L'ABELLA

 

“L’abella és ben petita comparada amb altres animals que volen, però la seva mel és la cosa més dolça”. (Ecclesiàstic XI,3)

Relacions humanes són fruits de  dignitat,

la dignitat és  mel de  convivència,

la dolcesa de la mel humana la fabriquen els humils,

no per volar molt alt amb càrrecs que en diuen dignitats,

la dolcesa de la seva convivència supera a la de la gent senzilla.

Massa amargors pateixen les persones per culpa del poder.

L’abella més petita que l’àguila

Esdevé més gran  regalant  dolcesa.

El pobre que s’arrosega per terra per manca de diners

encomana dignitat denunciant  corrupcions.

El vol de l’abella amb el néctar de les flors

denuncia  poderosos robadors de la mel dels pobres,

creant misèria.

La dignitat és virtut que habita en els cors,

els cors més grans són els de la gent pobra i senzilla.

La dignitat, el poder orgullós l’enmalalteix

la dignitat, la humilitat del pobre la fa dolça.

No per ser més gran la persona és més humana.

L’abella contemplant-la ens en dóna lliçons.

LA TAULA PARADA

 

Una taula a les cases uneix la famíia,

la taula ens espera, la mare crida.

No totes les taules conviden al mateix àpat,

àpats de la paraula fan crèixer el pensador,

àpats de feina treballen el creixement solidari,

àpats d’esbargiment alegren les festes.

Cada espai de la vida té la seva taula,

també l’amor,

aquesta està parada al cor.

Hi pot seure tothom a la taula del cor?

La resposta hauria de ser sí.

Hi té cadira un captaire?

N’hi té, també, l’enemic?

A la taula no hi ha de faltar el pa de la vida.

Tampoc la copa de vi de la passió amorosa.

Quan els convidats s’aixequen de la taula del  cor,

s’han tornat un xic més persones dignes?

L’has parada només per amor?

La meva sang és la meva força

 

Vessar la sang per alló que estimes

és molt més que estimar, és ser amor.

I l’amor, veritat, és invencible.

Jo estimo Catalunya,

vessarè la sang del cor si m’ho demana,

vessarè la sang de l’ànima i de la paraula per defensar-la,

vessant la sang besarà la victòria.

L’enemic em pot matar,

però mai matarà la meva llibertat,

me l’emporto a celebrar la victòria del meu país.

Vessar la sang físicameni o psíquica,

missatge que penentra el cor de l’enemic,

el llavis, potser, somriuen,

però el cor li diu, has comés un crim,

ell celebrà la victòria,

tu dormiràs enterrat amb el fracàs.

Amor, no hi armes per matar-te.

LA HUMANITAT ÉS UN JARDÍ

 

                                                                        

                                                      La terra, amb rius, mars, flora i fauna,

jardins còsmics de creació divina,

allarga la mà al jardí creatiu,

la humanitat.

Els éssers humans son els seus arbres,

les seves flors, les seves virtuts,

els seus fruits, la seva dignitat.

Els arbres en flor de la humanitat

son cançó amb els seus fruits,

els fruits bons.

Si els fruits son dolents,

el jardiner el talla i en fa llenya.

Amb el seu foc crema el mal,

de les arrels reneixerà un arbre bo.

AGRAIMENT

 GRÀCIES PER UN NOU DIA

Els anys ensenyen a donar gràcies,

la llum d’un nou dia és un missatge de vida,

i la vida es projecta a l’infinit de l’amor.

No ser agraït és autodestruir-se,

perdre l’esperança en el futur del meu jo,

no tenir fe en dibuixar la pròpia imatge,

perdre l’esperança de trobar el camí,

i només veure enemics al teu entorn.

Ser agraït, porta a perdonar,

a descobrir el missatge d’una amenaça,

a trobar en un insult, el camí de ser millor persona,

a entendre que odiar no és viure,

és morir en cada instant i ser un entrebanc pels altres.

Ser agraït significa

viure intensament l’amor i ser portador de pau

DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA

 

La dignitat d’avui no puc deixar-la per demà,

vull ser persona com cal,

el ser no fa salts, ara hi és i desprès no,

els instants de l’existència són cadena de vida,

trencar-la és no desitjar l’infinit.

Demà será un altre dia si la cadena no es trenca,

si la infinitud de cada instant és sensació de felicitat.

La humanitat global en el temps,

és  imatge del conjunt del jo, tu, ell en el desig,

si jo no desitjo, renuncio a ser humà,

si tu no desitges, en tens prou de ser fang,

si ell no desitja no pensa, no actúa, no és.

Jo, tu, ell en el desig,

caminarem de l’avui cap el demà en plenitud.

Jo, tu, ell en plenitud

farem de la humanitat imatge d’eternitat.

Cada demà serà un altre avui amb més desig d’estimar.

L’ALEGRIA D’UNA GOTA D’AIGUA

 

                                                               

 Parlava amb el pètal d’una flor,

brillava com una perla,

la flor, joiosa, somreia,

paraules en silenci emocionaven,

i la gota d’aigua pintava els seus llavis,

modificant cada instant el color.

