El mar
pot ser un blau llençol
amb la
vora ben planxada...
i el
cel pot ser els dos coixins
on
aviat compatirem espais.
Rosa M.
Pasqual (Cardedeu)
La força de l’amor
anima el desig i la il·lusió. La natura sent en les seves estructures de palau
còsmic la veritat de relacions humanes. La natura viu l’amor. L’aigua i l’aire alenen les passions
humanes sentint-se peces dels íntims sentiments de les persones. La immensitat
del blau marí és el llençol que guarda els secrets de l’abraçada fent de coixí
el cel perquè d’estimar també en saben els éssers humans. El cel i el mar,
coixins i llençol, si les relacions són pacífiques o turmentoses, no deixen mai
d’alenar l’amor. La natura és sempre imatge d’infinit, i l’ésser humà s’hi sent
projectat en les alegries i les penes, com les tempestes en mar i cel no
malmeten mai la seva identitat i en la tranquil·litat de la calma, la pau de
les relacions humanes dona més intensitat a la vida. Mar i cel són imatge de l’infinit etern,
mirall projectant la llum del sol, de la lluna i les estrelles, comunicant a la
ment humana que els seu ésser és imatge de projecció divina. I és precisament,
com resa el poema amb “on aviat compartirem espai” el perquè les relacions
humanes sense transcendència el vent se les emporta i les ones del mar les
ofega. El sentit poètic mena de la mà per descobrir en la intimitat humana la
realitat de l’infinit. Sense amor transcendent les relacions humanes esdevenen
només temporals perquè no descobreixen “on aviat compartirem espais”. Missatge
poètic llegit en les pàgines de la natura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada