Plorava sota
les reixes d’una finestra,
no plorava
de ràbia, plorava de goig,
el gran
argument de l’amor a Catalunya
s’havia
complert.
Sense
arriscar la vida les paraules no tenen sentit,
en un racó
d’una presó,
meditar
l’esclat de joia d’una victòria,
et sents i et fa un heroi,
endevina el
fum de la foguera,
parla amb
les estrelles,
feu-nos un
espai entre vosaltres,
Catalunya és
la nova estrella de l’univers.
Una ma de
cada Jordi
oneja la
bandera,
el groc de
l’or,
el vermell
de la sang,
petonegen el
blanc de la innocència
i en el
firmament és desplega
l’arc de
Sant Martí.
La Coral de
les estrelles entona
“Dolça
Catalunya, pàtria del meu cor…”
i al costat
de les imatges dels dos Jordis empresonats,
Jacint
Verdaguer, els hi llegeix el Canigó,
Pau Casals,
toca El Cant del Ocells,
Xirinacs els
hi diu a cau d’orella,
la victòria
és dels arriscats
i a la
llunyania la imatge de Montserrat
amb la
música del Virolai.
Els dos
Jordis s’abracen
Catalunya és
independent.
