PAISATGE

 En un fràgil i senzill equilibri de l’art,

el paisatge, pacient,

vol compartir presència fonent el temps

dins l’atenció de la meva mirada.

El meu silenci sap que la llum, atrevida,

rellegeix l’eternitat que reposa

més enllà d’un petit bri d’herba.

Puc desfer-me del desfici atrafegat del vent

 el seu indiscret i vell missatge;

sé que fins i tot la pols que remou

i s’aferra a les meves paraules,

s’avindrà a rimar a l’ampit dels meus sentits.

El límit és voler posseir-ne l’encant

posant-li ulls al desig.

Beneir-lo és viure’l!

El poema naixerà

                            com un color més del paisatge.

 

Joan Palau, del seu llibre TOCAT D’ÀNIMA

 

La natura és dialogant i quan se n’adona que un humà retrata en la seva mirada un paisatge, conversa admirant la fotografia artística en la sala d’art de l’ull d’un poeta. Joan Palau amb la seva poesia dirigeix una sala d’art de les meravelles naturals. Escolta la lectura com la llum gaudeix del diàleg amb les criatures més petites, un bri d’herba que en la seva petitesa s’hi reflexa la immensitat infinita, meravella d’obra d’art. Un artista de la paraula ho intueix, ho gaudeix i s’ho fa seu. Un bri d’herba cantant a la humanitat les excel·lències del món etern. I en la contemplació del poeta s’hi afegeix la curiositat del vent, s’hi apropa manifestant il·lusió de compartir amb els humans la sensibilitat que s’amaga en la pols que entorpeix la visió, entorpiment que el poeta transforma en diàleg. En el silenci del poeta, artista de la paraula que modela obres d’art de la natura, comparteix les paraules de la llum i el vent en el desig contemplatiu que el porta a viure l’art, que és la bellesa  dels colors del paisatge en la pintura penjada en la retina dels ulls del poeta. Joan Palau no és només un poeta enamorat de la natura, és un artista encisat pels colors en les definicions de l’estructura d’un paisatge. La vida d’un poeta convida a visitar les obres d’art dels paisatges amb la  llum del seu art i les carícies del vent que les fan estimar.