Cordes del Món

Un concert dedicat a músiques del món amb motiu de la celebració del Nadal interpretat per CORDES DEL MÓN va més enllà de la música per acabar descobrint la musicalitat de l'ésser humà: la humanitat és la infinita música universal. Però el Concert de Cordes del Món que té la seva seu a Parets del Vallès (Cem Maria Grever) i Barcelona (Museu etnológic) dedica a la músicateràpia una atenció especial, perquè la musicalitat dels malalts, persones amb proiblemes físics o psíquics, és una  musicalitat inolbidable perquè la eba sonoritat és una soronitat intimista que de les  deficiències en fa virtuts i li dóna a la imatge sublim de la persona aquella lluminositat que neix de l'amor tractat en la farga del dolor. I aquest amor regala una llum i una musicalitat que traslladen a una felicitat infinita, defícil de definir.

L'hora de l'escriptor

Jaume Rodri a l'Europa

Un esmorzar de forquilla força especial. El llibre de Jaume Rodri no és un tractat de religió sinò mes aviat de com el ser humà ha de tractar la religió. No és el tractament d'un problema sinò el problema que està en cada persona. La centralitat de l'estudi de Jaume Rodri en la persona de Jesús centra (perdoneu la repetició) la centralitat del ser humà perquè la personalitat de Jesús presentada en els evangelis és l'explicació de com ha de ser la centralitat de cadascú de nosaltres. Per aquest motiu el debat de l'esmorzar de forquilla no només pot ser interessant, sinó també intents i alló que és més important la definició que com és la persona integral.

Neus Català. Un cel de plom

El Teatre de Cal Rajoler de Parets del Vallès s’ha sumat a la relació d’entitats per celebrar l’any “Neus Català”, nascuda el 1915 celebrant enguany els cents anys. “Neus Català. Un cel de plom”, títol del llibre de Carme Martí, li ha servit de fil conductor al director de teatre Josep M. Miró per bastir una obra per donar a conèixer la personalitat d’una dona lluitadora per la justícia, la llibertat i els drets de les dones, com es llegeix en el programa de Cal Rajoler: “un homenatge al sacrifici i a la lluita d’una dona compromesa amb la justícia, la llibertat i la defensa dels drets de la dona”. L’espectacle, presentat magistralment per l’actriu Mercè Arànega, esdevingué una glossa d’una persona que del dolor i el sacrifici en feu un acte de servei a la humanitat. Un llarg monòleg en una escenografia de problemes i amb uns moviments controlant l’emoció impossible d’amagar convertí l’hora i escaig de la representació en un espai de reflexió i de crítica interna per valorar d’on venim i on estem. On estem que la centenària Neus Català manifestà que no havien lluitat per aquest resultat. El comunisme mamat a casa seva, on aprengué a caminar sempre amb la mirada alta per no perdre el nord de la lluita. Mercè Arànega va saber convertir-se en l’escenari en Neus Català i amb una veu controlada però expressiva endinsà l’espectador en la vida d’una dona que ho va tenir molt difícil per defensar les seves idees i la seva vida, privant-li la guerra compartir la vida amb el seu espòs. Esdevenir l’heroïna Neus Català vivint la seva història en un teatre fou un mèrit aconseguit per l’artista de l’obra dramàtica que a la vegada en feu dels horrors del camp de concentració un estímul per esdevenir lluitadors de la vida a l’estil de Neus Català. Cent anys d’història viscuda, resumits magistralment pel dramaturg Josep M. Miró i reviscuts vitalment per Mercè Arànega són un impacte que no deixa indiferent a ningú i una ensenyança per continuar la lluita amb el mateix coratge i la mateixa fe de Neus Català i les dones que com ella lluitaren, patiren i són per a la humanitat la història de la dignitat dintre de la indignitat de falsos constructors de la convivència humana. Una obra de teatre que és més que teatre, és filosofia de la vida, és poesia de la vida malgrat el sofriment, i és la defensa més generosa de la vida. I en les vivències d’aquesta història, una altra dona extraordinària que l’atzar va posar en contacte amb Neus Català, Montserrat Roig que en certa manera va encendre el blé perquè la gran lluitadora deixés a humanitat el testimoni poc conegut del gran sacrifici de moltes dones que donaren la vida per lluitar per la llibertat i la dignitat.

