Que n'ets de bell, estimat meu

Que n’ets de bell, estimat meu,

Que n’ets de fascinant!

Com verdeja el nostre llit!

Són de cedre les bigues de casa nostra,

El nostre sostre és de savina.

(Càntic dels càntics, I, 16-17)

Estimat, el nostre llit somia records amorosos,

les fulles sempre verdes del cedre, guardianes dels nostres petons,

i la savina amb el seu encens de fragàncies silvestres,

alenen totes les hores el desig d’estimar-nos.

Verdeja el nostre llit com els ceps de la vinya,

 hi abasto els raïms,

jo embogeijo amb els teus llavis petoners.

Beu, amor, el vi del got dels meus raïms,

I el meu cos  gaudeixi  les delicies del teus dits..

Amor, el meu desig vol que el teu tast sigui etern.

Jo sóc la vinya que el teu amor conrea,

I la nostra fusió el pagès artista de vinyes noves.

El nostre llit, terrós de la vinya,

amb els pàmpols verds de les teves abraçades

alena  desitjos vermells de  besades,

I la  trobada íntima dels nostres cosos apassionats.

No et cansis de beure en la font del meu desig,

No em cansen els glops íntims dels teus llavis,

El meu cos es deleig amb els massatges de les teves mans

I tu i jo amb els nostres sexes abraçats profundament

en el nostre llit celebrem la gran lliçó de l’amor.

L'abella

“L’abella és ben petita comparada amb altres animals que volen, però la seva mel és la cosa més dolça”. (Ecclesiàstic XI,3)

Relacions humanes són fruits de la dignitat,

la dignitat és  mel de  convivència,

la dolcesa de la mel humana la fabriquen els humils,

no per volar molt alt amb càrrecs que en diuen dignitats,

la dolcesa de la seva convivència supera a la de la gent senzilla.

Massa amargors pateixen les persones per culpa del poder.

L’abella més petita que l’àguila

la guanya en regalar felicitat.

El pobre que s’arrosega per terra per manca de diners

encomana dignitat denunciant les corrupcions.

El vol de l’abella amb el néctar de les flors

denuncia als poderosos robadors de la mel dels pobres,

creant misèria.

La dignitat és una virtud que habita en els cors,

els cors més grans són els de la gent pobra i senzilla.

La dignitat, el poder orgullós l’enmalalteix

la dignitat, la humilitat del pobre la fa dolça.

No per ser més gran la persona és més humana.

L’abella contemplant-la ens en dóna lliçons.

AMB POESIA I EL COR

Viure intensament i apassionat,

cada instant del temps que em queda de vida,

i el futur del meu jo vers l’infinit, el nou regne de Déu,

el regne ensenyat i signat morint en la creu.

Els pinzells de l’evangeli,

de la meva existència en faran una obra d’art,

El poema de la paraula feta carn.

cada instant crucificat en la creu redemptora,

amb claus d’intel·ligència i de passió,

preparant el viatge

de l’avui estaràs amb mi en el paradís.

Respirar l’amor en la llum i la foscor,

ser amor allargant la mà a tots els humans,

als amics i als enemics.

Fer dels somriures i les llàgrimes

monedes de canvi per conquerir el futur celestial.

Èxits i fracassos fitaran els meus camins

i la pluja de la fe, l’esperança i la caritat

saonarà el meu hort,

El meu àngel de la guarda hi recolectarà els fruitss,

i la balança del judici dictarà la sentència final.

He d’aconseguir aquella clau

que  tanca les portes de la cova del món,

i obre les del palau del cel.

DNI a presentar a l’entrada: una persona digna.

El camí de la saviesa

Ser savi és més que tenir coneixement,

és entendre’ls i assolir-ne bons fruits.

La saviesa i la bondat són fruita de l’arbre de l’amor.

Jo vull ser aquest arbre.

És un arbre que desitja cada dia terrenys millors,

saonaments adequats

i compartir, amb altres arbres, el bosch o el jardí.

