Intensa, veritat de la terra,
intimista, passió del clima.
Es troben,
s’abracen,
entenen el desig,
han intuit el sentit de germanor.
L’ésser humà
descobreix la figura de la seva veritat,
en el diàleg terra, vent.

dimecres, 17 de juny del 2020

CATALUNYA ÉS CASA MEVA


                El meu jo no té sentit sense Catalunya,
                és casa meva,
                tenir cura de la terra, muntanyes, boscos i rius,
                és el meu deure,
                tenir cura de la terra és ser solidari amb la gent,
                la subsistència sense els bens de la terra esdevé misèria.
                Tots i totes som obligats a la dignitat
                 sense bens els nostres germans no en poden tenir cura.
                 Els bens de la terra, no tenen amo, 
                 són de tota la humanitat.
                 Catalunya és un poble amb drets i deures d'humanitat,
                 si un català malviu
                 tots en som responsables, també si esdevé enemic.
                 Si vull que Catalunya sigui casa meva,
                 només ho serà allargant la mà de l'amistat a tots els catalans,
                 rics i pobres,
                 als rics perquè la seva riquesa tregui de la misèria als pobres,
                 als pobres perquè amb la seva dignitat mereixin ser respectats.
                 És la veu de la natura que m'aconsella,
                 i la seva veu, és veu de Déu.
                 La terra catalana i els catalans tenim una estrella,
                 la llum de la dignitat que ens fa transcendents,
                 sense transcendència la humanitat no és global.
                 La transcendència és el camí de la casa eterna.
                

dilluns, 15 de juny del 2020

LA HISTÒRIA EM DIU QUE NO DUBTI


En tot moment
la dignitat ha de ser segell del teu jo,
les portes te les tancaran els indignes,
no tinguis por
altres portes et donaran entrada.
L’univers és casa teva en el temps,
més enllà de l’univers hi ha l’infinit,
la casa teva del més enllà.
La llibertat et condueix en el temps,
i en la ment i el cor hi sents l’escalf d’un sol que no és foc,
un sol que és amor,
i l’amor en veritat és la porta de l’eternitat.
La història em diu que no en dubti.
quin és l’argument de la història?
La consciència de necessitar Déu,
no sempre l’ha trobat i el continúa buscant.
El missatge hi és,
una creu en el calvari dient,
Pare, perdona’ls, no saben el que fan.
La història amb els seus dubtes,
no et cansis, em diu, la veritat hi ha de ser,
la trobaràs si ets persona digna.

dissabte, 13 de juny del 2020

LA VEU DEL PENYASEGAT



Una veu silenciosa,
sense paraules mou sentiments i allarga la mà,
una mà que presiona els talons.
Senten desitjos, angoixes, alegries…
el cos en pateix i la ment tradueix.
El penyasegat agraeix la meva companyia,
em convida a dialogar,
i em diu que encara que és roca
té sentiments i sap estimar.
Les meves paraules, copets dels talons a la roca,
i unes passions, abans no conegudes, inunden el meu jo.
Em demana carícies de les meves mans,
mirades dels meus ulls intuint el seu art,
óns de la meva veu que li parlin de veritats,
i l’escalf del meu cos perquè em fa amic seu.
La veu del penyasegat em dóna gràcies,
estudia, recomana, la filosofia de l’aigua i del vent,
rebràs seguretat i confiança,
seràs penyasegat que definirà el teu jo.
Estima’m.

divendres, 12 de juny del 2020

UNA TARDE ESTIMAT PER LA NATURA


Una passejada entre plantes alegra l’ànima,

a mitja tarde, amb el sol que anima el cor,
un suau ventet em parlava amic.
Carícies, les seves paraules,
misteris del món el seus silencis,
afalags d’una natura que estima.
L’ombra de les plantes allargant la mà
feia dels meus silencis petons al vent,
i el vent, amorós, esdevenia mirall,
els meus ulls emnbogien d’alegria
i jo li demanava al vent una cançó.
De sobte en una branca d’un arbre
un rossinyol amb els seus refilets em canta,
rossinyol que vas a França,
rossinyol,
i em demanda que canti amb la coral
del vent.
El vent amb una forta ventada,
crida a la llum, l’ombra, al món,
amics, a Catalunya, la música
es viu a Montserrat.
Cantem el Virolai amb l’escolania.
L’amor de la natura als catalans.

dilluns, 8 de juny del 2020

EL MUE VESTIT BLANC


 A l’alba, l’ànima es vesteix de blanc,
l’amor ha teixit la tela amb fils de tots colors,
el cor filava amatent
i el meu jo esdevenia imatge del jardí terrenal.
L’arc de Sant Martí,pedagog de l’art de viure,,
barreja tots els fils, els estima tots,
i es fa el miracle, amor i odi esdevenen u,
és treball de llibertat, teixint la identitat.
Pluja en el temps, que saona la terra,
besa el vestit blanc, símbol d’unitat.
Amb llibertat l’odi pot ser amor, i l’amor enemistat.
El dret a equivocar.se, garantia d’identitat,
defineix el ser i el no ser.
Perquè l’ànima es vesteix de blanc a l’albada?
Quan la llum del sol il·lumina la intel·ligència,
els ulls llegeixen i la ment medita,
el missatge de la llibertat,
el jo només és amor si estima els altres jo.
La humanitat vestida de blanc
imatge de la llibertat esdevinguda amor.