Espectacle produït pel
Teatre Ponent amb la dramatúrgia i direcció de Frederic Roda. Possiblement
alguna veu ha criticat la barreja de política i cultura, en el nostre espectacle, política i teatre.
Millor dit, portar a l’escenari dos discursos politics de signe oposat.
Sortosament el teatre li ha afegit aquell toc de passió que pot apropar la gent
a la política. I és bo perquè existeix una cultura política que converteix la
política en cultura. L’actor, Carles Martínez, protagonista ho palesà
abastament. Dos discursos mestres de la política creant afició i simpatia en un
teatre, no només enriqueixen la filosofia de la vida sinó que aconsegueixen que
aquesta vessant de la filosofia política esdevingui part integral del pensament
i del sentiment, arribant fins i tot a la passió. L’escenari de Cal Rajoler de
Parets del Vallès on triomfà l’espectacle visqué aquesta transició. Escoltar el
discurs de Cambó en la veu de Carles
Martínez i gaudir del seu gest produïa una sensació d’actualitat que
convidava a ser-ne protagonista amb el problema de saber escollir quan la veu i
el gest de l’actor trametia el discurs de Companys. Mestre, l’artista en l’art de
comunicar, emulant el mestratge dels dos polítics amb el valor afegit que l’actor
dramàtic modelava amb la veu i el gest una obra d’art de la paraula. I precisament
aquesta circumstància col·locà sobre la taula dels oients una escultura oral d’un
fet polític. Des de la vessant dramatúrgica fou un encert bastir un espectacle
amb dos peces d’oratòria política d’objectius divergents per no dir contraris.
Crearen un ambient de diàleg i debat que situava l’espectador en l’època de la
Catalunya dels anys trenta del segle passat, concretament en la declaració de
la República Catalana en el marc de l’estat espanyol. I el problema l’estatut
de Catalunya. Les posicions contràries dels dos oradors buscaven Catalunya, Cambó com una autonomia i
Companys, com una república de tipus federal. El centre, en ambdós oradors era
el bé de Catalunya. Curiosament les circumstàncies actuals que viu el país s’hi
veuen reflectides amb la diferència que avui el sector majoritari políticament
va més enllà d’una federació per defensar un estat independent. Frederic Roda
ha tingut una bona pensada al tornar a presentar aquest espectacle, als amics
del teatre, que durant la representació gaudeixen per la qualitat artística de
l’actor, i per la qualitat política dels discursos als que Carles Martínez els
hi afegeix el calor artístic literari.
Festa d’inauguració del nou local del CEM Maria
Grèver, una veritable festa musical amb un missatge clar de pluralitat,
universalitat i humanisme. Una escola integrada a la vida de la població i a
Catalunya. Un exemple d’allò que significa la riquesa cultural de la
diferència. Una festa celebrada en la intimitat amb la presència de les institucions
i amb la col·laboració literària, que vaig tenir l’honor d’oferir. Un poema
escrit pensant en l’esperit de la institució amb el títol de LA MÚSICA, LÍRICA
I MÍSTICA DE LA VIDA. Prèviament, el Director de l’escola, Sr. Ernest Briceño
saludà molt amablement als assistents presentant el programa i explicant el
perquè de l’esdeveniment. L’Escola portava cinc anys de la seva inauguració i
el creixement, molt significatiu, es feia palès amb la nova seu. El programa
musical fou desenvolupat per dos grups musicals, els dos amb unes característiques
sud-americanes que aportaren el valor afegit de la universalitat de l’art musical.
La primera part del concert l’oferí el Trio Yexza Lara i la segona Gonzalo Grau i el Plural. La música de la primera part palesà un caràcter molt emotiu i
sentimental, no debades la seva directora és un jove venezolana, que per cert
parla força bé el català. Les cançons ofertes composades per ella en les que l’emoció
i la intimitat li donaven a l’acte un ambient gairebé floral de plantes
tropicals. La segona part un grup bàsicament d’amics, amb la característica,
que alguns d’ells es tornaren a retrobar i actuar junts desprès duna absència
de gairebé vint anys. La música de Gonzalo Grau i El Plural es caracteritzava per un ritme
més intens i mogut amb una clara tendència als ballables, com ho palesà la
darrera peça musical convidant a ballar a tota la concurrència. Francament l’esdeveniment
musical el definia amb prou claredat el títol de l’acte: Concert d’accessibilitat
universal.
