JOVENESA EN UN AVI DE NORANTA ANYS

 

Gaudeixo llegint poesia. Soc un avi de noranta dos anys i em sento jove, però els anys passen marcant una estela que pot ser la meva. En aquesta estela, un poema de Joan Margarit ha esdevingut una estrella que il·lumina el meu ahir. El faig meu: “ES PERD EL CAMÍ”: “No tinguis pietat del que has estat,/ perquè la pietat és massa breu:/ no dona temps a construir-hi res. / De nit, en un petit aeroport,/ veus com un avió s’està enlairant./ Va perdent el senyal./Sents el convenciment que estàs vivint / una anys sense esperances que ja son / els més feliços de la teva vida./ Hi ha una altra poesia, hi /serà sempre,/ com hi ha una altra música./ La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.” Tanco el llibre, acluco els ulls i contemplo el meu interior. Recolzo els colzes sobre la taula. Imagino l’avió que s’enlaira i es va perdent de vista. Imagino que soc aquest avió d’un petit port i em vaig perdent de vista en el vol de la meva existència. Em vull consolar amb la meva estela. Entro a una nova jovenesa amb la música d’una nova poesia que no puc escoltar. L’escolten els altres que miren el meu estel i escolten la seva música. No tinc pietat del que he estat, és irrepetible. Voldria saber valorar la seva nova música i poesia. De veritat no el puc tornar a viure. El vull continuar. M’agrada escriure poesia i que altres li posin música. L’estela dels records il·lumina l’estela de la bellesa. Soc bell i em sento jove. Com és la nova joventut? Vaig escriure un poema, titulat LA CANÇÓ DEL PARE. El recordo: “La mare t’estima,/el pare t’adora,/ guarit pel bon Déu / pujaràs muntanyes,/ i et faràs gran./ La mare i el pare / et gronxen i  mimen./ Fet el miracle / ens donarem les mans,/ i caminarem plegats / pujarem la muntanya del cel./ Seràs feliç, fillet nostre,/ l’amor del pare i la mare / serà la teva força./ Quan la mare i el pare / des del cel  contemplin / la teva imatge de fill de Déu / serà el nostre orgull./Fillet, Déu t’estima,/ t’estima amb el pare i la mare”. Aquest poema marca els primers moments de l’estel. Vaig néixer invàlid amb peus de pinya. Quatre anys en mans del metge que va fer el miracle. I en la meva vida he pujat muntanyes. La més alta el Puig Pedrós, a la Cerdanya. Tenia vint-i-tres anys. El cim hem va ensenyar a gaudir la meravella de les muntanyes. El Puig Pedrós i el llac de Maranges em van convidar  sentir-me germà de la natura. Al bell cim de la muntanya vaig entendre que tots ens necessitem. En la meva estela, amb lletres d’or, el metge que va fer el miracle i l’àvia que cada dia em feia pedalar la màquina de cosir per enfortir els meus peus. La casa de pagès dels avis en els anys de la guerra incivil dibuixà en la meva ment l’obra d’art que hauria d’haver estat la meva vida. Em va gravar la idea que als meus noranta anys tinc de la política; va marcar trenta anys de religiós dedicat a l’ensenyament; va modelar la meva vida en democràcia; va orientar el meu amor a les lletres i sobre tot m’obrí els ulls del que significa la independència del meu país. Hi penso molt en la meva edat de vellesa que em fa entendre la bellesa del ser humà. Els tres anys de la guerra van marcar el meu futur. Els avis i familiars eren molt religiosos i en temps de guerra, els dilluns s’hi celebrava l’Eucaristia, la llavor que l’avia i la tia van fer créixer fins portar-me al seminari. Comandaments de l’exercit roig i del nacional, instal·lats a casa una setmana els primers i la següent els altres van imprimir en el meu interior el mal de la política pel poc respecte que tenien als soldats com a persones i a les persones que els hi donaven hostatge. Un exemple que no em puc treure del cap. Dos soldats negres volien omplir les seves cantimplores en l’aixeta d’aigua de la cisterna. Un oficial que es trobava en l’indret no els hi va permetre i els envià a omplir-la en el desaigua del safareig.  Recordar-ho em fa pensar que els nacionals de la guerra son els partits polítics del govern de la democràcia. Un altre exemple. A l’hora de dinar, els comandaments d’un i altre exèrcit no estalviaven la carn i cap dels dos van oferir-ne un tall als nens de la casa. I a fora, els soldats, unes cullerades d’aigua amb quatre cigrons. No calen comparances, son prou evidents. Jo, avi avui, aquell any tenia sis anys.

Els anys de la guerra i el primers d’un cop acabada, la gent passava molta gana. Els diumenges eren moltes les persones que s’apropaven a la casa dels avis a omplir el cistell per passar la setmana. Algunes demanaven permís per omplir un sac de naps, que volien pagar. L’oncle els deia que anessin al camp, l’omplissin sense malmetre cap fruit i quan li preguntaven què valia, responia, avui sou vosaltres, demà puc ser jo que us ho demani. Ompliu el sac, ja està pagat. Una bona llavor per fer-me aprendre a estimar als altres, principalment als més necessitats.

Els avis i els oncles foren mestres de la meva vida. El plaer d’haver après les lliçons d’una casa de pagès em fa sentir més humà, quan sembla que la meva etapa em demana repòs.

Tenia dotze anys quan vaig començar l’etapa religiosa de la meva vida d’uns trenta anys de durada. En aquests trenta anys la poesia, l’esport i la filosofia foren fonamentals, encara que sembli mentida, amb domini de l’esport. Em va fer guanyar tres medalles. La d’argent de la Federació Catalana de Patinatge de gel, la de bronze al mèrit esportiu escolar de l’Ajuntament de Barcelona que vaig rebre de la ma del Sr. Samaranch i una altra d’argent de la Federació Catalana d’Handbol. L’ esport m’impactà amb molta força per la seva capacitat pedagògica. De fet la meva dedicació sempre fou en el camp escolar.

La poesia i la filosofia les demanava el meu ADN. La filosofia, que és l’amor a la saviesa m’ha demostrat el sentit de la llibertat humana que és el dret a equivocar-se. La intel·ligència i la racionalitat són facultats humanes per reaccionar si descobreixes l’error per arribar a la veritat. I seguint aquesta idea l’avi de noranta anys pensa que cal dialogar amb els pensadors de tots els temps perquè  la diversitat d’idees és fonamental per a la convivència. No he oblidat el que ens va dir un professor sacerdot en la classe d’història: el comunisme serà recordat pel seu missatge que influirà en la història. Dos fets en la història tenen el mateix sentit, acostumo a dir: si Franco hagués estat rus i Stalin espanyol, la història hauria estat la mateixa a Rússia i a Espanya. La història m’ha portat a valorar la política i a defensar la llibertat dels pobles. I aquest concepte de la política la meva poesia també el viu. Referent a la relació d’Espanya amb Catalunya en el poemari CATALUNYA, MARE TÈSTIMO hi vaig incloure aquest poema: CAP ON CAMINES ESPANYA? “El mar i les muntanyes dibuixen la teva imatge / navegar i volar et conviden a ser,/ i t’arrossegues per camins de ferro./El missatge del teu futur és la paraula i la idea,/ ni paraula, ni idea dissenyen el teu jo. /És trista la imatge que es , contempla / i les estrelles ploren. /Espanya, erres el camí del teu futur./ Penses que ets gran i ets molt petita,/la grandesa la viuen les persones humils,/ i té un nom, dignitat./ No tota la teva gent la porta escrita al seu cor,/només els més pobres, els que més estimen./ Pobra, Espanya,/ aquells que et diuen que ets gran et fan petita,/ i les estrelles admiren la dignitat en els humils./ Espanya, si vols ser gran,/ la Verge, que és mare i la tens per patrona / t’ensenya el camí, /no és de ferro, és d’amor.”

Una breu filosofia del meu sentit polític. Vaig intentar militar en dos partits polítics catalans, però fou curta la meva militància. El meu pensament no quadrava amb  el dels dos partits. No em pregunteu el nom.

