L'objectiu d'aquest blog és una passejada cultural pel món de la poesia i del teatre i conèixer la creativitat poètica de casa nostra.

divendres, 22 de maig del 2020

Amic de l'aigua



Penyasegat, amic de l’aigua,
gaudeix feliç cada moment de les ones.
Amb la mar calma,
temps de dolçor meditant l’esperit del temps.
Amb la mar brava,
desperta la urgència de ser intel·ligent,
l’aigua ho és.
El penyasegat silenciós m’aconsella,
l’aigua no t’ha de fer por,
calmada i brava t’estima,
t’ensenya viure tots els moments de la vida.
Recorda, que tu també ets aigua.
Com ella tens moments tranquils i moments de tempesta,
el mar no perd mai la seva essència natural,
imita’l,
en felicitat, angoixa i dolor,
com ell, sempre has de ser tu.
És lliçó de l’aigua del mar.
No oblidis que ets aigua del mar de la vida.
El penyasegat també t’estima i m’alliçona.

dilluns, 18 de maig del 2020

El camí de la saviesa


EL CAMÍ  DE LA SAVIESA
Ser savi és més que tenir coneixement,
és entendre i assolir-ne bons fruits.
La saviesa i la bondat són fruita de l’arbre de l’amor.
Jo vull ser aquest arbre.
És un arbre que desitja cada dia terrenys millors,
saonaments adequats
i compartir, amb altres arbres, el bosch o el jardí.
Trobar la terra adequada és el consell dels arbres.
La natura amb les seves tormentes envia missatges,
i els humans no els escolten, la fan culpable,
i els fruits cada cop maduren menys.
Jo vull ser un fruit madur,
escolto, reflexiono, procuro no caure,
caure comporta dos perills,
lesionar-te tu i lesionar els altres.
Cal seguir el consell del arbres,
procurar crèixer en terra ferma i fértil.
Com és la meva terra?
Si no he assolit la saviesa,
no és terra fértil.
He d’escoltar i aprendre les lliçons dels mestres.
Només els humils són aprenents de qualitat.

La veu del penyasegat


LA VEU DEL PENYASEGAT
Una veu silenciosa,
sense paraules mou sentiments i allarga la mà,
una mà que presiona els talons.
Senten desitjos, angoixes, alegries…
el cos en pateix i la ment tradueix.
El penyasegat agraeix la meva companyia,
em convida a dialogar,
i em diu que encara que és roca
té sentiments i sap estimar.
Les meves paraules, copets dels talons a la roca,
i unes passions, abans no conegudes, inunden el meu jo.
Em demana carícies de les meves mans,
mirades dels meus ulls intuint el seu art,
óns de la meva veu que li parlin de veritats,
i l’escalf del meu cos perquè em fa amic seu.
La veu del penyasegat em dóna gràcies,
estudia, recomana, la filosofia de l’aigua i del vent,
rebràs seguretat i confiança,
seràs penyasegat que definirà el teu jo.
Estima’m.