L’ÚLTIMA TROBADA, de Christopher Hampton

Ambientada en un marc de convivència participativa, l’obra representada per Jordi Brau, Abel Folk i Anna Barratchina al Teatre de Can Rojoler de Parets del Vallès, despertà l’amor al teatre amb una molt bon a assistència. Espectacle gairebé monòleg, encara que amb presència d’altres actors, en el fons tenia totes les característiques d’un duel. El tret de Konrad en la foscor amb l’anunci de l’arribada d’Henric, em va fer pensar per la no presència de cap mort, quan en la realiat l’obra girava al voltant d’una mort real i d’una altra mort volguda que en el transcurs de l’obra rep el nom  de covardia. Una trama molt ben teixida amb un tret de paraules extraordinàriament expressives i un silenci èpicament expressat, un duel amb dues armes mortíferes, la paraula i el silenci, responsables d’una mort  física i d’una altra psíquica amb la distància de l’allunyament. Dues conductes enfrentades per unes relacions d’efectes destructius, destructius per trencar una parella i destructius per destroçar un amor i una amistat, i entre aquestes relacions la covardia per una banda no matar el marit i per altra fugir per no retrobar-se amb l’esposa de l’amic i amant del també amic. Un joc intens de sentiments amb un teixit de relacions que provoquen dues morts, la física, que per inducció creus que s’ha suicidat i la psíquica perquè no hi ha cap possibilitat de refer la vella amistat. Una escenificació en la que la paraula i el silenci esdevenien actors excel·lents amb la incrustació de matissos de l’actriu que introduia un element de vital importància com era la música i dos actors secundaris, un noi i una noia, que s’ocupaven de les exigències de la llar. El sentit tràgic de la vida quan l’amor dóna pas a la passió sense respectar l’amistat.