Estimo, deia el vermell,

et desitjo, proclamava el verd,

mira’m els ulls repetia el groc,

abraça’m deia el blanc,

jo soc tots els colors.

El pètal de la flor,

solista de la coral de flors,

entonà cançons dels jardins del món.

La gota, emocionada,

a duo amb el pètal,

cantà dirigint la batuta del vent

l’amor és l’alegria de l’infinit.

Gota i pètal es van fer un petó.

LA MEVA PAU, PAU UNIVERSAL

 

 

 Ser diferent és una invitació a ser els altres,

el nexe que ens fa igual és la pau,

viure en pau en mi,

primer graó de l’escala que ens porta al cim

a tots.

Si jo no visc en pau

no tinc dret a demanar als altres me la facin,

meu és el deure i el dret dels altres.

La pau global és suma de la pau de tots,

i els polítics obliden aquest deure,

no hi sumen la seva pau.

És el gran repte que el cosmos espera,

envia missatges,

només els humils els entenen.

Les grans calors,

conviden a tractar els focs sufocants de la política.

Gran foc de les terres catalanes,

una crida a superar en pau els grans problemes,

a escoltar la gent solidària.

¿Pot entendre la política

la feina dels tècnics  amb l’ajuda del seu poble?

El gran foc de la política,

només té bombers eficients en la pau de cada persona.

i els polítics no ho entenen, ni ho aprenen.

La meva pau de cada jo l’assolirà global.

FE I AMOR DEL MEU POBLE

Els camins de la història sovint són rocosos,

és difícil caminar-hi,

i els contraris de la fe i de l’amor

els sembren d’espines per fer caure i fer mal.

Tinc fe en el meu poble i l’estimo,

perseguit i escarnit respon amb treball,

la cultura fonament de les seves muralles,

no tanca portes, facilita l’entrada a tothom.

Esclau, no oblida el seus deures,

treballa la terra que fruita pa de vida,

conrea la ment amb filosofia germana,

medica amb fe guarint malalties,

i estima amics i enemics.

Profeta fidel dels missatges del cosmos,

lector atent de lliçons de la terra,

enriqueix el seu jo.

Portant la creu de l’avui,

segueix el camí del futur transcendent,

creu, espera i estima

el jo de la pau coronat de llorer.

Catalunya, avui és fe i esperança,

Catalunya, demà serà pau i amor.

Catalunya és el jo de l’evangeli,

Catalunya és  mà estesa als humils,

Catalunya és  veu de  democràcia global.

Fe i amor del meu poble.

TRIO

 

 

 

Passejo silenciós al bell mig del bosc.

La tarda, pacífica.

ni riu, ni plora,

medita,

em convida a pensar.

Carícies suaus d’un ventet somrient

m’acaronen recolzat en la tija d’un roure.

Vols de pardals ventegen les fulles,

 escolta, em diu,

l’herba que em rodeja,

tria.

M’aixeco i danso la sardana del bosc.

                                                     Les mans encaixen airoses,

                                                                        trio

                                                              la música del vent.

UNA ROSA BLANCA

El color blanc és bandera de l’abraçada,

oneja al vent simpatia riallera,

ballant una sardana.

La sardana dels colors.

La música, entonada per l’aigua i el vent,

il·lusiona valls i muntanyes,

i a la plaça dels pobles,

un ram de roses blanques,

Homes i dones es donen les mans,

els peus, dels salts en fan joies de viure,

i en el blau aplaudeixen els astres.

Els colors donant-se les mans

proclamen que la pau és blanca.

En el centre de la rotllana,

una gerra amb un ram de roses blanques,

símbol solidari de convivència,

aplaudeix la sardana de la història,

els colors dels sardanistes s’agermanen,

cada ballador esdevé una rosa blanca.

AMB UNA ROSA VERMELLA

 El roser és feliç amb les roses vermelles,

les estima i les fa estimar.

Espines del roser aixequen les mans,

posen en guàrdia al visitant,

i si vol una rosa

li faran un petó.

Li agrada al roser xuclar sang vermella.

El vermell agermana,

i un petó del roser regala una rosa

i una abraçada.

El vermell, veu poètica del roser,

li demana al visitant una cançó,

la Rosa d’abril, morena de la serra,

Mare dels rosers i de la gent.

Et regalo l’espina,

diu el roser,

és record de l’amor de mare.

La millor Mare del món

esdevingué immaculada amb la sang vermella del seu fill,

color de l’amor infinit.

L’espina regalada que acariciaven els dits,

no oblidis mai, digué,

l’amor més gran clavat a la creu,

i gotes de sang vermella regaren la terra,

i les persones es feren roses vermelles d’amor.

ESCOLTO...

                                                                

                                                               La llum del dia em parla,

l’escolto,

tanco els ulls, és hivern,

l’hivern em saluda,

no em miris, sent l’escalf.

Silenci fosc,

emoció interna,

passió parla.

La terra em convida,

doblo els genolls,

plego les mans,

assegut voltat de pedres,

medito.

La llum hivernal resa amb mi,

Pare nostre que esteu en el cel.

La creació és casa meva,

la llum m’allarga la mà

amb el bes de germanor

mentre em diu

en l’univers  som germans.