Els anys dedicat a l’ensenyament em menaren al pensament polític per defensar els drets i deures de la dignitat de les persones. I en l’arrelament d’aquest pensament i va col·laborar en gran manera l’esport. En aquells anys, sortosament superats, en els que l’esport era un contrari a l’estudi, jo defensava que sense intel·ligència no es podia ser un bon esportista. I la història ha demostrat que l’esport és un gran aliat de la intel·ligència i l’afavoreix. L’esport és un factor pedagògic de la convivència humana. Un fet. Un jugador del meu equip de futbol va cometre una falta greu que l’àrbitre no va sancionar. Amb un crit, aturo el joc, i el trec del camp. L’àrbitre em va donar la raó. Al pròxim partit, l’àrbitre de torn, el va felicitar pel seu correcte comportament. En l’actualitat és un ciutadà honrat i molt amic. En els nostres anys vint del segle XXI, continuo estimant l’esport però no puc acceptar la manipulació que la gran economia en fa. No és pedagog sinó un creador de grans diferències socials. Un exemple més de la urgència que pateix la humanitat d’una nova era defensora dels drets humans.

Amb la jubilació, la darrera etapa de la meva vida em convida a reflexionar com he viscut i perquè. El com l’accepto però el perquè no el sé explicar. Hi ha pel mig molta casualitat. En un curset sobre l’evangelista Sant Marc i el filòsof Nietzsche el conductor ens parla de la sort i ens va dir: a la nit, abans d’anar a dormir, feu una examen sobre el que heu fet durant el dia preguntant el perquè i us trobareu  sense resposta. La sort, la casualitat  hi juga fort en la nostra vida. He escrit al principi que vaig néixer invàlid i la sort hi va jugar un paper important. No em va curar però em va obrir el camí. El meu pare i un oncle acabaven  de ser pares i al coincidir en el mercat de Vic, mentre ho comentaven una senyora gran que passava pel seu costat, es va aturar i els hi va dir: veniu a casa i coneixereu el meu fill que va néixer esgarrat com he sentit que dèieu. El van saludar i la seva mare els va donar l’adreça del metge de Barcelona que el va operar. El mateix va fer el miracle perquè jo pogués caminar. No sempre és fàcil trobar la solució del problema. La natura té cops amagats.

Superats els noranta anys m’agrada reviure els temps passats i aquesta satisfacció em va fer escriure un poemari sobre la meva infantesa, titulat CAMINS D’INFANTESA D’UN NEN DE PAGÈS i el darrer poema ho confirma, dient: he arribat als noranta anys / i encara soc / aquell nen de pagès.

És en aquest temps de reflexió quan l’escriure omple més els dies de la meva vida. Quan escric tinc la sensació que dialogo sentint-me més realitzat. Escriure serà l’epíleg de la meva vida. Visc la germanor universal allargant la mà a tothom en el meu interior pensant quina pot ser la meva aportació a la convivència humana. I en aquesta reflexió l’evangeli és la veu de la meva consciència. I encara que el poemari ES PERD EL SENYAL de Joan Margarit fa pensar en l’arribada del silenci, el meu cor em diu que no calli i que la meva música la interpretin les meves paraules escrites. COCTEL DE L’AVI recorda en els seus poemes que els moments de la vida són brindis  que arriben amb l’ajuda de BUFA EL VENT escampant les alegries tornades a viure en les ESTONES AMB EL MEU SILENCI. Els títols dels meus poemaris son filosofia humana d’inspiració bíblica en GLOPS ERÒTICS DE SOSPIRS BÍBLICS que beuen en els llibres bíblics, igual que SON ELLES, dones bíbliques protagonistes de la història. La poesia em recorda la germanor amb la natura en EL MAR FA L’ULLET A LA FINESTRA i ELS ULLS DEL TEMPS PLOREN compartint la lliçó de la història que et porta a proclamar CATALUNYA, MARE T’ESTIMO.

El poema POESIA del llibre de Joan Margarit amb la metàfora d’una roca significant la vida, resumeix el meu pensament de la raó de ser. Llegim: “Com va ser per a Sísif, / la vida per a mi és aquesta roca./ La carrego i la duc a dalt de tot./Quan cau torno a buscar-la / i, agafant-la entre els braços,/ la pujo altra vegada./ És una forma d’esperança./ Penso que hauria estat més trist / si mai no hagués pogut pujar una roca / sense cap més motiu que per amor./ Portar-la per amor fins al més alt.”

-Avi, perdona’m. He imitat la teva forma d’escriure i volia donar-te una sorpresa. He passat moltes estones a la vora del foc escoltant-te i demanant-te anècdotes i moments de la teva vida. Avi, jo vull ser com tu, m’agrada escriure. He llegit tots els teus llibres. No et sap greu, veritat?