La il·lusió no té edat

"La il·lusió no té edat" és una entitat de gent gran de Parets del Vallès, amb seu a Cal Oms, essent una de les seves actuacions més preuades el Playback. És mouen sobre l'escenari amb naturalitat i gràcia, talment com artistes professionals. Tenen molta cura en el vestuari, sempre adient als temes que presenten i amb tota sinceritat t'hi sents molt identificat. Sempre tenen un sí per col·laborar i l'amistat és la qualitat que practiquen amb molta generositat i simpatia. L'espectacle que presenten al Teatre de Can Rajoler defineix la qualitat humana del conjunt, col·laborant amb la Marató de TV3 per aportar el seu gra de sorra a la investigació científica medicinal per a un  món millor. Solidaritat, generaositat, simpatia i amistat qualitats que viuen des de l'escenari i conviden als assistents a fer-se'n companys de viatge.

Amb música i joventut el país camina ferm...

Se celebren esdeveniments culturals que la seva sola presència és un missatge de futur. I aquesta realitat rep la seva força per la qualitat de les persones que li donen vida i el mitjà amb el que treballen. Conjugar música i joventut en un esdeveniment cultural suposa un esclat de llum que facilita l’arribada feliç del viatge. “OH HAPPY DAY” amb el lliurament del premi clogué el concurs de la tercera edició amb un programa ple de missatges. El més important, penso, que rau en la presència en l’esdeveniment de cloenda de tots els grups concursants. Un se n’enduria el premi però en el concurs hi eren tots. És més important ser-hi, que ser el primer. El guanyar o perdre quan hi ha jurats palesa molt de subjectivitat com ho demostraren els components del jurat al llarg del programa. La base del concurs era ser-hi. I a partir d’aquí competir amistosament per arribar el primer al cim. Tot un exemple del sentit global de la existència humana. El fet de participar tots en el programa de proclamació del guanyador porta un sentit implícit que en certa manera tots eren guanyadors. Una altra circumstància molt explícita ens la dóna l’actuació del jurat popular. 77.378 vots són molts vots que expressen el valor que els ciutadans li donen a la música en la configuració social. Un col·lectiu d’aquesta magnitud que expressa clarament la seva opinió defineix una força cultural de garantia del poble de Catalunya. Una porta oberta a l’esperança de ser. Un fet que m’ha fet pensar molt i enfortit la meva fe i esperança en el meu petit país és el nombre de corals i grups musicals bàsicament joves que viuen intensament la música. Era jo molt jove, no havia complert els vint anys, una locutora de ràdio de Vilanova i la Geltrú va dir-me, si tothom estimés la música el món seria molt millor. I aquest pensament m’acompanya sempre que escolto música i sobre tot quan els cantaires són joves. Visionant el programa de cloenda em deia a mi mateix: és impossible que amb aquesta joventut Catalunya no assoleixi els seus objectius. La música crea ambients de llibertat i de companyonia i basa la convivència en el respecte i l’amistat. Perdre fa mal, guanyar porta felicitat, però celebrar junts, com ho palesà TV3 en el seu programa, és demostració de la veritat de la globalització que convida a caminar junts. La bondat del concurs OH HAPPY DAY la definiren els deu grups concursants. La qualitat del guanyador es va veure magnificada per la de tots els participants. El concurs en la universalitat de la humanitat és una cèl·lula però el concurs amb la seva qualitat fa avançar. La convivència humana la configuren milers de grups, tenen tots ells qualitat i voluntat suficient per enriquir culturalment la convivència? Per què aquesta condició és bàsica per la pau. Vaig aplaudir el programa i em vaig sentir més en pau. Era feliç de caminar per construir el meu país, en companyia d’uns tan excel·lents creadors d’un ambient universal de llibertat i pau.

Aula.Brecht, a teatre Ponent