AQUELLA “PETITA PÀTRIA”

 

Carenes dels peus dels avis,

rostoll de llur bestiar,

boixos, figueres i vinyes,

pins de l’obaga i del mar,

records, racons del meu poble,

amics, mossens i soldats,

cementiris de Sinera,

carrers folls de la ciutat...

... aquella “petita pàtria”

que porto en mi com un pa

quan llesco els somnis de l’alba

o quan celebro a l’altar,

i quan rosego el silenci

o pasto els crits de la sang,

i quan em peixen tendresa

els ulls -retorns- d’un infant

o quan jo em sento morir-me

per a viure tot, demà!.

 

Pere Casaldàliga, bisbe de Sao Fèlix do Araguaia (Brasil).

 La poesia, quan es viu, supera la distància física fent més estreta la relació psíquica. Defensor dels drets dels pobles davant dels poderosos, referma la seva fe i la seva veritat amb un poema dedicat a la seva Catalunya. L’amor a la terra begut en les ensenyances bíbliques i paït a casa seva assaborint les ensenyances li feu descobrir el poder i valor de la poesia, ell era poesia, per defensar les seves conviccions humanes i religioses. La poesia és creativitat, qualitat humana que  traspassa les fronteres i la llum de la veritat no la pot ofuscar l’egoisme. Aquesta llum poètica dona credibilitat a la defensa dels drets dels pobles i de les persones més pobres. I el bisbe Pere Casaldàliga, poeta, fou un exemple d’un humanisme evangèlic i molt humà. Senzillament la poesia feia sentir germanor universal com ho demostrava amb les felicitacions poètiques de Nadal, que qui escriu aquestes ratlles en fou un afortunat. La creativitat humana és poesia defensora de la dignitat que els més pobres viuen amb més veritat i intensitat. La poesia de Pere Casaldàliga també es pedagogia dels drets de tothom. I ho sabien els seus detractors que el perseguien a mort.