DESCANSA AMB EN PAU..

Bertus Companyó és un dramaturg que sempre sorprèn. La seva dramatúrgia destil·la una fragància que sorgeix d’un humanisme en el que la naturalesa imposa la seva llei i la ciència li està donant el vist i plau. El drama o tragèdia, darrera obra del dramaturg vallesà presentada al Teatre Ponent de Granollers produeix un doble afecte, el dels sí i el del no. Posa veritablement l’espectador de cara a la paret. Una paret negre, com el silenci, que és l’ambient hàbil per pensar. El meu seguiment de la dramatúrgia del bon amic i amb qui és un plaer col·laborar em va posar en certa manera també de cara a la paret. I en la meva reflexió hi entra un retret dirigit als protagonistes. El text no arribava amb la nitidesa i intensitat que calia per fer-ne un seguiment exhaustiu. De la qualitat interpretativa, al marge de la veu, no en tinc cap dubte, al contrari, era una obra que exigia molt i al ser bàsicament un drama de text, el gest, el moviment i la mímica eren insubstituïbles per arribar a bon port.

La col·laboració de la tecnologia, que ultra marcar temps i espais, també orientava,  precisament fou la tecnologia que em proporcionà la darrere reflexió per entendre el descansa en Pau i segurament amb pau. L’argument presentava verdaderament una autèntica tragèdia humana a l’esdevenir impossible una relació sentimental que la naturalesa recolzava però que la cultura li posava entrebancs. El gran drama es desenvolupava en la recuperació de l’amor homosexual, que havia existit i s’havia trencat i un dels dos, malalt, volia recuperar de totes maneres i l’altre, lligat per una relació hetera sexual s’hi resistia. Una controvèrsia que s’allargava amb un estira i arronsa que denotava el fons existent en els dos personatges. I en a questa baralla dialèctica, el dramaturg hi jugà tot el seu saber, i coneixent-lo com el conec, era una baralla en la que se sentia en un ambient literari idoni i el temps treballava a favor seu, encara que per algú, per exemple per a mi, em semblava que era millor insistir en la intensitat i no tant en l’extensió. En aquest joc Bertus va evidenciar tota la seva habilitat arribant fins a límits extrems com la mort, desitjada en algun moment, i real en un altre, quan la mort fou la única possibilitat de descansar amb Pau. La immensitat del mar amb el malalt portant en braços el desitjat mort endinsant-se en el mar dibuixava el quadre definitiu d’un desig de la immortalitat de l’amor, perquè l’amor és etern, immens i el seu gaudi és infinit o no és. Des de la meva òptica, un xic diferent a la de l’amic dramaturg, interpreto que la intensitat de l’amor humà, encara que efímera, produeix una sensació de totalitat viscuda en un instant. I la metàfora d’endinsar-se mar endins és excel·lent. Diferències, a part, i millorant la dicció, la obra en ella mateixa mereix els aplaudiments i més que el públic li dedicà.