Camino pel
bosc pensant en ella,
em tormenta
la seva absència inesperada,
li vaig
allargar la mà i li vaig dir no.
Sense
paraules, ni mirades, gira l’esquena
se’n va.
Trist, vaig
plorar, i els pètals d’una flor
van aixugar
les llàgrimes.
No em diguis
no, m’havia dit.
La pregunta
que m’havia fet només tenia una resposta,
No.
Vaig ser
sincer,
No vaig
intuir l’abast de la pregunta.
És trist
perdre una amiga per ser sincer.
Dir la
veritat és amistat?
Si és
veritable amiga, quan ho repensi,
tornarà i
m’allargarà la ma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada