POESIA I ESPORT EN LA MÍSTICA DE L’EXISTÈNCIA

 

Viure és la veritat en el temps i en l’espai d’una relació de l’ésser humà en la immensitat del cosmos. La vida esdevé un moviment condicionat per l’entorn en un temps determinat amb el desig d’un futur que el transcendeix. La transcendència en l’ésser humà es fa palesa en el desig. I el desig evidencia la presència d’un horitzó que enlluerna i fa diana en la ment. Crea una realitat que es vol palpar perquè il·lusiona però que no es toca però impacta. És una sensació que neix de l’entorn material que es vol veritat però no és temps sinó futur. Un futur difícil d’entendre i, a la vegada, alena esperances. Un alè que actua, marca i defineix la vida de les persones. Una sensació intocable que condiciona el programa existencial dels humans. La persona es mou en un ambient aliè però que embolcalla i orienta l’existència desprès del temps. Una continuïtat de la vida en la que el millorar és alenat pel ser total perfecte. Moure’s en aquesta sensació és la  mística. I la poesia i l’esport, quina funció hi juguen? La poesia és mística de la paraula i l’esport ho és del moviment. Paraula i moviment són els creadors de l’art humà del pensament i de l’art humà del cos. Pensament i cos gaudeixen del protagonisme necessari indispensable per crear l’art de la vida. La imatge artística de l’ésser humà necessita l’esperit i la matèria per crear l’escultura de la persona. Com més perfecta sigui la imatge de l’escultura més lluminós serà el parc escultural de la humanitat, un parc escultural amb escultures vives que parlen i es mouen. Quan la paraula és creativa, el moviment modelat pel sentiment esdevé escultor de la persona que parla i agermanats, paraula i moviment creen la imatge transcendent del ser humà. En la humanitat una rebel·lió femenina hi aporta la urgència creativa humana indispensable i la paraula i el moviment de les dones hi aporten la mística que l’escultura de la humanitat reclamava per la seva perfecció natural de projecció transcendent vers la perfecció total en la divinitat. En aquesta creativitat hi juguen un protagonisme indispensable les diferències en la vivència dels sentiments i moviments humans entre els homes i les dones, diferències que no exclouen sinó que agermanen perquè la imatge de la humanitat sigui globalment perfecta. La poesia i l’esport són valors de la llibertat convergents en la convivència que reclamen col·laboració en igualtat de drets en la diferència de capacitats creatives, diferències que no defineixen superioritats sinó agermanament en la igualtat de ser. Paraula i moviment que es diferencien en la forma però no en la qualitat creativa que defineix la solidaritat necessària de la diferència mare i pare. La veritat de la dona la defineix capacitat de ser mare, com la de l’home, la de ser pare. I aquesta diferència és bàsica des del naixement fins a la mort de cada persona. La mancança d’aquesta definició en l’exercici de la llibertat, la defineix la pobra creativitat poètica i artística de la paraula i moviment de l’home i de la dona. La imatge actual de la humanitat.