Trobar la terra adequada és el consell dels arbres.

La natura amb les seves tormentes envia missatges,

i els humans no els escolten, la fan culpable,

i els fruits cada cop maduren menys.

Jo vull ser un fruit madur,

escolto, reflexiona, procuro no caure.

caure comporta dos perills,

lesionar-te tu i lesionar els altres.

Cal seguir el consell del arbres,

Procurar crèixer en terra ferma i fértil.

Com és la meva terra?

Si no he assolit la saviesa,

no és terra fértil.

He d’escoltar i aprendre les lliçons dels mestres.

Només els humils són aprenents de qualitat.

Jo escolto

La paraula és el pedagog de la diferència,

relaciona estimant i sovint odiant.

Estimant porta a la pau,

odiant procura sempre la guerra.

La paraula defineix les persones.

Una paraula és l’argument de la pau,

amor,

massa sovint l’amor no és universal,

massa egoïsta.

Jo vull el meu amor universal,

perquè ho vull, escolto a tothom,

escolto els que m’estimen i els que m’odien,

els que pensen com jo i els que pensen diferent.

Tenim tots un punt comú, pensem.

La diferència és una llei de vida per saber estimar.

L’amor ens fa comprendre l’altre i allargar-li la ma.

Jo vull allargar la ma també a qui no m’estima.

A casa meva, l’avi em va ensenyar,

una encaixada de mans és necessari per entendre’ns.

Una encaixada  comença escoltant,

escoltar és la sortida de la cursa per la pau.

La pau és la convivència dels diferents.

La diferència és l’arc de Sant Martí de la humanitat.

Jo vull ser una pinzellada d’aquest arc.

He començat escoltant.

LA MORT GERMANA DE LA VIDA

Felicitat és la medalla del joc de la història,

l’ésser humà el juga en el camp de l’existència,

dos jutges l’arbitren,

la vida xiula el començament,

la mort, l’acabament

el premi, guanyat o perdut.

La xiulada de la mort no és sempre de victòria,

massa sovint ho és de pèrdua.

Jo no vull que manipulin el meu jutge,

m’acompanya i espera comunicar-me

has guanyat.

Ella sap alló que el meu amo vol de mi,

i mentre dura el meu partit sovint m’avisa,

no t’equivoquis,

no taquis amb jugades equivocades la teva existència,

pensa que per perjudicar-te

alguns jugadors esdevenen jutges del partit manipulant-me

i et maten.

Siguis intel·ligent i si manipulat has estat bon jugador

t’acompanyarè a la porta de la teva victòria,

el partit només el pots perdre tu,

ningú  pot robar-te el teu trofeig.

La vida i la mort volem la teva felicitat eterna.

LA VIDA CONTINUA…

Cada nou dia és una invitació a la vida,

un nou naixement amb esperances de somriures,

i temors de llàgrimes.

Somriures i llàgrimes son companys de viatge

són el foc de la farga on el ferrer modela la imatge.

Misteri de la natura,

foc, ferrer i matge són el meu jo.

Els somriures són meus com les llàgrimes també

i el meu cos, visibilitat de la imatge,

rep els cops modeladors del martell de somriures i llàgrimes.

Grandesa del ser humà,

la imatge visible és matèria,

i la matèria, mirall de la veritat global del ser.

 La vida continúa

misteri d’un ésser finit amb un futur infinit.

Un cop de mall del ferrer

treballa la imatge d’una petitesa de projecció infinita.

La projecció divina

defineix la grandesa humana,

és la joia i l’esperança del meu jo.

El meu dia de pluja

Tothom en pateix o gaudeix d’un dia de pluja,

la llum fa cara trista pel sol amagat,

però a la vida no li falta la llum,

la  resplandor reixirà quan l’aigua hagi saonat la terra.

Els fruits dels arbres necessiten pluja i sol per madurar.

