The Excitemens, grup musical taloner d’una veu, que segons la
premsa és “la nova sensació de l’escena soul nacional; pura dinamita a l’escenari”.
Totalment d’acord amb pura dinamita, evidentment molt explossiva en la cantant
Koko Jean Davis. Un concert en el que les sensacions generals del públic eren
molt distants de les meves. És cert que cal viure-ho tot i escoltar-ho tot i en
el concert de Can rajoler de Parets hi vaig aprendre un capítol més del llibre
de la vida. El dret a passar-ho bé i a gaudir en convivència. No discutirè la
qualitat artística d’Excetiments però sí que disentirè dels límits entre música
i sorolls, ja sien veu o sons d’instruments. Com també disentirè en la manera
de gestionar la coreografia entre el moviments monotonia i els moviments
vitals. I és precisament el fet de pensar en aquesta dicotomia que em porta a
considerar la pluralitat de situacions que envolten el benestar, pluralitat
ratificada per el concepte de felicitat entre les persones. Però alló que és
important rau en el fet que aquests moments existeixin i encara que no em van
satisfer penso que ho he entès i perquè les emocions són plurals, ho aplaudeixo.
És aquella postura que aconsella no rebutjar i criticar negativament alló que
no coneixes. La felicitat dels altres ha de conviure amb la pròpia. I aquest és
el problema de la convivència. I des d’aquesta filosofia la convivència ciutadana
es comparteix i es gaudeix millor. Del concert destacaria la capacitat
comunicativa, expressiva i explossiva de la cantant, protagonista de l’espectacle
que feia necessària una música igual d’explossiva. Com diu la invitació “un
concert trepidant”. Compartir el benestar de la gent és norma de convivència i
la cultura n’és el director d’orquestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada