M’enamora la poètica de la gent

La poesia del poble encomana un encant que neix de l’ànima il·lusionada i encen les mirades. Quan una persona comenta que no hi enten, sovint imagino que m’enganya per què els seus ulls hon diuen tot, la seva mirada és poesia. I ho és perquè amb aquelles humils paraules i la dignitat de la seva senzillesa ensenya a respirar l’emoció de l’existència. És un no hi entenc que s’ha d’interpretar per un envejo els poetes. La dita castellana hon diu prou clar: “de  músico, poeta i loco, todos tenemos un poco”. És curiós l’agermanament que fa entre els tres conceptes, però penso que la follia esdevé la síntesi anìmica de les paraules i els sons. Un poema és el resultat del trasllat, mitjançant la paraula, de la bogeria emotiva per encomenar-la a un tercer. El poema és la imatge externa de la poesia perquè poesia és vida en la follia del misteri de la natura. I les persones senzilles aquesta sensació la trameten amb una negació. Una negació que confon la imatge amb la vida. No saber escriure un poema no és indici de llunyania de la veritat poètica. Però el poema és fruit d’una capacitat innata de moltes persones que saben amb la paraula exterioritzar les interioritats senseibles. Aquesta exteriorització el poble senzill la viu en la mirada, en els moviments de les mans, en un pas de ball dels seus peus o senzillament dient, jo no hi entenc. És admirable comprovar com persones humils llegeixen poemes. Potser no serà l’entonació corporal el missatge que arriba a l’oient, però sí, l’emoció interna pel sol fet de llegir una poesia. I alló que és veritablement sorprenent i digne de tot elogi és observar l’elecció que fan dels poemes i dels poetes. S’enamoren sempre dels millors. I diuen que no hi entenen.

I encara corpren més quan una iaia gaudeix recitant poemes de noies joves que sòn  figures en el camp de la literatura. Recordarè sempre, com em va agrair amb la mirada la meva felicitació personal una persona d’edat que en una trobada poética va recitar un poema de Laia Noguera. Les persones que són senzilles i humils quan diuen que no hi entenen no fan altra cosa que dir, m’agrada la poesia. Sortosament els recitals poètics són una activitat cultural força extesa a casa nostra i a la comarca se’n pot gaudir cada més a Lliçà d’Avall, a Mollet i a Parets del Vallès, que són els que més conec. I aquesta sensació que he manifestat en aquest comentari es pot viure en cadascun. Un incís: aquella persona que comença s’hi aficiona i esdevé un moment important de la seva vida. La poesia, no tè edat. Els i les joves són passionals i agosarats, els avis i les àvies, més prudents però amb sospirs de murrieria, i les edats intermitges són les que donen el placet i els vist i plau. Un recital convida a fer ballar les paraules i sentir-se a tothora joves amb la cultura. Avui, primer dimecres de més, Lliçà d’Avall celebra el seu recital a la Casa de Cultura a les 18 h. Les portes són obertes a tothom, ens diu el seu president.