Jo també tinc i pateixo els meus dies de pluja i sol.

Les meves tristors són pluges quan la raó no enten les emocions,

la vida les necessita,

les meves alegries són llum

quan la intel·ligència  es coordina amb la passió.

Les passions saonen l’existència dels humans

si la intel·ligència raona la seva presència.

La passió i la veritat,

són pluja i llum de la vida

creen la imatge artística de cada identitat.

El meu dia de pluja també és poesia.

T’ESTIMO TANT…!

Vibracions de la terra atenallen el meu cos,

sensacions de dolçors indefinibles embolcallen els sentits,

i la ment embogida

desitja fer-ne capítol poètic del seu llibre vivent.

T`’estimo tant, Catalunya de l’ànima,

que una espasa d’amor travessa el meu cor,

gotes de sang sembren llavors de convivència

convidant l’enemic a estimar-te.

Els colors groc i vermell de la teva senyera

són petons que els vents escampen en dies de pau i tormenta,

el sol abraça la humanitat amb els seus raigs,

i la pluja saona els seus camps  donant vida.

Somriures i llàgrimes són besades humanes

il·luminades pels astres del cel, missatgers del futur més feliç,

mentre animen els cors a ser amor

i la veu a cantar t’estimo tant…!

No hi sóc…

O ets, em pregunto, al segle XXI?

No estic segur d’haver-hi arribat,

no és l’espai i el temps que jo voldria.

Però hi sóc i no m’agrada ser-hi.

què he de fer?

Només tinc una resposta ser jo.

Els que es creuen responsables de la història

m’ho deixen ser?

Només puc ser-hi siguent català,

i la política d’Espanya em nega el dret.

La meva llibertat no accepta,

he de servir a la humanitat essent un català global.

Només hi sóc com esclau.

des de l’esclavatge pot el meu jo ser lliure?

La meva fe em diu,

que si el meu esperit és lliure

la meva lluita d’esclau per la llibertat del món

em farà independent en la Catalunya que jo estimo.

En aquesta lluita, hi sóc.

Siguem respectuosos amb la mort

La mort no és un enemic que sembra odi,

és senzillament  l’arribada d’una cursa de l’existència,

i la corona de llorer de guanyadors.

És germana de la vida, jutge de la cursa que valora els mèrits,

obra la porta del goig de la victòria.

Convertí la mort en un botxí és  crim antinatura,

Déu no ho fa,

ho fan persones que es creuen déus.

Condemnar una persona a mort és un judici inmoral,

es nega al sentenciat

 el dret a humanitzar la seva llibertat.

Cal saber perdonar, el perdó no és injustícia,

és recobrar la dignitat perduda en mal us de la llibertat.

La mort no és un joc,

les guerres no són jocs de relacions humanes justes,

són manipulacions del crim convertint-lo en llei d’honor.

Tenir por a la mort és fruit d’una pedagogia que no forma,

i els hipócrites humans que es fan déus

es mariden amb la mort per eternitzar l’inmerescut poder.

Hi ha manera victoriosa i digna de morir,

crucificat perdonant i alçant els ulls al cel.

La meva força

No és física la meva força,

és moral,

i la seva espasa és l’amor,

penetra el cor

i la sang esdevé adob que regenera el jardí.

La fe és la mà que branda l’amor,

l’amor de la veritat i la vida,

l’amor que arriba al cor il·luminant la ment.

La fe i l’amor són els pedagogs de la dignitat,

la dignitat és la bandera dels lluitadors per la pau.

La pedagogía de la pau

La practica el jardiner que té cura de les plantes de convivència.

La meva força no és física,

és la mà estesa que rega amb l’aigua del cor

perquè  els arbres del jardí donin bons fruits.

La pau i l’amor són pedagogs,

i, a la vegada, són els fruits dels arbres de l’existència.

Ho són quan els jardiners són  pau i amor.

És la força de l’espasa del cor.

