Una
passejada entre plantes alegra l’ànima,
a mitja
tarde, amb el sol que anima el cor,
un suau
ventet em parlava amic.
Carícies,
les seves paraules,
misteris del
món el seus silencis,
afalags d’una
natura que estima.
L’ombra de les plantes allargant la mà
feia dels meus silencis petons al vent,
i el vent, amorós, esdevenia mirall,
els meus ulls emnbogien d’alegria
i jo li demanava al vent una cançó.
De sobte en una branca d’un arbre
un rossinyol amb els seus refilets em canta,
rossinyol que vas a França,
rossinyol,
i em demanda que canti amb la coral
del vent.
El vent amb una forta ventada,
crida a la llum, l’ombra, al món,
amics, a Catalunya, la música
es viu a Montserrat.
Cantem el Virolai amb l’escolania.
L’amor de la natura als catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada