LA MADUIXA

 

Tot just el sol em truca a la vidriera.

Els ulls em pampalluguen anàrquics

i presoners d’una nyonya enganxosa.

Els refresco al balcó guaitant una petita,

però eixerida maduixa, que sola empeny

per acolorir el petit verger que el fred,

sense pressa, emmusteeix i despara

a despit els meus ulls.

 

Joan Palau Fradell, del seu poemari BLAUS.

 

El poemari de l’amic Joan Palau és un verdader diàleg d’amistat amb la natura i els sentiments humans. A l’albada, quan surt, el sol espera la resposta amiga dels humans, sigui hivern o sigui estiu, tot l’any per il·luminar el caminar i recordar a la saviesa quin és el seu deure. La resposta no acostuma a ser massa afectuosa. Però insisteix i quan se li demostra simpatia, la llum del sol té preparada una sorpresa. Una petita i vermella maduixa del jardí del cor que entusiasma els ulls amb un mirar que oblida però, que a la vegada, alena a desafiar els entrebancs perquè la mirada sigui la que es mereix la natura amiga. Dialogar amb la natura i d’una manera especial amb el sol porta a viure poèticament el nou dia i al goig d’una enyorança que ha viscut solidaritat. Una empenta amiga esdevé sovint la clau de la verdadera vida humana. Com tracta la humanitat el cosmos?