Perduts en
el cosmos,
el pensament,
ocell de l’ànima
vola vers l’infinit
i la paraula
s’ajoca en llurs cors.
Volant,
sentint-se ocells,
neden en l’aire
volent ser peixos,
preguntant qui
són ells.
No te’n
recordes,
bateguen llurs
cors a una veu,
som nosaltres.
Perduts en l’espai
net,
el temps havia
furtat la memòria llur.
Allargats
els seus cossos,
angles del
cosmos recordaren ser arxius,
i un àngel de
la història,
miraculós ventet
de la terra
obra els
armaris,
s’emporta documents,
i fan el
regal: recobrar la memòria.
Joiosos el
dos jo comenten contents,
el cosmos
ens estima,
l’estimem
nosaltres?
Veus dels
vèrtex del món cantant
diuen que
sí.
No torneu a
perdre l’ hàbit d’estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada