EL SENTIMENT ÉS LLIURE, NIU D’ART POÈTIC

 

                                                              El mar pot ser un blau llençol

amb la vora ben planxada...

   i el cel pot ser els dos coixins

on aviat compatirem espais.

Rosa M. Pasqual (Cardedeu)

 

La força de l’amor anima el desig i la il·lusió. La natura sent en les seves estructures de palau còsmic la veritat de relacions humanes. La natura viu  l’amor. L’aigua i l’aire alenen les passions humanes sentint-se peces dels íntims sentiments de les persones. La immensitat del blau marí és el llençol que guarda els secrets de l’abraçada fent de coixí el cel perquè d’estimar també en saben els éssers humans. El cel i el mar, coixins i llençol, si les relacions són pacífiques o turmentoses, no deixen mai d’alenar l’amor. La natura és sempre imatge d’infinit, i l’ésser humà s’hi sent projectat en les alegries i les penes, com les tempestes en mar i cel no malmeten mai la seva identitat i en la tranquil·litat de la calma, la pau de les relacions humanes dona més intensitat a la vida.  Mar i cel són imatge de l’infinit etern, mirall projectant la llum del sol, de la lluna i les estrelles, comunicant a la ment humana que els seu ésser és imatge de projecció divina. I és precisament, com resa el poema amb “on aviat compartirem espai” el perquè les relacions humanes sense transcendència el vent se les emporta i les ones del mar les ofega. El sentit poètic mena de la mà per descobrir en la intimitat humana la realitat de l’infinit. Sense amor transcendent les relacions humanes esdevenen només temporals perquè no descobreixen “on aviat compartirem espais”. Missatge poètic llegit en les pàgines de la natura.