Valor de la meva llibertat

La llibertat és l’eina de l’excel·lència humana,

el buril de l’escultor per modelar la identitat,

el pinzell del pintor per fer brillar la imatge

i el desig del ser humà per assolir la veritat.

La llibertat és el caminador que porta a la perfecció.

Avui millor que ahir i demà un pas més endavant.

Ser lliure és la mà estesa d’un futur insospitat,

d’aquell futur que els somnis de la nit et meravellen.

Ser esclau de la llibertat mena a ser rei de l’existència,

esclavatge i reialesa, servidors del jo dels humans,

regulen l’explosió volcànica del silenci creador.

La meva llibertat és la força del bes amorós,

l’energia de l’abraçada de l’amistat,

el gresol que que vivifica tots els instants

i el ferrer que amb el martell del sacrifici i el desig

transforma la meva figura humana en imatge divina.

La meva llibertat és garantía del meu futur etern.

Cada instant he d’aprendre a ser més lliure,

la gran lliçó per arribar a ser etern.

Amb confiança i dignitat

El meu jo porta un segell de dignitat,

no el puc traïr,

el del poble que en va veure nèixer.

Català em va fer la història,

a Catalunya la natura assignà la meva vida

i amb la seva identitat he de ser universal.

El meu jo no és enemic de cap altre jo,

tots els altres jo són amb mi constructors de la pau.

La pau és el cor de la humanitat,

batega repartint la sang de vida d’orient a occident,

de nord a sud.

Des del meu jo amb humilitat i fe,

amb confiança i dignitat,

he de fer que aquesta sang regui la meva vida.

Ho han d’assolir tots els jo de la terra.

Amb confiança i dignitat

serè fidel als missatges del cor, no el puc traïr.

Dissortadament massa jo no confíen, ni creuen,

i el jo global de la humanitat està malalt.

Pot el meu jo ser medecina?

Amb confiança i fe respectant a tots els altres.

Amb el respecte, el cor de la humanitat

mourà per artèries i venes la sang de l’amor.

FEM L’AMOR I NO LA GUEERRA

Desig de la humanitat d’ahir i d’avui,

proclama del jovent per despertar de la són dominant,

un col·lectiu humà dormia en la seva egolatria,

i una altra egolatria bastia d’amor el desig passional.

Per uns el seu déu era el diner,

per altres ho era el gaudi de la carn,

ambdós feien de l’amor un egòlatra gens solidari.

més propera a l’amor veritat l’egolatria del jovent.

Amb el temps l’horitzó de la pau que desitja l’amor

fa del jove egòlatra un missatger solidari,

li agrada l’amor humà amb desitjos d’un més enllà,

La globalitat de l’amor des de la passió a la felicitat de la pau.

L’amor egòlatra del jovent

en el camí de la convivència universal en pau.

És el crit del diàleg intergeneracional del desig.

Aquell amor que desterra la guerra.

Dialoguem amistosament infants, joves i grans,

donant-nos les mans

vencerà l’amor i derrotarem la guerra.

La pau del meu poble

La pau per ser veritat s’ha de viure,

he de ser jo pau si la vull pels altres.

La persona de pau és un mirall que convida,

desperta desitjos de ser,

i al seu pas la seva petja és cobejada.

Si jo estimo, ensenyarè a estimar,

si jo odio, escamparè enganys,

si jo sóc veritat, il·luminarè els camins,

si jo sóc mentida, sembrarè de rocs les contrades.

Si jo vull la pau del meu poble,

he de ser amor i veritat.

La meva llibertat ha de ser-ne el mirall,

la meva imatge ha de sembrar llavors del desig,

El meu país és el camp,

saonat amb amor i veritat

la pau creixerà i el fruit serà  convivència.

Si jo, tu i ell sóm fruits de pau

totes les llavors sembrades desvetllaran el desig

i el colom de la pau  volarà lliure en el cel del meu poble.

Caminant vers l’escola de la vida

Els noranta anys cada dia més aprop,

i el camí de l’escola de la vida em dóna noves esperances.

Són molts els entrebancs, les il·lusions són més,

cada instant de la vida acarona la intensitat de ser,

cada respir m’obre els ulls d’un futur més net.

Sofrir per asolir la veritat de cada instant

és  eina de la llibertat per ser persona.

La llibertat no l’omplen els diners,

l’omplen els desitjos de bona voluntat.

Caminant pel camí de l’escola de la vida

m’entrebanquen esculls d’egoïsmes d’enganys,

ser millor no és ser més ric,

ser pobre enriqueix l’esperit si la llibertat és amor,

el programa de la riquesa s’escriu amb tinta de sang,

la sang de l’ànima que pateix per estimar la humanitat.

La ma estesa fa noranta anys que busca el seu jo,

temps d’infantesa, jovenesa i d’anys de madfuresa

en el fer han buscat modelar el ser,

i la imatge acabada la signarà la germana mort.

Una il·lusió m’esperona,

que el dia del  traspàs la meva imatge sigui de veritat

imatge de Déu,

serà la veritat  del meu amor.

El pas de la pancarta vers l’infinit

coronarà la victòria d’un atleta de la vida.

Jo estimo la humanitat

Tots els éssers humans són fills del Déu que estimo,

com els estima Ell, també els estimo jo.

L’amor de Déu és infinit, el meu també perquè ho és en Déu,

l’infinit abraça els limitats per la seva projecció eterna,

no fa diferències entre bons i dolents,

són persones i per ser-ho, imatges del Déu del cel.

L’amor que és la llei de Déu farà justícia,

Ell  ajudarà a recobrar la imatge perduda.

Jo estimo tots els pobles de la humanitat,

tots els pobles tenen el seu propi destí i futur.

Les guerres amb  odis i venjances

en fan de la llei de l’amor la llei d’enemistat.

Perquè tants humans són venjatius?

Perquè tants humans fan de l’amor moneda deshonesta?

Perquè la humanitat no viu en pau?

Senzillament perquè alguns humans diuen que déu són ells,

i transformen la llei de l’amor en llei de guerra.

Sóc humà lluitarè contra la llei de guerra,

vull convèncer amb imatge de pau,

només ho assolirè si sóc imatge de Déu.

La veu del poble, profeta del segle XXI

La profecia sempre al llarg de la història

ha esdevingut missagtge de futur,

el futur de vida eterna de la humanitat.

Aquells que es creuen els déus de l’existència

persegueixen i maten els profetes,

la seva veu és el seu remordiment del que en fan llei,

la llei del més fort.

La veu dels profetes lentament fa camí,

no perden ni les batalles, ni la guerra,

guanyen el futur dels humans de bona voluntat.

La veu del poble que demana dignitat,

és el ressó de la voluntat de l’amor universal,

de Déu creador de la humanitat.

És el desig que l’amor esdevingui llei de vida,

aquella vida temporal que té un horitzó d’eternitat.

Escoltar la veu del poble, profeta perseguit,

és escoltar la veu de Déu que vol la humanitat en pau.

La dignitat humana és futur de felicitat divina.

AL CEL SIEN

El dia del gran silenci,

és el dia del regnat de les flors.

L’amor dels absents

és l’aroma que fa feliç als presents

i esperona la trobada que no acabarà mai.

El dia dels difunts és la festa dels records,

els fills porten en el cor la imatge dels pares,

els nets, us estimo avis i fan un petò a la fotgrafia,

a la gent, la solidaritat dels traspassats l’esperona,

el record dels que no hi són alena l’esperança del que vindrà.

El dia del gran silenci

aviva el desig d’eternitat,

 és el gran desig que alena la pau del món,

avantsala de la felicitat de l’altra vida.

Una creu és el signe de l’esparança,

i tothom porta la seva creu que és futur d’eternitat.

El gran missatge del dia del gran silenci.